Jaume Renyer

Ahir al vespre es va celebrar el Congrés Comarcal d’ERC del Tarragonès per escollir el candidat de la comarca a la llista que el partit presentarà al Congrés dels Diputats. Vaig resultar el candidat més votat. Aquest és el resum de la meva intervenció. 

Benvolguts companys i companyes, és per a mi una satisfacció adreçar-vos aquestes paraules en un escenari com aquest, la seu de l’Antiga Audiència de Tarragona, carregat de records positius tant a nivell personal com de partit. Com a professor universitari, aquestes parets han acollit fins fa no pas gaires anys, la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV i hi he impartit classe moltes vegades. La docència és una activitat que m’apassiona i no puc menys que rememorar-ho ara que hi torno a fer ús de la paraula. Però com a militant del partit aquesta sala també em porta records immillorables: l’any 1999 hi varem fer l’acte final de la campanya de les eleccions municipals. El company Xavier Almagro encapçalava la candidatura, jo la tancava i, a més, vaig tenir l’honor d’intervenir com a orador en la clausura només uns dies abans del nostre retorn com a partit al consistori tarragoní després de molts anys d’absència. Per tant, també hi tinc records compartits amb molts de vosaltres.

A través de la correspondència que heu rebut sabeu que em presento com  a aspirant a integrar la candidatura al Congrés dels Diputats per la comarca. Ja vaig ésser cap de llista l’any 1992 i ara aspiro a tornar-ho a intentar. Companys estimats com Josep Andreui Apel·les Carod, van encapçalar una llista de suport signada per més d’una seixantena de militants de les diverses contrades del Camp de Tarragona que em va animar a donar el pas de presentar-me. La varem fer pública el proppassat 29 d’octubre quan creiem que la tria dels candidats es produiria a través d’un Congrés regional de tota la Federació del Camp. Aquella suma d’adhesions, que tant m’honora, és el resultat d’una llarga trajectòria com a intel·lectual, jurista i sobretot com a militant que he compartit al llarg dels anys moltes vicissituds amb molts de vosaltres. En aquesta sala hi sou companys estimats com el Ton Ribas del Morell, veterà del PSAN a qui conec des de fa més de trenta anys, l’històric militant canongí Josep Domingo i també Maulets que us heu fet grans. No hi són companys que ja no militen al partit, com Xavier Tolosana , però als qui he volgut consultar la meva decisió, m’han animat a fer-la efectiva i segueixen amb atenció el resultat de la mateixa. A tots, i els que em disculpareu que no citi pel seu nom, us agraeixo la vostra complicitat i a tots expresso el meu respecte i més alta consideració pel fet de compartir amb vosaltres els mateixos ideals.

En els mitjans de comunicació apareixo esmentat com a candidat crític. Aquesta referència no em molesta pas gens, ja que la paraula crític deriva de criteri i tenir-ne és una de les qualitats que més aprecio en els demés i que procuro adquirir per a mi mateix. A més, en política, la posició de crític per contraposició a oficialista és fugissera: no m’esqueia quan vaig ser proposat per la direcció del partit com a integrant del Consell Consultiu de la Generalitat, ni suposo que tampoc quan vaig participar en representació de tots (encara que lògicament no ho poguéssiu saber) a les converses amb ETA. En exercici de la crítica he escrit obres d’assaig, com la darrera, titulada significativament, “L’esquerra de la llibertat”, on intento raonar la conveniència d’actualitzar el bagatge ideològic del republicanisme i aportar arguments per a una estratègia de construcció social de la nació.

“Esquerra, temps de transició“, era el títol d’un article col·lectiu, recentment publicat, en el qual una colla de militants senyalàvem que el partit estava immers en una etapa de canvi des d’un estadi autonòmic, el de l’Estatut recentment aprovat, a un període en el qual estem disposats afrontar decididament la lluita per l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquesta transició ha de comportar canvis d’estratègia, de lideratge, d’organització i de mentalitat que requereixen una maduració compartida entre tots els militants. Per superar-la amb èxit, els companys que ens hem aplegat en el manifest de suport a la meva candidatura, proposàvem tres objectius per a l’Esquerra del futur: forta, renovadora i plural. Forta, perquè el partit segurament haurà de compartir, i competir, en el futur immediat per liderar amb d’altres formacions liberals o socialistes, l’espai independentista. Les enquestes més serioses apunten que fins a un trenta per cent de la població catalana votaria afirmativament en un referèndum d’autodeterminació. ERC només arriba a la meitat d’aquest percentatge, avui per avui. Això ens obliga a obrir el partit, a fer-lo més fort,  a doblar el nombre de militants, també al Tarragonès on només som tres-cents cinquanta. I vull demanar que d’una vegada s’admeti la petició d’afiliació d’Hèctor López Bofill, que si no s’hagués demorat injustificadament avui seria aquí entre nosaltres com a membre de la Secció Local d’Altafulla. 

Una Esquerra renovadora és la que vol Heribert Barrera, i tots nosaltres, quan fa pocs dies propugnava una reforma del sistema electoral, per fer-lo més transparent i efectiu, i alertava dels perills de veure la dedicació a la política com una forma de guanyar-se la vida. També maldava perquè els partits, almenys el nostre, no esdevinguin aparells de control de la seva base social, enquistats en la cultura de l’obediència enlloc de promoure la de la llibertat. Nosaltres, republicans, no tenim res a veure amb els partits de “capitans”, nosaltres hem d’engrescar a la gent a revoltar-se contra l’ordre establert. Arribarà un dia en què els haurem de demanar que facin desobediència fiscal i civil, per tant no podem permetre que arrelin al nostre interior unes pràctiques que vagin en sentit contrari. Ens hi juguem la nostra credibilitat. Una Esquerra plural, que aculli i respecti totes les sensibilitats compatibles amb l’ideari del partit. Estic especialment orgullós del fet, comprovable, que entre els signants del manifest de suport a la meva candidatura hi hagi militants de totes les famílies i corrents d’ERC.

L’any 2004, a les generals, hi varem fer un molt bon resultat. Quatre anys més tard, el podem igualar, o fins i tot superar, si sabem aprofitar les condicions del present. Hem de superar l’estancament aparent de les nostres expectatives electorals, recuperar iniciativa política i connectar amb les plataformes sobiranistes que han sorgit el darrer any. La crisi del model autonòmic es patent abans, fins i tot, que es conegui el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional. El desastre de la gestió de les infraestructures de titularitat estatal és l’oportunitat per  demostrar el sobiranisme pràcticque propugnem. Hem d’enfocar aquestes generals amb la mentalitat que som davant un conflicte polític Catalunya-Espanya, entenent que l’eix nacional incorpora al seu si un nou ordre social contraposat a l’espanyolisme dominant. No hem d’especular sobre si donem suport indirecte al PSOE perquè no guanyi el PP, hem d’afrontar la campanya com un pas més en el procés cap a l’autodeterminació. Sense trencar el govern que a la Generalitat compartim amb el PSC hem de treballar per bastir una majoria favorable al dret a decidir prenent, com a punt de partida, les forces que l’any 1989 varen declarar al Parlament de Catalunya que el nostre poble no renunciava a l’exercici d’aquest dret.

Finalment, si em feu confiança, i sóc el candidat més votat demano que se celebri un congrés regional per triar democràticament qui ha d’encapçalar la llista al Congrés dels Diputats. Altres federacions ho han fet així, perquè la nostra ha de ser diferent i fer-ho només per comarques?. Sigui quin sigui el resultat de la votació, em comprometo amb els que m’heu donat suport fins ara, i amb tots vosaltres a partir d’ara, a donar una oportunitat a l’Esquerra de la llibertat. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!