La significació de la seva mort dins el món islàmic és enorme: era símbol de la democràcia, de la revalorització del paper social de la dona en les societats musulmanes i un antídot contra el gihadisme i el militarisme còmplice circumstancial d’Occident. Ella mateixa va advertir: “Soy el siguiente objetivo de Bin Laden“, en una entrevista (El País, del 20 de setembre del 2001) on feia un retrat precís del laberint paquistanès.
Tinc amics que segueixen amb atenció l’evolució política dels països islàmics, en concret del Pakistan, i avui estaven preocupats per la fragilitat institucional del país i la seva eventual conversió en un focus de desestabilització regional molt més potent que el seu veí Afganistan.
Aquestes i altres reflexions connexes em venien a la ment quan, enmig d’aquests dies plàcids, he conegut la notícia de l’atemptat, però tot seguit he parat compte en com es deuen sentir els pakistanesos que viuen entre nosaltres. Són unes quantes desenes de milers, treballadors i comerciants, molt religiosos i permanentment vinculats al seu país d’origen.
La meva parella es mestra en una escola pública de Barcelona on acudeixen força xiquetes musulmanes, entre les quals bastantes pakistaneses. Sempre em comenta com responen positivament als estímuls de l’educació que reben, en l’esperança que representen respecte de les seves mares (normalment persones sense estudis) i en el factor potencial de canvi que poden jugar dins de la seva comunitat a l’hora d’obrir portes al conjunt de la ciutadania catalana.
Un dels problemes del futur immediat del nostre país, a banda de la desestructuració econòmica i la falta de model social autocentrat, és la gestió de les relacions interculturals en una societat complexa i sense poder propi. Fomentar la por als musulmans, als immigrants en general, com ho fa Duran Lleida en el seu vídeo de pre-campanya és una conducta irresponsable i anti-nacional (catalana).
Als nouvinguts, i a molts autòctons, des de l’escola i les institucions cal mostrar-los-hi la fermesa dels valors de convivència laica i democràtica que teòricament guien la nostra societat. Buscar els factors de complicitat intercatalana respectant la pluralitat i la voluntat de tenir un futur compartit és la millor recepta contra el fonamentalisme religiós, l’islàmic i el catòlic. A l’hora de trobar referents en els països d’origen pels joves musulmans nascuts als Països Catalans trobarem a faltar Benazir Bhutto.
Post Scriptum, 21 de novembre del 2019.
L’esciptora catalana Najat El Hachmi, nascuda al Marroc, ha publicat una reflexió punyent en forma d’assaig “Sempre han parlat per nosaltres” (Edicions 62, Barcelona, 2019) que hauria de ser lectura recomanada a les escoles de Catalunya i entre la militància islamo-gauchista per tal de retornar a la realitat el discurs políticament correcte sobre el feminisme islàmic, la prevenció de la islamofòbia i el valor de la llibertat per les persones front als totalitarismes religiosos, i especialment per a les dones.
Post Scriptum, 27 de desembre del 2023.
Dissortadament Najat El Hacmi ha pres partit per l’anticatalanisme publicat per El País el proppassat 15 d’aqueix mes, “Cuando el odio viene de la Generalitat” i s’arrenglera amb l’espanyolisme. Una conducta que segueixen moltes altres persones nouvingudes que opten per adaptar-se a l’ordre estatal establert com a via ràpida d’integració atesa la manca de projecte nacional català alternatiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En efecte. Molta gent pensa que "integració" o "multiculturalitat" equivalen a la "conllevancia" d’aquell il·lustre feixista espanyol plagiari de Maurras (cosa que porta al ghetto o al paternalisme colonial) o bé a substituir pels nostres valors moderns i democràtics uns valors que es prejutgen com a retardats i instal·lats de sèrie en qualsevol immigrant (i també en aquest cas tenim, per vies i en formes que semblarien divergents però no ho són tant quan ens ho mirem de prop, el perill del folklore que separa i la creació de grans bosses de rebuig per part dels immigrants cap a la terra d’acollida) Jo opine que, per a a major part de casos, la cosa és molt més senzilla que no sembla. No es tracta de tolerar, sinó de respectar, entendre i dialogar amb tota cordialitat i tota fermesa. Substituir el "bon rotllo" o el "ai pobrets" o el "deixeu-los estar, que ja són així" pel coneixement actiu d’allò que pensen i opinen. Trobarem que sempre hi ha, en realitat, la possibilitat d’establir uns mínims pràctics (ètics) i suficients amb què qualsevol ésser humà pot identificar-se: no cal ni tan sols l’intercanvi (jo t’ensenye els drets de les dones i tu m’expliques el respecte a la gent gran) perquè de fet la base és tan àmplia que sorprèn i supera el que ens aplega per tots els canals infomatius.
Això és la part primordial i més urgent per a trencar la murada de tòpics que nosaltres tenim sobre ells i ells sobre nosaltres. O, si més no, és el que m’ha ensenyat la meua modesta experiència com a docent.
D’altra banda, a mi no em sobta ni gens ni massa el discurs de CIU: és ben previsible si he de traure conclusions de les meues coneixences i amistats amb afinitat ideològica duranilleidatana: gent que no concep més que una Catalunya petiteta (on ja els ebrencs són rarots, els balears hostalers i els valencians directament alienígenes o resialla de les antigues colònies) amb un únic model idiomàtic "correcte" ( "correcte" vol dir "pronunciat a l’oriental", of course) entre el virtuosisme de Carner i el barcelonisme de Pitarra (els de Polònia ho capten molt rebé a través del Montilla: el pobre, volent parlar bé, embolica pronoms febles alhora que va llançant àdhucs i llurs pertot).
Jaume, aquest magnicidi té una enorme importància i encara no podem abastar totes les seves conseqüències. No descarto, però, una reacció en positiu de la comunitat Pakistanesa i del conjunt de la societat internacional.
El món musulmà no pot continuar per la deriva autista del fonamentalisme, perquè l’alienació en uns somnis impossibles només porta a l’autodestrucció. Per això Occident ha d’assumir la seva quota de responsabilitat i facilitar l’evolució cap a vies raonables de convivència no retroalimentant més la frustració de les comunitats àrabs.
No es pot jugar lleugerament a la desestabilització dels països musulmans.
En aquest sentit el conflicte jueu-palestí, entre altres, focus permanent de recàrrega conflictiva, hauria de desactivar-se immediatament. A partir d’aquesta pacificació cal establir regles de joc internacionals pel respecte dels drets humans sense els quals no fóra factible establir acords, no et sembla?