Tractat de Roma: cinquantè aniversari

Ahir va fer cinquanta anys que va entrar en vigor el Tractat de Roma, naixent  així la Comunitat Econòmica Europea, l’embrió de l’actual Unió Europea.

El text havia estat signat el 27 de març de l’any anterior pels representants del sis estats fundacionals: la República Federal Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg, Bèlgica i Holanda. Mig segle és un bon moment per fer-ne balanç com a catalans. Els nostres compatriotes nord-catalans han estat ciutadans comunitaris des del començament i el seu sentiment és que les coses no els han anat prou bé, més aviat per la política hexagonal que no pas per les decisions de Brussel·les. Als súbdits d’Espanya ens ha anat millor, ens hi varem incorporar a mitjans anys vuitanta quan el Regne dels Borbons hi va ser admès. Ho vàrem viure com un esdeveniment positiu en el terreny econòmic i en el polític, ja que equiparava el règim postfranquista al comú dels estats democràtics (almenys formalment) europeus.

 

El meu pare em deia, quan jo era adolescent, que els de la meva generació, (vaig néixer coincidint amb la CEE), viuríem en una Europa unida. L’home escoltava Ràdio París ( i jo amb ell), i em vaig anar familiaritzant amb noms com Adenauer, Schumann, Faure i d’altres personatges de la política continental. Sempre he estat europeista (fins i tot quan em creia adepte al comunisme) i m’agrada el pragmatisme jurídic i polític comunitari, (allò que fa forta Europa és l’economia i l’euro). Aquest mateix sentit pràctic és el que fa ésser optimista si algun dia els catalans tenim un projecte concret i prou fort per incorporar-nos amb veu pròpia a Europa. Els escocesos i els flamencs potser ens marcaran el camí a seguir. De moment me’n alegro, malgrat totes les deficiències, de ser ciutadà europeu, un dels pilars del món occidental.

Post Scriptum, 1 de novembre del 2018.

Avui fa vint-i-cinc anys de l’entrada en vigor del tractat de Maastricht, una data que passa desapercebuda en un moment de crisi del projecte polític de la Unió Europea, com assenyala avui Alexis Feertchak a Le Figaro.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *