Els prolegòmens de la Conferència Nacional d’Esquerra prevista pel proper dia 20 estan marcats per dues novetats significatives.
La primera, és que hem tingut resposta, a través de la premsa, a la pregunta “I l’esmena Carod 2014?”. Desconec a quines seccions locals s’ha votat, i amb quin resultat, però l’única concreció que afegeix a la proposta de consulta popular pel 2014 és que serà l’Onze de Setembre. Una aposta estratègica d’aquesta envergadura ha de venir acompanyada d’un argumentari creïble que millori substancialment la ponència inicial i, per ara, no és el cas. Les consideracions que un grup de militants reflectíem en el document “Esquerra, temps de transició“, i que varem lliurar en mà al secretari general, no semblen prosperar de moment.
El principi deliberatiu, teòricament característic dels republicans, brilla per la seva absència i no hi ha un procés dialèctic d’aproximació entre les tesis oficials i les alternatives. En el seu lloc apareix impulsat des de la direcció del partit un manifest, inicialment signat per batlles, que propugna una Esquerra forta i demana unitat i responsabilitat a totes bandes en base a un contingut nuclear: l’oposició a renegociar el pacte del govern d’Entesa. Crec que centrar en aquest punt el resultat de la conferència és desviar l’objectiu pel qual va ser convocada: dotar ERC d’una estratègia per exercir el dret d’autodeterminació. La renegociació d’un acord de govern és una carta a la que no podem renunciar d’entrada, sobretot quan tot el país està “Esperant al Tribunal Constitucional”. El PSC respondrà a la previsible sentència reductora de l’Estatut amb el simple acatament de la legalitat, ERC no pot fer el mateix ni com a partit ni com a integrant del Govern de la Generalitat. Algun o altre posicionament o pas endavant hem d’exigir als socis. Si no els forcem a això com podem aspirar a que s’avinguin a convocar un referèndum el 2014?
La pressió interna, (hom ha importat el model dels “capitans” socialistes), i mediàtica, (El Periódico també hi ajuda), no són el camí més adequat per assolir una Esquerra forta. La fortalesa només neix a partir de les conviccions lliurement assumides. Les desqualificacions banals a les tesis d’altri només denoten sectarisme i em sap greu dir-ho després d’haver llegit ahir a “Presència” l’article de Vidal Vidal “CIU: Carretero i Uriel”. Conec a l’escriptor arbequí des de l’època en que tots dos érem universitaris i militàvem al PSAN i no me’l veig defensant el “front d’esquerres” en contraposició al sobiranisme transversal (liberal-republicà-cupaire). Acusar els dissidents republicans de cripto-convergents és fer antipujolisme tardà. Això que ho facin els socialistes, que s’han repartit el poder amb ells durant molts anys, però no els independentistes. I menys justament ara, quan afloren símptones de canvi a CDC, mentre callem davant la renovada adhesió del PSC a la “España serena y unida” de Zapatero.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’Esquerra forta només es pot bastir des de un debat profund i real, a on tothom estigui disposat a posar-hi si fa falta el seu càrrec.
No és pot desqualificar als militants crítics de malaltia, de criptoconvergenscriptoconvergens, de ressentits perquè no tenim càrrec o d’immaduresa.
Som pocs i encara serem més pocs si aviat no forcem un canvi real a ERC, és increïble que aquesta gent que s´han omplint la boca de dir-se patriotes i de lluitadors per que ERC sigui un partit majoritari, ara son capaços de no renunciar al Pacte de govern amb el PSC-PSOE malgrat que posin en perill el partit!.
Tot pacte es pot renogociar sempre!, perquè les condicions canvien i un s’ha adaptar a les circumstancies. Sembla com si el pacte per amb el PSC-PSOE per Carod i Puigcercós sigui igual com la Constitució Espanyola pel PP o el PSOE.!
Com a militant d’Esquerra que encara no sé que votaré dissabte no puc sinó estar totalment d’acord amb el que dius i molt disconforme amb les acusacions d’en Vidal Vidal cap als nostres companys de partit. Ells tenen les seves raons i dissabte tots podrem valorar-les democràticament. Sense desqualificacions tronades. Per cert, en un blog que m’han enviat he trobat una lúcida anàlisi del moment present del sobiranisme: http://reset-cat.blogspot.com
Fins dissabte a tots!
tot llegint-vos, a valtros i el que va sortint arreu, la sensació que em queda és la de que ha arribat l’hora dels adeus.
ens ha costat molt esforç arribar fins aquí. arrribar a manar, no pel goig de fer-ho, sino per què és l’única manera de solucionar i canviar coses i això és el que volem molts.
i tinc la sensació, absurda suposo per alguns, de que no ha servit de res… i disculpeu-me l’actitut pesimista, però l’absència d’autocrítica o el que és el mateix la presència de marginació activa al que no combrega en silenci, em fa pensar que haurem de tornar a començar. un altre cop…. uffffffffff
entenc que ser al govern és complicat, que ser-hi en minoria, encara ho és més, però em costa d’entendre que l’aportació dels "mestre" sigui un referendum d’aquí set anys. una votació que perdrem, lògicament per què no estem fent res per a que aquella gent que no ho vol amb el cor ho vulgui amb el cap…
quan vaig sentir que a sobre hi posaven data, i que era l’11 de setembre no sabia si riure o apagar el televisor i anar-me’n a per un llibre.
espero amb ansia els fruits de la vostra trobada, però em costa molt fer-vos confiança.
seguirem endavant, quin remei.
Si veieu la plana 69 de El Periódico d’avui, el "divide y vencerás" permanent en tota una divisió artificial, dins dels membres d’ERC, fa saltar a la vista, que els Capitanes del PSC-PSOE, tenen a la premsa totalment al seu servei, mentres tinguin la repartidora de la Diputació de Barcelona