Els socialistes catalans adoptaran com a lema de campanya per a les properes eleccions generals l’afirmació que ells són “la Catalunya optimista”. Una aposta de ficció per no reconèixer la problemàtica realitat catalana.
Una de les primeres coses que em van ensenyar durant l’etapa d’adoctrinament marxista de la meva joventut era que calia treballar col·lectivament per “transformar la realitat”. Ara que arribo a la cinquantena continuo intentant ésser conseqüent amb aquest propòsit però he après a diferenciar-lo del mite que s’amaga molts cops darrera d’aquesta idea-força.
La dialèctica optimisme-pessimisme que es promou darrerament des dels màxims responsables governamentals a l’hora de valorar la realitat social, cultural, econòmica del poble català és artificial. Després de trenta anys de democràcia i autonomia, és a dir d’instruments legítims al serveis de la comunitat per decidir el futur col·lectiu en tots els àmbits, allò que es fa evident es el dèficit de polítiques, i polítics, realistes.
Els sectors amb capacitat de decisió a nivell polític i econòmic no són capaços, llevat d’excepcions, de reconèixer la realitat de les condicions de dependència que patim com a país. Alguns no ho fan perquè en són còmplices, altres perquè se’n beneficien i altres perquè s’han adaptat a l’ordre establert. Dir la realitat obliga èticament a corregir-ne els aspectes negatius, entrar en una dinàmica de conflicte per remoure els obstacles que ho impedeixen i comporta haver de presentar un projecte alternatiu.
Xavier Roig en un article a l’Avui, “La innocentada continua”, m’ ha fet pensar en la veritable dualitat ficció-realitat en contraposició a la perversa dialèctica pessimisme-optimisme. També Xavier Diez, (des d’una òptica ideològica distant de la de Roig), en llegir el seu comentari “Decepció”, (
http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez). Conec de prop discursos sobre “la transformació de la realitat” en matèries com l’administració pública, l’ordenació territorial o la gestió dels residus, per posar exemples concrets, que són ficcions que no resisteixen el contrast amb la realitat. Per no parlar del “catalanisme federalista” de Miquel Iceta.
Hi ha una percepció social, més o menys estesa segons els sectors, que detecta les situacions fictícies, per exemple la falta de resposta dels sindicats oficials davant la fallida de les infraestructures estatals, però que no troba encara els instruments de substitució per poder donar-hi resposta.
Penso que cal afegir l’abús de confondre termes, i la trampa de barrejar de mala manera conceptes polítics i conceptes psicològics. A banda de la barra de voler fer creure algú que "ells" són Els optimistes, que la gent que assenyala problemes és "pessimista", i voler fer veure que el moviment independentista és un moviment pessimista.
És pervers perquè trobo que segueix la línia de criminalització, però ara a "la guai".
Sobre el "catalanisme" del sr. Iceta, penso que els periodistes, quan ens presentes declaracions del PSC, haurien d’aclarir quina definició es va inventar fa poc aquest partit. Perquè és fàcil que puguin confondre, però encar és més fàcil, i pitjor, que hi hagi algú que es cregui que té alguna cosa a veure amb el que anomenem normalment catalanisme polític.
Sobre aquest detall agrairia alguna explicació que m’ajudi a veure si exagero en la exigència. Gràcies.
Després de tots els incompliments del seu President envers Catalunya,nomes els hi queda el lema,i gracies tot s’ha de dir, a l’aparició del famós i ben trobat "Català emprenyat",sinó ni aquest.
Des de la fagotització del PSC per part de la Federación socialista del PSOE,tota la seva política s’ha desenvolupat en clau espanyola,i un cop han aconseguit el poder a Catalunya,els "companys espanyols" els han deixat sols. Els papers de Salamanca?, nomes uns quants,no fos cas per un cantó que ens ennuegéssim si els rebíem tots de cop, i per altra banda, que els tornin ha necessità si les coses es torcen. L’Estatut?,resen per que no es resolgui abans de Març, no fos cas que es rebutgin la majoria de recursos -no ho crec- , i a sobre ens tornin un Estatutet més bonic del que en el fons desitgen. Infraestructures?, només els interessa l’AVE, per allò de cosir tota Espanya,el demes;rodalies,desdoblaments,autovies,etc…,ni parlar-ne, per el cost (electoral) que suposa.
En definitiva,que els hi queda per oferir-nos? un lema, maco, simpàtic, prozaquià, però al cap i a la fi un lema.
No sé qui va dir que "un pessimista és un optimista ben informat". La cita els podria ser aplicada als "socialistes", capgirant-la, en el sentit que la "Catalunya Optimista" que prediquen no és la percebuda per la gent ben informada, per la gent que veu que anem a menys constantment en tots els indicadors mentre que els expoliadors espanyols van a més. Rucs no crec que ho siguin -però es pensen que la resta sí que ho som- vassalls-còmplices és el que millor els definiria. Ells es volen còmplices -iguals- de l’amo però l’amo els té pel que són, vassalls, subordinats. A Catalunya tenin un problema gros en el nostre mapa polític i que és l’alienació mental i ideològica -en el sentit ampli de la paraula ideologia- dels nostres "socialistes". Fora bo per al país que això no fos així.