El meu pare em deia, quan jo era adolescent, que els de la meva generació, (vaig néixer coincidint amb la CEE), viuríem en una Europa unida. L’home escoltava Ràdio París ( i jo amb ell), i em vaig anar familiaritzant amb noms com Adenauer, Schumann, Faure i d’altres personatges de la política continental. Sempre he estat europeista (fins i tot quan em creia adepte al comunisme) i m’agrada el pragmatisme jurídic i polític comunitari, (allò que fa forta Europa és l’economia i l’euro). Aquest mateix sentit pràctic és el que fa ésser optimista si algun dia els catalans tenim un projecte concret i prou fort per incorporar-nos amb veu pròpia a Europa. Els escocesos i els flamencs potser ens marcaran el camí a seguir. De moment me’n alegro, malgrat totes les deficiències, de ser ciutadà europeu, un dels pilars del món occidental.
Post Scriptum, 1 de novembre del 2018.
Avui fa vint-i-cinc anys de l’entrada en vigor del tractat de Maastricht, una data que passa desapercebuda en un moment de crisi del projecte polític de la Unió Europea, com assenyala avui Alexis Feertchak a Le Figaro.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!