D’acte en acte
Perquè hi ha un munt de detalls, d’imatges, que podria explicar. La veritat és que en els actes mirava més a la gent que no als qui parlaven. M’interessaven les reaccions, els petits gestos que et fan pensar que alguna cosa està passant. I n’he vist molts plens de subtileses, de matissos, que m’han fet pensar molt.
No tinc ni idea, però, de què passarà demà. Les enquestes són més o menys clares però el meu nas em diu que pot passar de tot i que no hi ha res escrit encara. I tanmateix més enllà del recompte dels uns o dels altres i dels de més enllà, la veritat és que veient l’ambient dels actes, la forma en que la gent reacciona, els comentaris que m’arriben, les vibracions que note, tinc la sensació que demà, encara no sé com, farem història.
I jo això no m’ho vull perdre…
Una abraçada.
El periodista de The Guardian que ha tergiversat de manera grollera i aberrant l’article de Matthew Tree, deu haver passat les seues vacances estivals en algun poblet de la costa ‘espanyola’ (potser en algun poblet del “levante español” o de les “Islas Baleares”, o qui sap si a Castelldefels?…), hi deu haver menjat paella i deu haver conegut espanyols “chistosos” i “campechanos” amb els qui se sent en deute.
“El sol, la playa, la paella, la sangría y las corridas” (corrides aquestes que no són altre que ‘bufonades per a turistes’) ben bé mereixen la manipulació de l’article de Tree.
“Mis vacasiones de summer I passed so contento thanks to the campechan and buena jente of Spain”, deu pensar aqueixa ment preclara.
[Per a tota la turismalla que visita casa nostra carregada de tòpics i de prejudicis i que s’encaboten a mantindre perquè ja els va bé com a turistaires trepitjar superficialment i acríticament les terres que envaïxen.]