Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Caminant per Belfast

Aprofite el matí per recórrer Belfast. Intente passar pels que encara són els barris clarament marcats dels unionistes i els republicans. Sense saber geografia són fàcils de distingir. Els uns tenen pintats a les voreres els colors blau, blanc i roig de la Union Jack. Als altres flota la tricolor verd, blanc i taronja.

Belfast viu molt a través dels seus murals. En un barri i en un altre hi ha murals presents que recorden els morts, la lluita o expressen solidaritats diveses. Caminem primer per les zones unionistes i jo diria que hi ha alguns dels murals més violents de tots. En la línia de demarcació entre Belfast est i oest, una explanada on fa anys l’exèrcit britànic tenia el seu punt de control més gran, al final de Glennmachan, ara ha aparegut una espècie d’estàtua com representant una bola del món, lletja i aparatosa com ella sola. La travessem carrer amunt allunyant-nos dels barris unionistes i posant els peus en la zona republicana.

Falls Road, l’epicentre del Belfast republicà, ha canviat l’ambient de la lluita armada pel gaèlic irlandés. Quede profundament sorprés per això. De fet s’hi defineix ara com un Gaeltacht (zona de parla gaèlica) urbà i això és ben visible. Les botigues, cosa estranya al sud, retolen els seus senyals públics en irlandès, els senyals públics són també en irlandès i fins i tot pots escoltar parlar en irlandès pel carrer. Cosa francament sorprenent atés com de malament estava la llengua fa quatre dies. El gaèlic irlandès havia desaparegut del nord de l’illa pràcticament abans de la partició i l’ocupació britànica evidentement no va fer res per reviure’l. 

No és que siga un miracle el que es veu a Belfast, en aquest sentit, però el pas endavant és claríssim. Plou de sobte a bots i barrals i entrem a refugiar-nos al Centre Cultural, Cultúrlann, on hi ha una ràdio que emet en gaèlic, una llibreria amb publicacions en aquesta llengua i un bar on també escoltem parlar en irlandés. És un espai acollidor i modern on pots trobar totes les publicacions en aquesta llengua que malgrat ser oficial en la república és pràcticament una llengua morta.

En qualsevol cas la presència dels anys de la violència es manté clara, malgrat els anys. Hi ha els memorials als morts, hi ha pintades i murals per tot arreu (em fotografie davant l’històric mural de Bobby Sands a la seu del Sinn Féin) i sobretot, i això m’impressiona més, encara hi ha el mur que separa el barri ‘catòlic’ del barri ‘protestant’. Continua allà on era. Tan alt com era. La diferència ara és que les portes són obertes de matí. Però les tanquen a la nit per evitar incidents entre les dues comunitats.

Al final de Falls Road, girem a la dreta per a baixar cap al centre de nou, passant per davant del vell gratacels on els militars britànics tenen permanent llogada la darrera planta per a vigilar el barri republicà. I jo recupere la sensació del dia abans: ho han canviat tot per a aparentar que Belfast és una ciutat normal com una altra qualsevol. Cosa que quinze anys després dels acords de Pasqua encara no és. 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.