Avui fa trenta anys que va tenir lloc la Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista. El portal www.llibertat.cat dona puntual notícia d’aquesta trobada i de les qüestions que s’hi van debatre.
Fou un reunió autoconvocada per un seguit de grups polítics autodefinits com a independentistes: des del Front Nacional de Catalunya al PSAN-Provisional passant pel Front d’Alliberament de Catalunya o la Gent Nacionalista Independent. Cal recordar que l’espai polític independentista estava desestructurat: cap candidatura d’aquest caire havia participat a les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del mateix i la manifestació massiva de l’Onze de Setembre la capitalitzaven els partits parlamentaris acabats d’estrenar. Certament, l’acte independentista del Fossar de les Moreres havia estat un èxit, (Jordi Carbonell hi va pronunciar la frase que encara avui té plenament sentit: “Que la prudència no ens faci traïdors”), però no hi havia estratègia conjunta de tots els col·lectius ni cap força prou determinat com per tenir un paper dirigent.
Personalment hi vaig assistir com a integrant de la delegació del PSAN, només tenia dinou anys i em vaig limitar a escoltar i votar allò que decidien els caps de fila del partit, Xavier Bru de Sala i Josep Guia. Nosaltres teníem la pretensió de ser hegemònics ideològicament, perquè la nostra mentalitat comunista així ens ho feia creure, i organitzativament perquè érem el grup amb més militants (uns quants centenars) d’entre tots els presents. Com a partit no teníem gaire interès en debatre els temes sotmesos a consideració de l’assemblea (moviment popular, eleccions municipals, moviment obrer i procés estatutari cap a la independència). Més aviat esperàvem que fossin els demès que entressin al PSAN i conjuntament amb el FNC, que seria el referent socialista del conjunt del moviment, donar-li consistència. El pes de les propostes anava a càrrec dels militants del PSAN-Provisional, escindits tres anys abans, que amb els germans Serra i el Carles Castellanos al capdavant eren els que oferien els plantejaments més rupturistes i innovadors.
La qüestió clau de l’encontre va aparèixer de manera sobrevinguda: aquell mateix dia es va saber que el ministre de l’Interior espanyol Rodolfo Martín Villa havia ordenat que no s’apliqués l’amnistia a quatre independentistes catalans: Josep Lluís Pérez, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó acusats de participar en l’assassinat de l’industrial Josep Maria Bultó. Aquest militants havien passat a la clandestinitat i el grup de suport als patriotes catalans “Socors Català” va proposar a l’assemblea donar suport a una declaració en favor d’ells i dels que defensaven la independència amb les “armes a la mà”. Aquesta última expressió va ser el detonant d’una discussió abrandada entre els partidaris de signar el comunicat i els que no.
De fet s’estava debatent la legitimitat d’una forma de lluita, una qüestió estratègica determinant i no prevista inicialment. Xavier Bru de Sala, va fer una intervenció provocadora cap als partidaris de signar el text en els termes en que s’havia plantejat, (va dir més o menys que els que això deien tenim un complexe d’inferioritat respecte de les organitzacions armades basques). Josep Serra “Cala”, en nom dels Provisionals, el va contestar encès d’indignació pel que considerava una falta de respecte pels catalans que optaven per la via armada. Carles García Solé, antic militant del FAC feia poc amnistiat, també hi va intervenir. Josep Lluís Carod seguia la trifurca en silenci com tots els delegats del Moviment d’Unificació Marxista (un grup escindit del PSAN l’any anterior). Finalment, els membres del PSAN vam declinar signar el manifest de suport no així les Joventuts del partit que si ho van fer.
D’aquella assemblea en va sortir document final però no pas un consens estratègic: el PSAN va anar fent la seva via relativament ascendent fins a les eleccions municipals de 1979, i els nuclis comandats pels Provisionals van anar estructurant l’estratègia d’enfrontament amb l’Estat que l’independentisme extraparlamentari va desenvolupar a partir dels anys vuitanta i a la qual s’hi va afegir el mateix PSAN després de patir una traumàtica escissió, (la que va donar lloc al naixement de Nacionalistes d’Esquerra).
Les entitats participants a la conferència d’organitzacions d’esquerra independentista dels Països Catalans foren:
Organitzacions participants de ple dret: Gent Nacionalista Independent – Comunistes Catalans Independents – Esquerra Catalana dels Treballadors (Nova Falç) – Esquerra Nacional – Grup Socialista Independent – Moviment d’Unificació Marxista – Partit Socialista d’Alliberament Nacional – Partit. Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional – Socors Català
Observadors: Front Nacional de Catalunya – Col.lectiu Comunista Català – Col.lectiu per la Independència i el Socialisme – Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya – Front d’Alliberament Català – Estat Català (ortodox) – Col·lectiu Eina – Col·lectius d’Obrers en Lluita – Esquerra Republicana de Catalunya (històrica) – Joventuts Socialistes d’Alliberament Nacional – Joventuts Revolucionàries Catalanes – Partit Federalista Europeu de Catalunya
Comunicat final de la conferència independentista
Després de l’intercanvi d’informació entre les organitzacions participants sobre. la seva ideologia, estratègia i tàctica, la Conferència ha treballat en base a quatre temes: Alternatives al moviment popular, Procés estatutari cap a la independència i el socialisme, Moviment obrer, i Eleccions municipals. Corn a resultat dels debats“ han estat elaborades quatre ponències que expressen bàsicament els següents acords generals:
1. Impulsió i progressiva direcció política de les mobilitzacions de masses arreu dels Països Catalans per tal que les classes populars avancin en la seva lluita i assumeixin els objectius de la independència i el socialisme. En aquest sentit preconitzem la potenciació d’assemblees populars de base que progressivament fins a arribar a una coordinació estable a nivell nacional.
2. Impulsió com a pas cap a la independència i el socialisme d’uns processos estatutaris, dirigits per les classes populars dels quals ha de sorgir un poder polític català i l’inici de la progressiva unitat política dels Països Catalans. En la situació actual i davant l’intent governamental de Concessió de pseudo-autonomies propugnem l’obertura d’un procés de discussió popular dels continguts mínims, dels futurs Estatuts en la línia dels textos de Núria, Elx i Cura, i exigim la convocatòria immediata, per part dels governs pre-autonòmics d’eleccions de base comarcal als Parlaments Constituents de Catalunya, del País Valencià i de les Illes.
3. Quant al moviment obrer, constatem la necessitat d’impulsar l’autoorganització de la classe obrera catalana d’avançar en el procés de construcció d’un sindicat nacional i de classe a cadascun dels Països Catalans.
4. La necessitat de participació de les organitzacions de l’esquerra independentista a les properes eleccions municipals sense dilució dels seus plantejaments, i amb els següents objectius: democratització dels Ajuntaments, participació popular en el poder municipal, descentralització i comarcalització de la vida municipal i, com a conseqüència, l’augment de la penetració popular dels objectius de l’independentisme d’esquerra.
5. Davant dels atacs que contra la unitat nacional dels Països Catalans s’han incrementat de forma virulenta darrerament al País Valencià, i no sols per part de la dictadura feixista, sinó a més, per part de sectors de l’esquerra espanyolista i regionalista, vol manifestar la seva decisió d’afirmar i defensar en tot moment que la Catalunya del Nord, el principat de Catalunya, les Illes i el País Valencià constitueixen una nació, avui oprimida pels Estats espanyols i francès.
Finalment, s’ha acordat constituir la Comissió Permanent d’aquesta Conferència per tal d’impulsar la realització dels acords presos i de promoure i canalitzar noves iniciatives,
Saludem també l’alliberament dels lluitadors catalans R. Trilla, A. Valls, M. Tarragó, J. Ll. Pérez i C. Sastre, resultat de la lluita que el nostre poble ha desenvolupat a l’entorn de la campanya “Llibertat patriotes catalans” impulsada per la Conferència Independentista. I denunciem l’actitud repressiva Ministre Martín Villa en no acceptar les decisions preses pel Poder Judicial i n’exigim la immediata destitució, així com l’excarceració del patriota Emili Simó.
Saludem el poble saharià amb motiu del segon aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahariana Democràtica i l’encoratja en la seva lluita per la independència i,contra l’agressió mauritano-marroquí. Així mateix, denunciem l’actitud bel·ligerant dels Estats espanyol i francès i exigim l’anul·lació del Pacte Tripartit.
Aquest comunicat final és signat per totes les organitzacions abans esmentades.
El MUM dels PP.CC., CCI i CCC no fan seu el tercer punt, al qual donen el següent contingut:
Quant al moviment obrer, constatem la manca d’una línia de classe i nacional que ens comprometem a desenvolupar al si del proletariat per anar a la recerca de l’autoorganització pròpia dels treballadors dels Països Catalans.”
Alternatives al moviment popular
El moviment popular dins els Països Catalans —després d’haver jugat a l’Estat espanyol un paper fonamental en la lluita contra la dictadura franquista— es troba actualment en una situació de crisi profunda en les seves formes tradicionals.
Aquesta crisi del moviment popular és deguda a la nova situació política creada des d’abans de les eleccions evidentment, després del 15 de juny. Alguns dels partits que abans configuraven l’oposició anti-franquista i que mantenien postures rupturistes, o els sindicats que jugaven papers progressistes, s’han convertit ara en un fre a les lluites socials i populars. Hi ha hagut una voluntat expressa de desmuntar el moviment popular, o controlar-lo, convertint-lo en un suport a la política “parlamentaria”, reformista, de sosteniment del sistema opressor. El moviment popular només els interessa en tant que puguin canalitzar-lo cap a les posicions reformistes, subordinant-lo als seus interessos polítics de partit. Malgrat això, les contradiccions que genera el sistema opressor, l’intent de frenar les lluites populars, la manca de sortida a la crisi i el pacte social, la continuació de l’opressió nacional, etcètera.., creen unes condicions objectives aprofitables de cara a bastir un moviment popular no “domesticat”, més radicalitzat en els seus plantejaments, amb noves formes de lluita, i que segueixi I ínies d’actuació revolucionaries. La radicalització de les lluites a determinats barris (ocupació de cases, etcètera.) és un exemple de com sorgeixen espontàniament noves formes d’actuació amb plantejaments més aprofundits i que no són integrables pel sistema.
Han quedat sobretot al marge d’aquesta crisi alguns moviments sectorials que per llur especificitat no són integrables a la nova situació política (lluita dels presos, dels gais, el moviment d’alliberament de la dona, el moviment ecològic, etcètera.) Aquests moviments, però, encara són minoritaris dins el moviment popular general tot i que obren noves perspectives de lluita.
A Catalunya Nord, també com a conseqüència de la crisi global del capitalisme, s’estan desenvolupant amplis moviments fora de la dinàmica de I’“Union de la Gauche” francesa. La integració de nous sectors dins la lluita entorn de temes com ecologia, alliberament de la dona, reivindicacions lingüístiques í culturals es desenvolupa paral·lelament a la presa de consciència catalana. Aquestes mobilitzacions tenen un caràcter marcadament català, tot i que la lluita contra l’atur forçós i l’èxode dels joves (“volem viure i treballar al país”) introdueix dintre el moviment popular tradicional reivindicacions clarament d’autodefensa del país i d’afirmació nacional catalana.
Aquests fronts de lluita encara no instrumentalitzats pels sectors reformistes plantegen noves perspectives de cara a organitzar un moviment popular autònom. Aquest moviment popular, coordinant els fronts de lluita sectorials, hauria de servir d’instrument de conscienciació tant nacional com de classe, i de clarificació política. L’esquerra independentista hauria d’assolir una progressiva incidència dins d’aquesta lluita, prefigurant una alternativa global revolucionaria.
És cert que l’independentisme d’esquerra no ha tingut fins ara una incidència important dins el moviment popular. Malgrat això, la nova situació política creada, fa que les perspectives de futur siguin propícies per a bastir aquesta alternativa global: no ens hem de diferenciar només quant als objectius nacionals sinó quant al bastiment de formes de lluita revolucionaries, d’altra banda inseparables de la lluita per l’alliberament nacional, tot i que encara petita en alguns fronts del moviment popular, apareix qualitativament diferent en els seus plantejaments. No es tracta, doncs, de bastir un nou moviment popular enfrontat al ja existent, sinó de plantejar-se la direcció de les lluites actuals de manera que aquestes no estiguin subordinades als interessos dels partits que sostenen l’opressió social i nacional. El moviment popular no serà encara conscientment independentista, però tindrà un progressiu aprofundiment dels nivells de lluita, dels seus objectius i dels graus de consciència popular, fins a acostar-se a l’estratègia independentista i revolucionària.
El moviment popular català, doncs, davant l’evolució dels partits de l’esquerra sucursalista-reformista, es troba en un moment de greu confusió desorientació a causa de la situació d’estancament de les formes organitzatives: les organitzacions obreres i moltes associacions de veïns, etcètera., han anat evolucionant des d’ésser organitzacions de lluita obrera i popular fins a desaparèixer o convertir-se en òrgans subordinats a la política. pactista dels partits esmentats, és a dir, esdevingut, a la pràctica, veritables frens de les mobilitzacions. El moviment popular existeix, però, amb força. Es tracta, doncs, de trobar uns nous camins, de desenvolupar els programes i les formes organitzatives adequades.
En aquest sentit considerem que la tasca de reimpulsió del moviment popular passa per la creació i impulsió d’assemblees populars de base als barris i a les comarques arreu dels Països Catalans. Es a través d’aquestes formes d’organització que serà possible, d’una banda la unificació de les reivindicacions dels diferents moviments sectorials i la coordinació solidaria entre ells (del moviment obrer, del moviment pagès, del moviment de barris i comarques, pels preus, consum, inversions col·lectives, ecologia,… del moviment d’alliberament de la dona, etcètera..); i, d’altra banda, proveir les classes populars d’uns òrgans debat i d’expressió política unitària de base.
Els diferents grups i sectors de l’esquerra d’alliberament nacional haurem de vetllar per la impulsió d’aquest moviment popular basat en les assemblees territorials, i per la seva adequada orientació política a través de la incidència en les Iluites.
En aquest sentit, considerem que en la constitució de les assemblees populars de base cal comptar amb totes les forces disposades a lluitar per les reivindicacions populars mentre acceptin el principi d’autonomia organitzativa respecte a qualsevol forma de poder establert (parlamentari, municipal,…) i un programa reivindicatiu i polític mínim unificador. Considerem que, a nivell global, el programa de les assemblees populars s’hauria de desenvolupar en quatre eixos principals: reivindicacions específiques a nivell local, reivindicacions dels moviments sectorials, lluita per la liquidació de l’aparell de la dictadura i l’extensió de la democràcia, lluita per l’autogovern.
És respecte a aquests principis organitzatius i programes, i en la pràctica de lluita, que les diferents forces s’aniran definint.
La coordinació d’aquestes assemblees populars conduirà, en un nivell geogràfic superior, a les Assemblees regionals de cadascun dels Països Catalans. Considerem que aquestes Assemblees regionals han de tenir un programa polític definit, fruit de la discussió a les Assemblees de base, i hauran d’establir els nivells adequats de participació dels partits polítics que n’acceptin el programa. Caldrà possibilitar a partir de les Assemblees regionals de cadascun dels Països Catalans una coordinació orgànica i estable a nivell nacional.
Al Principat, considerem que la crisi de transformació que experimenta l’Assemblea de Catalunya s’ha d’orientar cap a la perspectiva popular definida amb les característiques que hem expressat més amunt.
Eleccions municipals
Els Ajuntaments dels Països Catalans a partir de les eleccions generals a “Las Cortes” han entrat en un procés accelerat de descomposició provocat pel fet d’iniciar el procés polític d’establiment d’una democràcia burgesa en lloc d’haver-se assolit la ruptura per la qual lluitaven les classes populars dels Països Catalans.
Arran d’això, les organitzacions d’esquerra independentista exigim la convocatòria immediata d’eleccions als Ajuntaments i amb la voluntat conjunta, per part d’aquests grups de prendre unes postures comunes davant aquestes eleccions elaborem els següents punts d’acord:
a) Considerem que les exigències a la llei electoral municipal són:
– sistema proporcional, llistes obertes
– dret de vot i, per tant, a ésser escollit als 16 anys
– eleccions per barris naturals, sistema proporcional al nombre d’habitants
– districtes electorals per barris naturals a les ciutats grans i districte únic als pobles petits
– elecció del batlle directament a les poblacions petites i per i entre els regidors a les altres poblacions.
Creiem que la confecció de la llei electoral i de Règim Local hauria de confeccionar-se pels governs autonòmics de cadascun dels Països Catalans després d’un procés estatutari que expressi els interessos reals de les classes populars catalanes respecte a l’autonomia i que actualment no estan recollides per la Generalitat provisional, en el cas del Principat.
Essent conscients que el punt anterior no es donarà, ja que el procés estatutari no seguirà els camins esmentats, les eleccions municipals i la introducció de regidors de l’esquerra independentista als ajuntaments, pot representar un pas important per encetar una anàlisi crítica del camí estatutari seguit i iniciar un procés que ens porti a convocar eleccions al Parlament de cadascun dels Països Catalans, per circumscripcions comarcals, que doni forma institucional als estatuts debatuts als organismes de base (assemblees populars, associacions de veïns, etc.)
Les eleccions municipals no es poden considerar al marge de l’organització popular. Les organitzacions de l’esquerra independentista no podem seguir una estratègia que signifiqui únicament treure un nombre determinat de regidors, batlles, etcètera… sinó que pretenem que les eleccions municipals signifiquin un avanç per a les organitzacions populars de base (Associacions de Veïns, Assemblees Democràtiques, Assemblees Populars, etcètera..) i puguin, així, aquestes organitzacions, defensar els interessos populars davant els greus dèficits acumulats els darrers anys, agreujats per la crisi econòmica i la incapacitat del reformisme com a alternativa a aquesta crisi i a aquests dèficits.
Les organitzacions de l’esquerra índependentista creiem que les eleccions municipals tenen per a nosaltres els següents objectius:
– en primer lloc, desplaçar dels ajuntaments els residus del règim feixista, plantejant seguidament batalla contra el reformisme, cosa que pressuposa establir uns mecanismes per a la participació de les organitzacions populars de base i de les organitzacions obreres en el poder municipal;
– en segon lloc, cal que organitzem la vida municipal descentralitzant, traslladant les decisions i la gestió als barris i pobles, cosa que pressuposa una autèntica autonomia municipal i comarcal.
Com a conseqüència de tot això el programa de l’esquerra independentista esdevindrà un programa vàlid per a donar resposta a les reivindicacions més immediates de les classes populars, que representarà l’enfortiment del moviment independentista d’esquerra.
f) CSI, CCI, MUM, GENI, PSAN, PSAN-Provisional, EN, consideren que per assolir els objectius plantejats cal un ampli ventall d’aliances que dependrà de les condicions específiques de cada municipi, però que això no pot representar de cap manera una dissolució dels plantejaments de l’esquerra independentista, així, caldrà que aquesta hi vagi amb el seu caràcter propi, amb uns programes elaborats concrets.
EN, que signa el punt anterior, vol palesar que només en casos summament excepcionals l’independentisme revolucionari podria participar en un procés electoral amb organitzacions d’esquerra reformista i espanyolista” (és a dir, amb forces plenament integrades en el regim), sense un greu perill de desnaturalització de la seva imatge i dels seus objectius.
PFECPPCC considera que no anirà a les eleccions si no hi ha una candidatura exclusivament independentista.
Moviment obrer
1. La classe obrera catalana. La seva funció dins la societat catalana
A la classe obrera li correspon el paper principal en la transformació de la nostra societat. La classe obrera és el sector del poble que, per les seves condicions d’oposició al capitalisme i de capacitat d’organització, constitueix la base de tot el moviment obrer i popular, de la lluita del poble. La nostra societat, la societat dels Països Catalans, posseeix com a poble unes característiques molt concretes, i la lluita contra el capitalisme i per l’alliberament de classe al nostre país ha de partir d’aquesta realitat nacional dels Països Catalans: de la seva estructura econòmica i social, de les seves experiències de lluita acumulades històricament, de la seva llengua i la seva cultura, etcètera…
La classe obrera dels Països Catalans és, doncs, el fonament del moviment obrer i popular català, i com a tal, ha de dotar-se de la capacitat d’impulsar les lluites per l’alliberament de classe i nacional del nostre país, dirigint i encapçalant els altres sectors populars. I aquesta responsabilitat social de la classe obrera, dels treballadors, existeix tant si es tracta de treballadors immigrats com de treballadors dels Països Catalans d’origen. La nova societat que hem de construir ha d’ésser obra de tots els treballadors que hem d’assumir els problemes de tota la societat per a construir la nova societat dels Països Catalans d’acord amb els interessos del poble treballador.
Per a nosaltres, que lluitem per la independència dels Països Catalans en la perspectiva de la Revolució Socialista Catalana, la responsabilitat fonamental que tenim davant nostre i que no podem defugir deriva dels fets bàsics que, ens trobem: davant una absència d’autèntica línia de classe, d’una manca d’alternativa de poder nacional per part del proletariat català i que ens cal:
a) cercar aqueta línia tot lligant-nos a les Iluites de la classe obrera configurades a través de l’organització de base de la pròpia classe (assemblees; Consells…)
desenvolupar al si del moviment obrer dels Països Catalans una profunda lluita ideològica lligada a la consideració de la classe obrera catalana com a futura classe dirigent dels Països Catalans.
impulsar l’autoorganització de la classe obrera catalana.
2. Necessitat d’avançar en el procés de construcció del Sindicat nacional i de classe als Països Catalans
És per això que defensem que cal lluitar per l’autonomia organitzativa del moviment obrer dels Països Catalans. La classe, obrera catalana necessita unes formes d’organització pròpies independents del centralisme, necessitem unes formes d’organització que ens permetin de situar-nos plenament al davant de les lluites del nostre país pel seu alliberament. En el debat que s’ha desenvolupat a l’entorn de la ponència sobre el moviment obrer i les tasques immediates, s’han explicitat diverses posicions i matisacions que passem a resumir.
L’alternativa sindical que propugnen Esquerra Nacional, PSAN, Grup Socialistes Independents; GENI; PSAN-Provisional, se centra en la construcció del sindicat nacional de classe a cadascun dels Països Catalans. Aquesta alternativa és concebuda com un rebuig del sindicalisme sotmès al pacte social i polític de centrals com CCOO o UGT, parteix d’una anàlisi de la situació actual basada en la constatació, en primer lloc, de l’existència als Països Catalans d’un moviment assembleari encara no organitzat però que existeix com una realitat fonamental antiburocràtica i que parteix de la necessitat de la unitat per la base i, en segon Iloc, l’existència d’una gran diversitat de centrals sindicals que van en contra de la unitat de la Classe obrera i que augmenten el pes de les forces burocràtiques. Aquesta situació de confusió organitzativa ideològica no es resoldrà simplement amb la crítica a les centrals sindicals, ni intentant la connexió de les diferents assemblees. Creiem que en aquest moment els diferents nivells de lluita i de consistència al si del moviment Obrer Català reclamen l’existència d’una organització sindical d’àmbit de cadascun dels Països Catalans.
La perspectiva de construcció d’un. Sindicat nacional de classe és matisada per diverses organitzacions i, concretament, pels Comunistes Catalans Independents en el sentit que es veu aquest procés estretament lligat a la potenciació de formes de lluita i a la progressiva coordinació, del moviment assembleari de cara a presentar alternatives de poder de la classe obrera dels Països Catalans.
Tot estant d’acord amb l’objectiu estratègic de la construcció del sindicat nacional i de classe a cadascun dels Països Catalans, el MUM considera que cal anar-hi a través d’un procés, però que a hores d’ara no es donen les condicions objectives per a crear-lo. El MUM potenciarà, doncs, dins de les organitzacions sindicals existents formes .organitzatives que potenciïn en el seu si les assemblees de base i la formació de Consells obrers, tot i no descuidant mai l’objectiu estratègic.
Així mateix, la ponència constata la necessitat d’abordar amb més profunditat la qüestió sindical pagesa, doncs no ha recollit suficients elements de judici derivats del debat.
Finalment totes les organitzacions (a excepció del MUM i Comunistes Catalans Independents) proposen a aquesta Conferencia, la convocatòria d’un Congrés de Debat Sindical Català obert a tots els treballadors i organitzacions interessades en el procés de construcció del Sindicat de classe i nacional dels Països Catalans.
PROCÉS ESTATUTARI CAP A LA INDEPENDÈNCIA I EL SOCIALISME
La lluita pels Estatuts d’Autonomia als Països Catalans significa, per a les organitzacions sotasignants:
Un pas cap a la independència nacional, en tant que marquen un inici de poder polític propi, tot i configurant el que entenem com a marc institucional de transició cap el ple assoliment de la sobirania nacional.
Un avanç en la lluita pel socialisme, amb l’hegemonia de la classe treballadora, en la mesura que representarà el progressiu afebliment de les estructures estatals capitalistes espanyola i francesa i el reforçament de les conquestes de poder polític i econòmic de les classes populars. D’altra banda, sols en aquesta perspectiva d’alliberament de classe és possible d’assegurar el procés capa la independència nacional.
El començament de la progressiva unitat política dels Països Catalans, expressió de la seva inqüestionable realitat nacional; unitat política que haurà de constituir-se .mitjançant l’establiment de lligams polítics entre els països autònoms (per exemple, amb mancomunació de funcions i serveis, les coordinacions dels poders executius, legislatius i judicials autònoms, la seva possible federació) fins a la constitució de l’Estat Socialista dels Països Catalans.
L’exigència del nostre dret com a poble a recuperar les institucions d’autogovern que ens han estat arrabassades per la força de les armes.
5. L’exigència mínima, als moments actuals, per poder satisfer les necessitats i reivindicacions més urgents del nostre poble.
En conseqüència, denunciem:
1. La Generalitat provisional de Catalunya, la proposta preautonòmica presentada pel Plenari de Parlamentaris del País Valencià i els esborranys que es coneixen de pre-autonomia per les Illes, en la mesura que responen a una remodelació del poder polític de l’Estat, en funció dels interessos dels diferents sectors de les classes dominants; i que, d’altra banda, no satisfan, sinó que instrumentalitzen, les reivindicacions populars autonòmiques i democràtiques tant àmpliament manifestades per nostre poble.
2. El xovinisme de les classes dominants franceses, que es palesa en concretes i continuades mesures d’opressió contra el poble de Catalunya Nord, tant pels atacs de la dreta governamental com pels intents de dilució de la reivindicació nacional per part de I’“esquerra” francesa, amb els seus diferents projectes de regionalització.
3. L’anunciat intervencionisme de les “Cortes Españolas” als nostres processos estatutaris, els quals han d’ésser decidits i protagonitzats pel poble dels Països Catalans. En aquest sentit, impugnarem com a antidemocràtica la futura Constitució de l’Estat espanyol si no garanteix íntegrament l’exercici d’aquest dret, així com del dret de totes les nacions oprimides de l’Estat a l’autodeterminació.
Entenem que l’Estatut l’ha de fer el poble. Això implica:
1. Que sols la continuada mobilització de masses farà possible la seva consecució.
2. Que és el poble qui ha de discutir i pronunciar-se sobre el text de l’Estatut que realment convé als seus interessos. Entenem que els continguts mínims haurien d’anar en la línia dels textos estatutaris de Núria, Elx i Cura.
3. Que el procés ha d’ésser controlat i defensat pel poble a través de l’expressió política de la seva autoorganització.
Partint d’aquest protagonisme popular, que és l’element fonamental de tot el procés, reclamem la convocatòria urgent d’eleccions als Parlaments Constituents Estatutaris, les quals han d’ésser:
1. organitzades i garantides en la seva llibertat per les Generalitats provisionals, que no tenen sentit de cara al poble si no compleixen aquesta funció;
2. de base comarcal, perquè els Parlaments Estatutaris han de representar la realitat del nostre País, trencant les artificioses circumscripcions provincials.
Els Parlaments Estatutaris, concebuts així com un avanç institucional en l’alliberament nacional, elaboraran la redacció final dels Estatuts que hauran de sotmetre’s a plebiscit popular. I un cop aprovats pel poble, els Estatuts hauran de posar-se en vigor de forma automàtica, amb l’aprovació merament formal per part dels organismes de l’Estat.
Les organitzacions sotasignants ens comprometem, partint dels punts aquí exposats, a impulsar les mobilitzacions populars per la conquesta dels Estatuts als Països Catalans, en el marc global de la nostra lluita per la Independència i el Socialisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No ho vaig viure tot allò.N’era lluny.
Es estrany que encara ara hi ha gent independentista, contestatària contra els que manen o defensora dels de sota que, per explicar les seves diferències amb els partits establerts o parlamentaris, encara et pot dir: "nosaltres som marxistes leninistes". Encara no han arribat a dir " l’alternativa es la Democràcia, els drets humans i el Dret.Hem d’ocupar el centre i fer fora i que fugin els lladres, que no puguin robar i fer mal.