Jaume Renyer

Em vaig trobar el Robert casualment a la manifestació del 1-D i, després d’intercanviar impressions sobre l’actualitat i els projectes respectius, va dir que m’enviaria el llibre. L’he llegit d’una volada, i he recordat la llibreria de’n Ballester, el mapa dels Països Catalans, les edicions  “Aportació Catalana”, (una sèrie d’opuscles d’autors escollits -Joan Fuster  hi va publicar “Qüestió de noms”- alguns dels quals valdria la pena reeditar o penjar-los a la xarxa) i un lema que resumia la seva tasca patriòtica i que m’agrada citar sovint: “entre tots ho farem tot”. En resum, un llibre recomanable que animo a tothom que el demani a les seus d’Òmnium i se’n faci una tirada destinada a la venda al públic.

Post Scriptum, 2 de febrer del 2009.

Un dels darrers articles de Joan Ballester  fou publicat al setmanari “Canigó”, número 659, corresponent al 24 de maig del 1980, mostra el coratge patriòtic que va caracteritzar la seva vida.  Duia per títol, “Cap abandonament no està justificat”:

“La setmana passada va ésser plena d’esdeveniments d’aquells que és costum de qualificar “d’històrics”. Uns fets que varen donar la sensació de normalitat en el reconeixement “nacional” de Catalunya, derivant en una certa eufòria al carrer. Tot va quedar reduït a una estricta ressonància barcelonina, i aquest aspecte, entre d’altres és el que cal evitar en tot allò a què es pretengui donar transcendència “nacional”.

Després dels solemnes discursos, de continguts molt meditats i sospesats, per no ferir tantes i tantes “susceptibilitats”, no han faltat immediatament aquelles contrarietats, que havien de produir-se per la situació de fet (Diputació “provincial”) i de situacions poc definides (Generalitat i Parlament). Sorgiran molts d’altres aspectes que posaran al descobert la falta de bases de sosteniment d’aquesta normalització, que es pretén donar com a suposadament establerta, i que demostraran que al marge de la capacitat dels homes que dirigeixen Generalitat i parlament, siguin els que ara hi ha o haguessin estat els que han quedat a l’oposició en una entesa condicionada, al marge de la capacitat dels responsables, fossin els que fossin, hi ha una realitat que farà molt difícil la seva gestió: la manca de contingut d’aquest Estatut i el criteri, cada vegada més rigorós, de reduir les competències traspassades.

Aquest preàmbul ve a tomb pensant en la gran absència de voluntarisme i una gran manacança d’activisme i de consciència real del que està passant. Aquesta sensació que es pretén donar, d’una “quasi” normalització en la política reivindicativa i de recuperació, porta a molts a la conseqüència que ara ja no és necessària una activitat en pro de retrobar i recuperar tot allò que ens permeti exercir i funcionar com a poble. La gent pensa que ara ja tenim “polítics” que s’ocupen de tot això, i que ara ja no és necessari l’esforç personal i molt menys pensar en actituds de resistència activa i dinàmica. Greu error que cal superar.

Cal tocar de peus a terra, perquè aquesta eufòria no té cap suport i la pretesa normalització no té cap base. El que és evident, en diferents aspectes de la nostra vida col·lectiva, és que estem patint una acció agressiva de la qual no tothom és conscient. Cal llegir la premsa per saber el que està passant a la Universitat, en què el senyor Rodés ha deixat de donar classes per una temporada per la seva actitud en defensa de l’ús  del català en la seva càtedra. A les escoles cal només que un sol pare refusi l’ensenyament en català el seu fill, perquè el tribunal li doni la raó. En el camp de l’ensenyament les agressions són constants.

La interrupció dels anomenats traspassos de serveis, la manca de recursos econòmics per al funcionament de les institucions autonòmiques, la rebaixa sistemàtica als continguts de les “facultats” que puguin tenir la Generalitat i el parlament, tot això i moltes altres subtileses haurien de fer meditar la nostra gent i fer pensar en les responsabilitats col·lectives que ens afecten a tots, perquè siguem conscients que no es pot abandonar ni l’activisme dinàmic i generatiu d’iniciatives i molt menys l’esperit de resistència en defens ai ànim de recuperació, de tot el que ens afecta col·lectivament com a catalans. Les exigències de la catalanitat són avui plenament vigents, i no hi ha cap raó ni excusa per eludir el compromís, que tots tenim, d’ésser-hi en exercici per a restituir al nostre poble i en el camí dels Països Catalans, els drets que ens corresponen com a entitat nacional.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!