I després de la sentència del Tribunal Constitucional, què…..?

Amb aquest títol s’ha celebrat avui el debat que anunciava en bloc d’ahir. Ha estat un èxit tant per l’assitència, (una vuitantena de persones han aguantat tres hores de debat intens), com pel rigor i la diversitat de les intervencions, tant del públic com dels ponents.

Per la meva part he insistit en arguments que ja havia exposat anteriorment a través d’escrits diversos. Bàsicament he fet referència a que aquesta sentència serà interpretada políticament, des del punt de vista espanyol, com el punt i final a les reivindicacions nacionals catalanes. I per contra, des de Catalunya, hauria de ser percebuda com el punt de partida d’un procés d’autodeterminació. En tot cas, allò evident és la desligitimació moral del poder judicial espanyol per jutjar, en condicions d’imparcialitat, un plet jurídic i polític entre l’ordre estatal i les pretensions de reforma autonòmica catalanes. L’arbitrarietat manifesta de molts jutges del Tribunal Constitucional i del Consejo General del Poder Judicial envers l’Estatut posen en crisi l’Estat de Dret als ulls de molts catalans.

Per part catalana no hi ha un pla B previst, ni per part de cap força política ni tampoc pel Govern de la Generalitat. Aquest falta de previsió ja és, si mateixa tota una declaració d’intencions. La passivitat, però, en cap cas serà total ja que existeix un malestar social latent, i creixent, de la població envers la situació política i la gestió dels serveis públics que obligarà a algun tipus de reacció institucional. Segurament una declaració del Parlament de Catalunya encarregant al Govern de la Generalitat la recerca de vies per la lliure expressió del dret a decidir serà una mesura assumible per la majoria de les forces que hi són representades. No sé si un acord complemenatri de l’anterior en el sentit de buscar en les instàncies internacionals alguna mena de reconeixement per a les aspiracions nacionals catalanes serà assumible pels partits parlamentaris. Aquestes respostes, limitades, evidencien que la transició de l’etapa autonomista a l’autodeterminista, tot i que ja ha començat, no té prou consistència com per donar una rèplica més contundent. Potser s’acceleraran els treballs de redacció d’una llei de consultes populars però, en cap cas, la reposta en forma de referèndum tipus Ibarretxe serà immediata atesa la composició del Govern actual.

Les condicions si que ja estan madures perquè a nivell local és pugui constituir a curt termini una assemblea d’electes locals per l’autodeterminació. En aquest punt han coincidit els representants de la CUP i l’Entesa de Progrés Municipal. També des d’ERC es treballa en aquesta línia des de l’operatiu municipal i entre els responsables municipals de CDC hi ha bona predisposició en aquest mateix sentit. En resum, la resposta catalana, a sis mesos vista aproximadament de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional encara no està al nivell del repte que suposarà per les aspiracions de futur nacional del poble català. Però les actituds polítiques dels sectors més dinàmics i compromesos nacionalment de la ciutadania catalana estan evolucionant de forma lenta, però irreversible, cap a plantejaments sobiranistes com ho demostren les enquestes i com s’encarreguen de fomentar les incompetents i arrogants autoritats espanyoles.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *