Laïcitat, valor republicà

Cada cop sovintegen més les polèmiques ciutadanes al voltant de la presència a l’escola d’alumnes amb vel islàmic o sobre l’adaptació dels menús escolars als hàbits alimentaris dels alumnes musulmans.

 

Són debats als quals no estem socialment habituats atesa l’acceptació social majoritària de pautes de conducta fins fa poc condicionades per l’hegemonia de l’església catòlica al nostre país. Laïcitat  i llibertat religiosa són dos principis essencials en els ordenaments jurídics occidentals. En canvi aquesta presència no es dona plenament en la Constitució espanyola ja que el seu text no recull en cap article el terme laïcitat, ni tampoc apareix enlloc l’adjectiu laic referit a l’Estat. La laïcitat cal deduir-la del redactat de l’article setzè. Aquest dèficit significatiu és fruit del context històric en que fou redactada la referida “Carta magna”, fa gairebé trenta anys.

L’equilibri entre laïcitat, com a principi inspirador de l’acció dels poders públics, i la religiositat lliurement expressada pels creients de les diferents confessions no és estàtic sinó que va canviant conforme van evolucionant les societats. Així mentre que a Catalunya s’ha consolidat un clima de diàleg i respecte entre les diverses religions i d’aquestes amb els poders públics, la Conferència Episcopal Espanyola adopta una obertament una postura de conflicte amb les autoritats polítiques. L’església catalana té un capteniment diferent de l’espanyola sense que això es tradueixi en passos decidits a afermar el seu rol com a església nacional com semblava apuntar-se fa una dècada. En canvi en les autoritats eclesiàstiques catòliques espanyoles s’aprecia en els darrers anys una clara identificació amb una concepció de l’estat unitària i una voluntat de recuperar una hegemonia social perduda.

En aquest context pren encara més importància el valor de la laïcitat com a element clau per afavorir la integració i la cohesió social futura. La laïcitat de l’espai públic i de l’ensenyament, junt amb el manteniment de la identitat cultural i religiosa dels nouvinguts, són elements imprescindibles per assolir aquests objectius. I en especial cara a l’ascens de l’islamisme en la nostra societat amb la reconeguda dificultat per adaptar-se al marc occidental i a la separació entre religió i estat. Una de els lliçons que podem extreure de la conflictiva agitació que ha commogut, fa només un parell d’anys els barris perifèrics de les principals ciutats de França,  és l’error que  suposa plantejar la laïcitat d’estat com a doctrina oficial contraposada a la diversitat identitària. L’exclusió ètnica, religiosa i social són les conseqüències d’un ordre polític i social abstracte en el que la laïcitat ha perdut capacitat d’integració i marc de convivència.

A l’Estat espanyol no som encara en aquest punt però cal preveure quines serien les conseqüències si la laïcitat es veiés qüestionada  per l’hegemonia d’una religió privilegiada que exclogués sectors socials de nouvinguts i comunitats nacionals. La complementarietat entre laïcitat i llibertat religiosa és un procés dialèctic i evolutiu que requereix atenció permanent, esforç intel·lectual i crítica constant per garantir la vitalitat no solament de l’espai públic sinó de la mateixa llibertat.  El republicanisme té en aquest valor un dels seus estendards i un canal per promoure socialment un canvi de mentalitat col·lectiva que ens apropi a un model de ciutadania obert, amb la catalanitat com referent comú, i la llibertat ideològica i religiosa com a fonament de la convivència.

Post Scriptum, 30 de maig del 2017.

ERC té un paper d’avantguarda inquisitorial en el linxament mediàtic al qual està sotmès el bisbe de Solsona, Xavier Novell, per mor d’unes opinions segons les quals l’absència de la figura paterna és a l’origen de l’expansió de l’homosexualitat masculina.

En primer lloc, els qui ho critiquen haurien de saber que la laïcitat és la preservació de la neutralitat en l’espai públic no pas la interdicció de la divulgació de les creences privades de cadascú. El bisbe Novell s’adreça a la seva parròquia no pas amb la voluntat d’imposar el seu criteri a d’altri, per tant, tota ingerència en la llibertat religiosa està injustificada llevat de la protecció de drets fonamentals, que no és el cas, i s’hauria d’aplicar amb criteris d’universalitat, proporcionalitat i no discriminació a totes les religions presents al nostre país.

En segon lloc, no crec que els perseguidors del bisbe catòlic siguin doctes en psicoanàlisi per ponderar la fonamentació racional de les seves opinions sobre les causes de l’homosexualitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *