Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de desembre de 2007
9 comentaris

Església catòlica, nacional catalana ?

En les hores vagaroses d’aquestes festes em venien a la memòria els records de les celebracions religioses en la meva infància, la seva importància social i, en general, el paper de l’Església Catòlica en la Catalunya de fa cinquanta anys.

 

En la meva adolescència vaig estudiar en un col·legi públic, Sant Pau de Tarragona, però tutelat pel Bisbat fins al punt que quan acabàvem el batxillerat elemental passàvem al Seminari. Els seminaristes que ens educaven eren tots catalanoparlants, molts d’ells catalanistes, alguns són avui companys de partit a Esquerra. Fora del cardenal Arriba y Castro, un franquista declarat, hi havia capellans d’una catalanitat espontània i alguns fins i tot amb compromís cultural, per exemple, mossèn Muntanyola a Salou. Eren continuadors d’una església que havia tingut un paper rellevant en la renaixença literària i en la dignificació de l’ús social de la llengua catalana al tombant de segle, entre el dinou i el vint.   

La Setmana Tràgica va estroncar aquesta evolució, va espantar els sectors catòlics, els va radicalitzar políticament i arribat el conflicte del 1936-1939 provocat per l’espanyolisme militarista, s’hi van veure abocat a col·laborar-hi atesa les represàlies de que foren objecte en el bàndol republicà.

Buscar una explicació raonada a l’evolució social, cultural i política de l’Església catòlica i els sectors socials que s’hi vinculen directament és una qüestió pendent des del punt de vista independentista contemporani. Hi ha pobles, com el polonès, que han tingut en el catolicisme un factor de vertebració essencial. D’altres, com el basc, sense arribar a aquest punt, han tingut en l’església autòctona una garantia de continuïtat en temps adversos. Els catalans tenim Montserrat i Poblet, els valencians no tenen referent local i han hagut de suportar un clergat declaradament castellanitzador.

L’Església Catòlica catalana no ha aconseguit dotar-se d’una conferència episcopal pròpia. No té actualment bisbes amb una consciència nacional com la de Jubany o Deig, però tampoc hi ha energúmens com l’actual cardenal de València, un jerarca de l’estil Rouco o Cañizares, que han protagonitzat avui una nova demostració de nacional-catolicisme espanyol.

Els bisbes catalans no participen en l’accionariat de la COPE i no tenen prou força per a protegir el nostre poble de les campanyes d’odi que es difonen des d’aquesta emissora reaccionària. Comptat i debatut, els independentistes no tenim l’estructura social catòlica manifestament en contra, (l’Opus Dei sí, evidentment, com s’ha demostrat en l’afer de les obres d’art de la Franja al Museu Diocesà de Lleida), però tampoc hi trobarem un aliat en un procés d’autodeterminació. Aquesta indefinició del paper social i polític del catolicisme militant al nostre país (Unió Democràtica en seria una mostra) no li donen un paper ni determinant ni arbitral en l’evolució actual de Catalunya.

Post Scriptum, 18 d’abril del 2016.

En aqueixa entrevista publicada avui pel diari El Punt el nou arquebisbe de Barcelona Juan José Omella es pronuncia en contra d’una conferència episcopal catalana fent bons els pronòstics que ja advertien del seu caràcter mesell envers d’ordre estatal – i també clerical- espanyol.

Post Scriptum, 24 d’agost del 2017.

El cardenal Omella ha oficiat una missa a la Sagrada Família en memòria de les víctimes dels atemptats jihadistes, en castellà, menyspreant les autoritats catalanes i amb un sermó espanyolista propi del capellans franquistes. El col·lectiu Església Plural l’ha retratat molt bé en una entrevista avui al digital El Món: “Omella té una mentalitat castellana que l’allunya de la gent“.

Post Scriptum, 31 d’agost del 2017.

Vint-i-sis capellans de la diòcesi de Tarragona s’adrecen al president de la Conferència Episcopal Espanyola criticant l’agressivitat anticatalana de 13TV.

Post Scriptum, 14 de setembre del 2017.

Segons informa avui mateix El Nacional, “13TV acomiada Marhuenda i demana perdó als catalans“, un canvi d’actitud substancial en un noment crucial atès els grau de virulència de l’anticatalanisme dels tertulians i periodistes d’aqueix mitjà.

Post Scriptum, 22 de setembre del 2017.

Els abats dels monestirs de Montserrat i Poblet, exercint el lideratge moral de l’església catòlica catalana que el cardenal Omella no és capaç d’assumir, han fet públic el següent comunicat:

“Els abats dels monestirs de Montserrat i de Poblet, pare Josep M. Soler i fra Octavi Vilà, han elaborat un comunicat conjunt arran del moment que viu Catalunya. És el següent:

“L´hora que viu Catalunya és delicada i preocupant, cal un exercici de responsabilitat per part de tots, cal extremar la prudència dels governants, cal cercar i portar a la pràctica vies de solució als problemes plantejats.

Els nostres monestirs estan fortament arrelats en l´espiritualitat i la història de Catalunya. Ni és la nostra intenció, ni ens pertoca prendre part per cap altra cosa que no sigui la pau, el diàleg, les llibertats d´expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble.

El dret a la participació en la vida política i social ha de ser garantit, en un estat democràtic, per aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l´obligació d´interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.

Amb tota humilitat demanem als governants de Catalunya i d´Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu. Preguem a Santa Maria, sota l´advocació de Montserrat, patrona de Catalunya, pel nostre poble i la seva situació present”.

Post Scriptum, 19 d’abril del 2021.

Pep Martí, avui a Nació Digital: “Saiz Meneses, un «toledà» que explica la involució de l’Església catalana. Conservador i forjat en el catolicisme espanyol més tradicional, el fins ara bisbe de Terrassa marxa a Sevilla després de ser determinant en la pèrdua de perfil del catolicisme català.”

  1. Cap bisbe ni català ni espanyol participa com accionista de la COPE, hi participa la "Conferencia Episcopal Española" (CEE) de la qual formen part tots els bisbes catalans i els espanyols. Per tant, els bisbes catalans com a "socis" de la CEE formen part de l’acccionariat de la COPE… L’intent de crear la Conferència Episcopal Catalana fou boicotejat fa uns anys des de dintre mateix de l’episcopat català, ara encara està pitjor desprès dels recents nomenaments dels nous bisbes propiciats pels sectors més conservadors i españolistes de l’Esglèsia… 

  2. En el cas de Polònia, cal comptar que el que país era bàsicament dividit entre una potència protestant (Prússia) i una d’ortodoxa (Rússia). Únicament la llenca meridional era sota domini habsburguès (catòlic). Així, en general, l’església catòlica havia de jugar per força un paper de vertebració nacional.

    En el cas del País Basc, les potències ocupants són totes dues catòliques. No obstant, Navarra, Biscaia, Guipúscoa i Àlava retingueren un règim foral sota els Borbons. L’atac "liberal" contra els furs, facilitava que l’església recuperés un paper nacional, que arriba al màxim el 1936.

    En el cas català general, els furs es perden amb l’entrada borbònica. I ja abans, i sobretot a València, l’església havia estat un factor castellanitzador. Figures com les de Torres i Bages han estat més excepció que norma. El cristianisme catalanista ho tenia, doncs, francament difícil. Déu n’hi dó que en l’etapa post-conciliar aconseguís el que va aconseguir quant a l’ús litúrgic del català, plenament consolidat en les diòcesis centrals i insulars.

    Hi ha un cas il·lustratiu del paper nacional de l’església a països com a Irlanda. Ho explica James Connolly:

    Es pot dir ben clar a Irlanda que quan els evangelitzadors protestants publicaven tractats i Bíblies en irlandès per tal de contribuir al treball de proselitisme, els clergues catòlics s’aprofitaren de l’incident per advertir els seus feligresos de no llegir res en gaèlic. Això contribuí més encara a desacreditar la llengua.

  3. L’esglèsia catòlica de l’Estat espanyol està dominada pels adeptes més afectes provinents del regim dictatorial el qual també va crear l’Opus Dei com a poder factic institucional més important e influent al Vaticà, on l’esglèsia catalana és un oasis ‘neutral’ dins l’Estat espanyol.

  4. A mi el que em preocupa és el pes que continua tenint una institució com és l’Església en un país que en teoria és laic, tingui la ideologia que tingui, tot i que als que més els agrada xerrar són els fascistoides de turno amb sotana. Ja sé que és difícil en un país on per desgràcia encara hi ha gent que es deixa influenciar molt pels caps "pensants" eclesiàstics, però hauriem de començar a aprendre a donar-los un paper menys important, acord amb el poc poder (o nul poder) que haurien de tenir.

    Suposo que semblarà que m’he desviat del tema, però tenia ganes de dir-ho.
    Salut

  5. desviant el tema una mica  el bisbat de tortosa, és una mostra de "interprovincialitat" espanyol,  i mostra de com els Països Catalans som un fet més enllà de 4 pancatalanistes.

  6. La "trascendència" no es incompatible amb la laïcitat. L’opressió de les religions esdevé quan s’utilitzen la por i l’ignorància (quan no coses pitjors), per consolidar el seu "poder" terrenal: irracionalitat, obscurantisme…..fonamentalisme.

    En les històries concretes, l’esglesia/es, ha pogut esdevenir una eina, tant d’opressió, com d’alliberament. Una eina a favor del Poble o contra el Poble. No en son alienes les polítiques d’aliances amb d’altres poders "terrenals", i podem trobar exemples, tant d’esglesies compromeses amb el seu Poble, com de compromesses amb la seva opressió.

    Respecte als catalans, valdria la pena recordar que les primeres bíblies en llengua "vulgar", vàren ser catalanes. També coneixer l’inmens llegat de Llull, i el compromís polític i militar que van assumir els catalans – com a Estat –  (Rei Pere), en defensa de la tolerància religiosa (que traspuava una lluita de poder -occitània-) a la primera croada a Europa (càtars, albigesos)…… Tot just en els temps de consolidació de la consciència nacional catalana. Potser m’en vaig molt enllà.

    Manifesto la meva ignorància sobre l’esglesia catalana d’avui ( ja no és el centre de la vida de la inmensa majoria dels catalans), pero crec que es fa malament en despreciar el paper fonamental de la trascendència religiosa, concretament la cristiana, en la consolidació de la nostra cultura: Catalana i Europea.

    L’ateisme intrascendent no s´hi pot comparar.

    Dostoiewski en descriu-re a determinats "revolucionaris" en la seva obra "Els Dimonis", deia: "No creuen en Deu. No hi ha pecat. Tot es permés". Sempre he pensat en això quan em parlen dels assasinats de capellans a l’inici de la revolució a Catalunya (guerra dels tres anys). Pero fins hi tot alguns d’aquella gent, esperonada pel patiment, l’obscurantsime i l’opressió de l’esglesia…. s’en empenedien… Res comparable a una freda estructura administrativa, que executava amb la benedicció del poder terrenal de l’esglesia , i portava "bajo palio", a un criminal de masses. Coses dels totalitarismes…….. amb Deu o sense Deu. Comprable?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!