Conferència Nacional ERC 2007: ponència i esmenes

Aquests dies s’estan reunint les seccions locals d’Esquerra per debatre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que s’ha d’aprovar, si s’escau, en la Conferència Nacional prevista pel 20 d’octubre d’enguany. 

El text de la ponència conté massa anàlisi conjunturals per tractar-se d’un document de caràcter estratègic que ha d’obrir una nova etapa en l’actuació del partit. Ja abans que se’n aprovés la versió definitiva vaig fer arribar als redactors unes propostes que majoritàriament no van ser tingudes en compte, (veieu el post “Conferència ERC”). Hores d’ara crec que el text ha quedat superat per la mateixa direcció en assumir les declaracions de Josep Lluís Carod a la Vanguardia en les que posava data a un eventual referèndum d’autodeterminació pel 2014). Malgrat aquesta decisió no ha estat distribuïda l’esmena que ha de modificar, substancialment, el redactat inicial de la ponència. En aquestes condicions, personalment m’abstinc d’aprovar-la o rebutjar-la, i ho faig com un vot de confiança esperant que la transacció d’aquesta esmena, i d’altres que se’n han presentat en el mateix sentit, en surti un text que realment serveixi per enfocar un procés de construcció d’una majoria social i política que doni suport a l’exercici del dret d’autodeterminació.

ERC està en plena fase de transició des de les postures adoptades l’any passat  després de l’aprovació de l’estatut, quan tothom va interioritzar que havien de passar com a mínim vuit anys abans de tornar a plantejar una reforma institucional, a la situació actual en la que ja s’ha posat data a una consulta a la qual encara no sabem com hi hem d’arribar. Aquests canvis d’opinió s’han produït de manera un tant desordenada, a remolc dels esdeveniments, i sovint amb plantejaments improvisats de la qüestió de l’autodetermionació (com foren les declaracions de Xavier Vendrell en la famosa calçotada de Reus). Amb aquests antecedents crec que ni la direcció pot demanar una adhesió sense fissures a la ponència (buscant una ratificació política de la seva gestió), ni les ponències alternatives poden pretendre avançar un recanvi que s’haurà de produir, o no, en el proper congrés de l’any vinent.

Dividir el partit entre oficialistes i dissidents, afegint aquesta divergència a la pugna pel lideratge que existeix entre president i secretari general), no suposa cap pas endavant. I més quan cara al congrés es produiran, previsiblement, aliances i canvis de parella entre els quatre sectors (tant els dos instal·lats a la direcció com els dos crítics) que avui ens semblarien inversemblants. Un procés de transformació de la mentalitat i de l’actitud amb que es fa el treball polític, passant de tenir l’ordre autonòmic com a referent a actuant per superar-lo amb l’autodeterminació, no es pot limitar a canviar només els escrits. Cal una nova concepció de partit, oberta a la societat, no només limitada al treball institucional com passa ara. Cal engegar una intensa campanya de mobilitzacions, (la manifestació del 18 de febrer de l’any passat no pot ser l’excepció). Cal una nova política d’aliances, al marge de l’estabilitat del govern de la Generalitat, que doni fruit a mig termini. Per totes aquestes raons sóc dels que penso que d’aquesta Conferència convé que en surti un text el més consensuat possible.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *