1-D: primeres valoracions

La massiva manifestació d’ahir pot ser més transcendent políticament que la celebrada el 18-F de l’any passat i no me’n puc estar d’afegir les meves valoracions particulars a les ja realitzades fins ara per part de molts dels participants en aquesta marxa pel dret a decidir.

 

La primera consideració que cal fer és de reconeixement cap a la Plataforma pel Dret a Decidir, que amb l’èxit d’ahir s’ha guanyat merescudament el dret a tenir un paper capdavanter en la configuració d’un moviment social i polític orientat a la lluita pel dret a l’autodeterminació. Els partits polítics, significativament, ocupaven el lloc de rereguarda en la marxa d’ahir. Aquesta és una posició conjuntural que haurem de revertir en els propers anys fins a tornar a posar les formacions polítiques, almenys les sobiranistes, al capdavant del moviment per l’autodeterminació junt a les entitats com la PDD.

La segona valoració va lligada a la composició social i la procedència geogràfica dels participants: hi havia menys gent jove que de mitjana edat i potser no es va notar prou la presència de la població metropolitana barcelonina, precisament la més afectada per la fallida de les infraestructures. Em comentava un amic del Baix Llobregat que detectava entre els seus convilatans que s’autoidentifiquen com a catalans i espanyols alhora una doble actitud: d’una banda perceben la causa justa de la convocatòria a manifestar-se però alhora no volien exterioritzar un acte de desafecció a Espanya.

Sense cap reacció anticatalana, impossible perquè ja és també la seva terra, no han donat encara el pas de compartir la reivindicació del dret a decidir com a poble. Però estan en camí de fer-ho. El PSC, el partit de referència de molts d’aquests catalans, va ser el gran absent de la jornada d’ahir. El primer partit en votants de Catalunya va camí de deixar de ser-ho a passos accelerats. El PSC no pot participar de cap manera en un bloc polític, amb el PP i Ciudadanos, que es contraposi al conjunt socio-polític que ahir es va manifestar conjuntament.

En tercer lloc CIU, ERC i ICV, les tres principals formacions que donaven suport a la convocatòria de la PDD, són els mateixos partits que van votar favorablement en el Parlament de Catalunya, l’any 1989, que el poble català no renunciava a l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquests mateixos partits són els que hauran de participar necessàriament en la majoria parlamentaria que ha de fer possible, a partir del 2010, la convocatòria d’una consulta popular per l’autodeterminació.

Una quarta valoració ha de fer referència obligatòria als sindicats d’àmbit estatal. A ells els ha arribat també l’hora del declivi i a tots els independentistes pertoca afavorir-ne el relleu en favor dels sindicats nacionals catalans.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *