Vigència del tarradellisme

Avui fa trenta anys del retorn del president Josep Tarradellas a Catalunya. Pot ésser un bon moment per fer balanç de la seva actuació com a dirigent d’ERC i com a governant.

S’han escrit força llibres sobre la figura de Tarradellas, sobretot en tant que president de la Generalitat, i no gaires analitzant la seva trajectòria com a secretari general d’ERC. A parer meu, en aquest segon aspecte, Tarradellas es caracteritzà per la seva reiterada oposició al sector d’Estat Català dins l’Esquerra dels anys trenta i als nuclis independentistes que als anys quaranta varen intentar internacionalitzar el plet català. Tarradellas, que passà la segona guerra mundial exiliat a Suïssa, s’oposà frontalment al Consell Nacional de Catalunya que des de Londres dirigien Carles Pi i Sunyer i Josep Maria Batista i Roca. També negà el seu suport a la presentació del cas de Catalunya a l’assemblea preparatòria de les Nacions Unides, celebrada a San Francisco, l’abril del 1945. Fou l’abanderat defensor de les tesis favorables al restabliment de la legalitat republicana i estatutària front a la línia sobiranista al si d’ERC al congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc el juny del 1945. En resum, Tarradellas tingué una influència determinant en la desvinculació del partit dels nuclis més dinàmics i combatius, enquistà ERC en una situació de paràlisi organitzativa i falta de projecte polític que va contribuir de forma determinant al seu declivi durant el Franquisme.

En tant que president de la Generalitat, la seva actuació ha estat estudiada exhaustivament per Josep Benet en diverses obres. En resum ens mostren un home d’una ambició política personal sense límits, que supedita, sense escrúpols, als seus interessos la causa que diu defensar. Dotat d’una personalitat intel·lectualment mediocre i molt envejós, practica la maledicència de tota persona que percep com a rival, (les missives que envia contínuament des de l’exili desqualificant una àmplia gama de persones i iniciatives així ho demostren).  Fou un personatge que cultivà les aparences i una imatge autoritària, de polític d’ordre, gens amant dels intel·lectuals i dels patriotes (uns il·lusos als seus ulls).

Un cop retornat a Catalunya, la seva actuació no fou susceptible de ser capitalitzada per ERC, ja que va mostrar reiteradament una actitud obertament contraria a reivindicacions catalanistes (com la supressió de les diputacions), i prodigà les mostres de servilisme monàrquic i de complicitat amb els poders fàctics. El senador republicà Josep Rahola publicà a l’Avui el 23 d’abril del 1978 un article titulat “D’un petit De Gaulle a un Pétain”. En definitiva, de la seva actuació n’acabà fent bandera el PSC que contraposà el tarradellisme (una variant de catalanisme subordinat a l’espanyolisme) al pujolisme. Poca cosa hi ha aprofitable del seu llegat polític pels republicans d’avui, ans al contrari, hem de vigilar perquè algunes de les actituds pròpies del tarradellisme no trobin acollida al si d’Esquerra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *