1-D: valoracions addicionals

Complementant les valoracions fetes ahir, avui adjunto aquestes addicionals sobre les conseqüències de la massiva manifestació convocada per la PDD el passat dissabte.

 

Primera addició, la participació en ple de la direcció convergent en un acte de validació pública del gir sobiranista que estan efectuant. Els crits reclamant “independència” sorgits de les seves rengles en són la prova fefaent. A partir d’aquí altres canvis d’actitud són factibles. No són admissibles les mostres d’antipujolisme tardà des de les files de les formacions independentistes com ERC.

Segon afegitó, l’irrupció espectacular de “Catalunya Acció” en l’escenari polític català assumint el paper de referent del nacionalisme “radical” o “intransigent, o dit també “unitari” que enllaça amb la tradició d’Estat Català. Una línia política que sintetitza en la lluita d’alliberament nacional els dos eixos, social i identitari. Està per veure si donen el pas a l’acció política pròpiament dita.

Tercer punt, el rol mobilitzador de la catosfera sobiranista, cada cop més rellevant i avanguardista. Lliure i espontani, preludi d’altres canvis en les formes d’intervenció política fins ara monopolitzades pels partits i els mètodes tradicions d’actuació institucional.

Post Scriptum, 1 de desembre del 2017.

Han passat deu anys d’aquella magna manifestació reclamant la gestió per la Generalitat de les infraestructures estatals a Catalunya i res s’ha aconseguit, ans al contrari, la degradació deliberada de les mateixes per part dels successius governs espanyols, (del PSOE i del PP) són una mostra del càstig col·lectiu contra el poble català per doblegar la nostra voluntat d’alliberar-nos de la dominació política i l’espoliació econòmica que el poder estatal exereceix contra Catalunya.

El Regne d’Espanya és un estat fallit institucionalment i econòmicament, que no té cap projecte de futur que no sigui la perpetuació de la patrimonialització de l’estat per part de les elits dirigents hegemòniques de fa segles, en guerra de classe permanent contra la ciutadania i les nacions sotmeses, com la catalana, que no sap ni vol resoldre els conflictes que crea sense emprar la violència com es torna a comprovar actualment a Catalunya.

La centralització de les infraestructres en profit de la megalòpoli madrilenya és la fase culminant d’un procés “d’ensimismaniento” que en si mateix és el reconeixement d’un fracàs històric que només poden encobrir exterminant políticament i culturalment la nació catalana assentada sobre l’eix mediterrani, l’únic veritablement viable en termes econòmics. De nosaltres depèn sobreviure a aqueixa agressió estructural independenditzat-nos-en, tot iq que haguem de pagar un preu cruel.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *