Ja en el post “Amb el lehendakari Ibarretxe” vaig opinar que la via propugnada per Imaz, en contraposició a la línia d’Ibarretxe partidària d’exercir el dret a decidir del poble basc, només afavoria la consolidació de l’ordre estatal vigent. Plantejar, com ho fa Imaz, les reivindicacions nacionals com un combat entre David i Goliat, que mai pot guanyar el poble menut, es una falsificació dels termes de la controvèrsia sobre l’estratègia d’alliberament nacional. Renunciar a la confrontació política per substituir-la per una hipotètica cooperació és fer veure que no hi ha dominació política de l’Estat sobre les minories nacionals. Quan existeixen aquestos mecanismes de dominació, (llegiu el llibre de López Tena sobre aquesta qüestió), no hi ha cooperació en llibertat. Allò que realment vol dir Imaz és que accepta l’ordre establert i claudica dels objectius fundacionals del partit que presideix. Per això la seva dimissió ha estat més lamentada a Espanya que a Euskal Herria.
Això que diu Imaz es sobradament conegut a Catalunya: es la mentalitat preponderant entre la classe política local, inclosos la majoria dels que s’autoanomenen sobiranistes. Potser alguns creuen sincerament en la llibertat nacional com un desig impossible de satisfer però la conducta quotidiana és el possibilisme dins del sistema de dominació espanyol. Alguns, (“Contra Duran Lleida”), actuen frontalment contra tot plantejament realment orientat a fer efectiu el dret d’autodeterminació i compten amb tot el suport mediatic necessari per bloquejar un canvi d’orientació dins del catalanisme que deixi enrere l’etapa autonòmica.
Dins de l’independentisme el debat entre pragmàtics i radicals sempre l’han guanyat els primers. Als anys trenta, poc després de la fundació d’ERC el grup de l’Opinió no va dubtar en qualificar de feixistes les Joventuts d’Esquerra-Estat Català. Als anys quaranta Tarradellas va desarticular el propi partit i la línia sobiranista del Consell Nacional de Catalunya amb arguments en favor del manteniment de la legalitat republicana. Durant la transició l’independentisme extraparlamentari va actuar com a revulsiu i, en bona part, va acabar contribuint a la refundació d’Esquerra sobre unes bases clarament orientades a fer viable un projecte de sobirania nacional. Dins de l’Esquerra actual, un cop esgotat el possibilisme autonomista, el debat estratègic només ha fet que començar i ja veurem en els termes en que es planteja i com evoluciona. Fer compatible governabilitat i conflicte polític, com demostra l’experiència del PNB, no serà gens fàcil. Tot fa preveure que no hi haurà un Imaz republicà però l’experiència recent de les contradiccions al voltant del no a l’Estatut demostren que no serà senzill cohesionar una direcció política amb voluntat i capacitat de fer creïble l’autodeterminació pel 2014.
Les formes de dominació política espanyola es faran més coactives en tots els terrenys (esportiu, simbòlic, econòmic i polític), com ja s’està veient aquests dies amb les reaccions que ha suscitat la crema dels retrats dels borbons a Girona o la prohibició del Catalunya-USA de futbol. L’extrapolació a Catalunya de la dinàmica de persecució de la dissidència nacional que s’aplica al País Basc també sembla imminent. A Catalunya la confrontació la promou fonamentalment l’espanyolisme, el catalanisme és majoritariament pactista. Un conflicte polític i jurídic amb l’Estat s’ha de plantejar en termes democràtics i apel.·ant a la legalitat internacional evitant donar arguments a la desqualificació des de l’ordre establert i els seus còmplices. Però el primer pas és que els promotors d’un procés d’autodeterminació es dotin de la mentalitat necessària per fer-lo triomfar. Sense falsos miratges, però amb convenciment.
Post SCriptum, 16 de setembre del 2017.
Avui, la direcció del PNV/EAJ està al marge del procés independentista català a recer de l’ofensiva espanyolista pensant que no els afectarà si no plentegen el conflicte basc en termes similars com ho ha fet Catalunya. Aqueixa tarda una manifestació de solidaritat recorre els carrers de Bilbao per fer costat al nostre poble i trobar els abertzales mateixos el seu camí a la llibertat per sortir de l’atzucac on es troben com a país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És l’Estat espanyol el que té un conflicte permanent amb Catalunya i el seu dret de decidir com a nació.
bona nıt
No trobo els accents en aquest teclat
no sabıa aıxo d Imaz
M agrada Ibarretxe pero no es sufıcıent
He llegıt elque han dıt Lopez Tena ı la Gavancho ı es cert
Ara toca actuacıo politıca nacıonal unıtarıa. Hoplantejo aUnıo del Poble Catala.
Nacıonalısta de la nacıonalıtat catalana dıntre de la Constıtucio .Volem resoldre el problema nacıonal espanyol dıntre de laConstıtucıo amb el dret a la ma.
Algun dıa en parlarem.
Molt be sobıranısme autodet ındep volem volem estat propı etc pero com se fa com se menja Mos repetım en un cercle vıcıos Dius que l autonomıa esta esgotada pero no l hem practıcat
crec que aquesta manera de fer política del Josu Jon i la de convergència són gairebé idéntiques, amb la gran diferència de que un té el peix al cove i l’altre encara discuteix el tamany del cove i la "pauma" amb que fer-lo….
accepto que hi hagi nacionalistes que no vulguin trencaments ni escisions i fins i tot entenc que hi hagi gent que es doni per vençuda i disfressi aquesta rendició amb tocs de pactisme, però al final les coses són com són i si bé no tothom vol al independència, hem de voler, tots, els recursos i la gestió dels mateixos.
és per això, que penso que potser una manera de cohesionar seria incloure al full de ruta (del que per cert no n’he vist massa informació, no és que m’esperés un catàleg o un llistat de ""manaments"" però alguna cosa més concreta sí) anar a buscar el concert econòmic. assolir el que tenen els bascos. i despres ja parlarem d’independències …. tot i que per mi són passos continuus i vinculats però entenc que no per tothom…
per cert, avui diumenge m’ha semblat sentir que en ZP ha dit quelcom de que quan rodalies estigui en mans de la generalitat funcionarà millor (¿???)
és que semblem beneits….és que sempre ens enganyen igual!!!… dèu meu, santa paciència 😉
Bona nit, només vull afegir aquest petit comentari a la resta de comentaris a l’article d’avui. El meu temperament resolutiu em fa veure la qüestió del camí cap a la independència des d’una òptica totalment diferent i potser la subjectiviat me l’aplana. Crec que estem vivint moments històrics en el retorn a la independència del nostre país, i quan menys els nostres fills viuran en un estat català. Reprenent el fil dels comentaris comparteixo el parer que és Espanya qui té un conflicte permanent amb Catalunya. Un conflicte permanent que neix ja als inicis del segle XVIII, fa menys de 300 anys, quan va dur a terme un genocidi polític amb l’estat català, tal i com qualificà J. Mirà recentment els fets, es van abolir les nostres institucions públiques i es va prohibir l’ús de la llengua pròpia als ciutadans catalans. Tres-cents anys és molt poc temps en la memòria col.lectiva d’una nació. La llavor roman i es transmet malgrat els moviments totalitaris i absolutistes duts a terme per part de l’estat espanyol envers Catalunya des d’aleshores ença. D’aquí el meu optimisme,només hem de dur a terme una reconciliació nacional, en la que es doni cabuda a tots els sectors de la societat catalana que entenguin, que reprenent el fil de la història, tots viurem en un estat independent que recuperarà la llibertat de la que ja gaudia fa tan poc temps. El camí és curt i dur, no en dubto, només cal que totes i totes ens ho creguem. D’aquí el títol del comentari, no puc reconèixer la CE78 com a pròpia, el nus gordià amb que l’article 2 obvia el dret a l’autodeterminació "… indisoluble unidad de la nación española, patria comun i indivisible de todos los españoles, y grantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y de las regiones que la integran…" només podia ser dictat en el marc d’unes circumstàncies en les que calia sortir-se’n del pas com fos. Les circumstàncies socials, político econòmiques i culturals són ara molt diferents, motiu pel qual tinc el convenciment que cal sortir del marc constitucional per reprendre la història interrompuda del nostre Estat.