Ahir, el meu amic i batlle de L’Aleixar, (Baix Camp), Anton María Salvat em va convidar a participar en els actes commemoratius de la Diada i pronunciar una conferència al voltant de dues idees: els canvis en les formes de vida catalanes i la seva relació amb la noció que avui tenim d’identitat nacional.
FORMES DE VIDA I IDENTITAT NACIONAL CATALANA
Les formes de vida catalana
Josep Ferrater Mora, en reflexionar al voltant d’aquesta qüestió, afirma: «Les meves experiències de la vida catalana, el que jo he viscut i he sentit viure al meu entorn, pot reduir-se a quatre fonamentals maneres d’ésser que he designat, no sé si encertadament, amb els noms de: continuïtat, seny, mesura i ironia». L’insigne filòsof català concep aquestes quatre variants com una unitat on s’arrelen totes elles, essent la continuïtat la que fa de fil conductor. Tenir present la continuïtat de la comunitat nacional en tots els àmbits de l’acció política comporta no solament dotar-la dels instruments i les institucions que tenen com a funció garantir aquesta continuïtat, sinó interioritzar entre la ciutadania el compromís ètic de contribuir en l’esfera d’actuació personal a aquesta pervivència col·lectiva. Lluny de significar adoctrinament coactiu, el catalanisme només pot concebre la promoció del sentit de la continuïtat entre els ciutadans des de la llibertat personal de pertànyer a la comunitat i des de la llibertat col·lectiva que és l’ànima d’aquesta comunitat. Sense llibertat no hi ha continuïtat genuïna, sinó dominació política.
El principal deixeble i continuador de la línia de pensament que va representar Ferrater Mora és el filòsof Josep Maria Terricabras a qui he sentit diverses vegades reivindicar la reactualització d’un altre valor, avui en desús, que durant la Revolució Francesa es va batejar com la fraternitat; és a dir, la universalització de la llibertat republicana en una societat civil de persones lliures i iguals. Convindria posar al dia el contingut d’aquest concepte per fer-lo operatiu en el tracte interpersonal, com a contraposició a l’individualisme econòmic i polític que aïlla els ciutadans en un clos defensiu. La fraternitat, aquest «aire de família» que detecta Terricabras en les relacions entre els membres de la mateixa comunitat nacional que en tenen consciència, és l’expressió igualitària d’aquest sentit de pertinença. Aquesta actitud no és incompatible, sinó al contrari, amb la defensa de la universalització de la igualtat i la llibertat de les persones i els pobles.
Un dels valors que avui cal potenciar és, precisament, el sentit de continuïtat de la nostra comunitat nacional, que no és el mateix que dir tradicionalisme, una noció lligada més aviat a una actitud passiva que contrasta, en canvi, amb el compromís que requereix mantenir la cohesió nacional a l’entorn de renovats símbols, referents culturals i formes de vida que ens caracteritzen com a poble enmig de la societat globalitzada. El sentit de la continuïtat és el motor de l’actitud innovadora en la comunitat al qual feia referència anteriorment, fonamentada en una voluntat de perfeccionament. Enric Prat de la Riba tenia en la “santa continuïtat” una de les màximes de la seva actuació política, entesa com a relació intergeneracional al servei de l’evolució de la nació catalana.
Un dels nostres reptes principals en l’actualitat és evitar que es formin en el si de la nostra societat col·lectius de nouvinguts que rebutgin el fet que la catalanitat, necessàriament renovada, sigui el vincle d’unió i cohesió social, i s’adhereixin a sistemes de valors aliens i abstractes, com l’integrisme islàmic, o se sumin als símbols espanyols de dominació política. La continuïtat necessita referents, mites, fites i estima per la pertinença col·lectiva. I tot això no es dóna naturalment, espontàniament. Cal un procés d’elaboració intel·lectual previ i un esforç de divulgació posterior i, globalment, un projecte polític de nació per construir. La continuïtat s’assegura mentre hi hagi un nucli actiu regenerador del conjunt d ela comunitat que vinculi la seva prosperitat personal a la del país, és a dir, uns grups d’emprenedors no especulatius, i també un col·lectiu intel·lectual que repensi la nació, que ha de poder expressar-se a través de mitjans difusors d ela informació i la cultura en clau catalana. Activitat productiva i activitat intel·lectual són els dos motors d ela continuïtat i la creativitat d’un poble confrontat a condicions adverses, com és el cas d ela comunitat nacional catalana.
El nacionalisme català descansa sobre la concepció de comunitat, de poble, entès com una unitat de cultura que inclou la llengua pròpia, les institucions jurídiques i polítiques passades i presents, els records històrics, les tradicions (les religioses i les laiques), el folklore i la mentalitat col·lectiva que resulta de la combinació d’aquests trets compartits. Fonamentar la noció de poble en la comunitat de cultura en sentit ampli és un criteri radicalment democràtic, que permet la decisió individual d’adquirir o de dissociar-se de la condició nacional, i que té caràcter evolutiu, ja que els trets compartits pels que tenen la voluntat de ser poble varien amb el temps. Per tant, el contingut i el nombre d’integrants d’un poble són canviants, tant per l’acció de consolidació de la comunitat nacional amb capacitat d’integrar nous membres, com per l’efecte de l’alienació i l’aculturació que, derivades de l’acció permanent de la dominació estatal, desdibuixen i redueixen el poble sotmès a un procés de minorització.
Concretades aquestes generalitats conceptuals en el cas del poble català resulta que l’integren un nombre, actualment indeterminat, de persones que tenen en comú un nombre variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, valors específics…) i que reivindiquen el seu reconeixement com a nació. Podem percebre tres actituds davant la nació com a comunitat: la conservadora, la innovadora i l’absentista. La concepció conservadora de la nació catalana es fonamenta en la voluntat de preservació dels elements que en una etapa històrica determinada han configurat una singular autocomprensió de la comunitat, de com som els catalans, que ha estat lligada a una correlació social concreta. Per exemple, el món rural, que ha estat fonamental als Països Catalans fins a la meitat del segle passat, desprenia una sèrie de referents culturals de vinculació a la terra, de catalanitat, que avui encara perduren, però que experimenten un declivi manifest atesa la configuració essencialment urbana de la societat i la pèrdua de cohesió de grups socials com la menestralia, la petita burgesia o la burgesia autòctona. Els valors i els mites d’una etapa històrica d’un país poden perdurar més enllà de l’existència mateixa dels grups socials que els han generat i que els han servit de suport. L’actitud conservadora consisteix, doncs, en l’acció conscient de fer-les perdurar com a sistema d’identificació nacional.
L’actitud innovadora consisteix a fer l’esforç intel·lectual de renovar i afegir nous elements identificatius a la comunitat nacional, valors i símbols amb capacitat d’integració que afavoreixin l’adhesió de nous col·lectius socials, sorgits de la transformació dels ja existents dins la pròpia comunitat, o dels arribats de fora amb predisposició per establir-se permanentment en el territori que serveix d’element referencial bàsic a la nació. Els Països Catalans són una societat en transformació, raó per la qual continuïtat i creativitat són dues actituds que s’hi troben combinades en diferents proporcions. Els poders públics tenen un paper fonamental a l’hora d’estimular les iniciatives innovadores que sorgeixen del món cultural i cívic que és conscient que la supervivència de la comunitat nacional passa per la seva renovació. La creació intel·lectual dels valors i els mites de la renovació és externa a l’administració, però el seu foment no. Per això, els governs autònoms i els ajuntaments haurien d’adoptar una actitud constructiva, un plus afegit al fet d’administrar els afers públics com és vetllar per garantir les condicions de continuïtat de la comunitat que governen.
La tercera actitud és l’absentista, és a dir, aquella que afirma l’existència de la nació, i fins i tot admet el fet de formar-ne part, però prescindeix del compromís actiu de potenciar la comunitat nacional. Els que així actuen prioritzen l’Estat-comunitat espanyol, que actua com a referent nacional de substitució i com a àmbit bàsic d’exercici de drets polítics. Partint d’això consideren inqüestionable la unitat de l’Estat, no tan sols com a àmbit de decisió, sinó com a expressió de sobirania d’un conjunt, el poble espanyol, que és una categoria superior a la comunitat nacional catalana. Les reflexions teòriques d’aquest sector tendeixen a donar aparença de consens al que són veritables formes de dominació política derivades de la no-reconeixença d’altres comunitats nacionals diferents de l’espanyola. El no-qüestionament de l’integrisme d’estat el perpetua i impedeix diversificar i suplir les estructures unitàries en què s’expressa l’Estat-comunitat. Al marge de la catalanitat se situen els sectors socialment desestructurats que es poden detectar entre franges de joves, nouvinguts o no, amb conductes antisocials a les perifèries urbanes i que adopten com a símbols d’autoafirmació els de l’espanyolisme d’arrel franquista. A l’altre extrem social, l’elitisme anticatalà dels privilegiats que des de la punta de la piràmide social menystenen la comunitat de la qual es nodreixen i a la qual dominen a còpia de plantejaments neoespanyolistes pretesament il·lustrats i interclassistes, com ho fan els promotors del nou partit anticatalà agrupats sota el bonic nom de Ciutadans de Catalunya.
Aquestes tres actituds es donen amb diferents graus de combinació en els diversos grups socials dels Països Catalans d’avui sense que ara per ara es pugui fer un diagnòstic cert de l’evolució de cada tendència. El catalanisme té avui prou referents intel·lectuals per modernitzar el seu discurs si aprofita les aportacions de teòrics com Montserrat Guibernau, Lluís Sala-Molins, Ulises Moulines, Josep Ramon Llobera que facilitarien la construcció de models de societat que permetrien la compatibilitat entre l’afirmació de la catalanitat i la realitat multicultural actual. Aquesta àmplia base conceptual comuna permet que el projecte nacional de reconstrucció política ofereixi una diversitat d’opcions partidistes concretes que s’interrelacionen i afavoreixen l’evolució i l’adaptació de les diverses propostes. Lamentablement, els punts de connexió entre aquests referents intel·lectuals i la classe política que hauria de bastir un projecte nacional són molt febles. Potser amb l’aparició, feta pública ahir mateix, d ela plataforma “Centre d’Estudis Sobiranistes” es comenci a subsanar aquest dèficit.
Repensar la nació, renovar els factors d’identitat per garantir-ne la continuïtat, és una tasca pendent que requereix debat públic i suport polític. Cal una voluntat inclusiva i atractiva de cara als nouvinguts i, en general, als segments de població amb altres referents identitaris que els de la catalanitat. El propòsit d’aquest replantejament seria relligar novament la voluntat de pertinença a la comunitat catalana amb els anhels de modernitat i progrés. Atesa la creixent presència a casa nostra de nouvinguts procedents de països d’arreu del món, amb cultures i creences religioses ben diferents de les que predominen entre els autòctons i en molts casos sense connexió històrica prèvia amb la nostra realitat nacional, ens obliga a un esforç suplementari. Aquesta circumstància, totalment nova, per tal com la immigració que al llarg de la història ha arribat a terres catalanes provenia dels altres pobles peninsulars o de les regions occitanes més properes, ens obliga a una reflexió col·lectiva sobre les formes d’integració, no de les persones individualment considerades, sinó d’acord amb els col·lectius nacionals, ètnics o religiosos amb els quals s’identificaven en els seus països d’origen i que volen continuar mantenint un cop establerts en terres catalanes. Aquesta és una tasca que han de compartir les entitats privades amb les administracions públiques, però correspon a aquestes darreres marcar les grans línies i l’orientació d’aquest procés complex que contribueix de manera substancial a configurar la nostra societat.
Partir de la realitat, i no de la metafísica, comporta plantejar-nos polítiques de gestió de la interculturalitat en societats complexes com la nostra per prevenir i resoldre els conflictes que inevitablement s’hi produeixen. Una concepció contemporània i pragmàtica de la laïcitat pot ser un instrument eficaç per a la resolució dels conflictes identitaris que s’exterioritzen sovint sota l’aparença de conflictes religiosos. Com diu Jean Daniel, laïcitat no és el mateix que tolerància; la primera és una conducta social activa, i la segona, merament passiva. França i espanya han estat, secularment i encara avui, estats uniformitzadors de les diverses identitats compreses dins de les seves fronteres, refractaris a reconèixer la multiculturalitat interna. Si això és així pel que fa a les nacionalitats històriques, encara més difícil resulta admetre el dret a la diversitat dels col·lectius nouvinguts, que presenten una gran heterogeneïtat, que per raons de precarietat es veuen obligats a una gran mobilitat territorial segons les expectatives de treball i que presenten, sovint, poca cohesió de grup i tendències de retorn al clan molt acusades en alguns col·lectius.
La pregunta que ens em de plantejar és: quins drets corresponen a les noves identitats etnico-religioses que esdevenen comunitats permanents a l’interior dels estats laics europeus? En principi, garantir la llibertat religiosa en les mateixes condicions per a totes les confessions reconegudes, llevat, evidentment, de les sectes. Però no n’hi ha prou amb això. Penso, com Joseph H. Carens, que «els drets individuals poden no ser suficients a l’hora de satisfer les legítimes demandes de les minories culturals». Però, a qui cal donar drets? Com s’articula la diversitat identitària? En principi, cal diferenciar les associacions religioses, que han de trobar la via de reconeixement a través dels drets constitucionals que emparen la llibertat de culte per a totes les confessions religioses, de les entitats representatives de les comunitats de nouvinguts segons les seves procedències nacionals. La política més encertada a mitjà termini és afavorir el reconeixement d’aquestes agrupacions ètnico-culturals perquè esdevinguin entitats cíviques representatives.
Tot i que, a Catalunya, la immigració extracomunitària és un fenomen relativament recent, les polítiques públiques per afrontar aquesta realitat coincideixen a acceptar la realitat per conèixer-la i garantir alhora el principi de respecte a la diversitat amb el consens social sobre la unitat del poble català. Partint de la constatació que els conflictes religiosos són, en realitat, problemes d’identitat col·lectiva o de falta de reconeixement d’aquesta identitat, es tractaria en primer lloc de fomentar l’aparició de representants civils de les comunitats immigrants, diferents dels líders religiosos, que en cap cas poden tenir l’exclusiva de la representació de les comunitats de nouvinguts.
Una segona línia és afavorir l’associacionisme identitàri i el manteniment del vincle amb les comunitats d’origen per evitar el desarrelament i l’aculturació. Com a referent pot servir el cas dels gitanos, que reclamen el reconeixement de drets culturals i lingüístics, a més de programes orientats a la no-exclusió i a la integració social, i que recentment els han vist reconeguts a Catalunya. En aquest mateixa línia, també el Departament d’Educació ha convingut, en determinades localitats, amb les entitats representatives de la comunitat berèber l’ensenyament de la seva llengua, fora de l’horari escolar. El reconeixement de la realitat multicultural de la societat catalana no ha de ser incompatible amb unes relacions interculturals centrades en una catalanitat integradora, un catalanisme que garanteixi la laïcitat de l’escola i una administració que li doni consistència. Tot i que, arran de l’assassinat del cineasta Teo Van Gogh a Holanda el novembre del 2004 i dels atemptats islamistes de juliol del 2005 a Londres, s’ha qüestionat la vigència del multiculturalisme i fins i tot s’ha arribat a afirmar que ja es podia donar per mort, el cert és que de moment no hi ha alternatives viables al reconeixement de l’existència de diverses comunitats en el si de les societats occidentals, també la catalana.
Sobre el catalanisme i l’anticatalanisme
Els que així actuen prioritzen l’Estat-nació espanyol, i les seves reflexions polítiques tendeixen a donar aparença de consens a allò que realment és un sistema de dominació política: l’acceptació de la sobirania del «poble espanyol» suposa el no-reconeixement de les diverses comunitats nacionals que conviuen en el si del territori estatal. Instal·lats en aquesta lògica, acceptar que existeix l’anticatalanisme significaria reconèixer que hi ha un conflicte que el règim constitucional i autonòmic no ha resolt. La qüestió nacional ha estat un tema secundari per als intel·lectuals marxistes que han mantingut una posició hegemònica en el terreny de la cultura i la historiografia catalana des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Des de l’obra de Jordi Solé Tura titulada “Catalanisme i revolució burgesa”, aquests sectors han considerat el catalanisme una estratègia burgesa de defensa dels seus interessos durant el procés de construcció de l’Estat espanyol liberal i, tot i que Josep Termes va demostrar ben aviat el caràcter popular del nacionalisme català, van reduir el catalanisme a una reivindicació cultural susceptible de ser integrada en el projecte de transformació socialista que tenia, evidentment, àmbit estatal.
Un nou tipus d’argumentació anticatalanista ha agafat impuls a partir de les potencialitats que ofereix la societat de la informació a l’hora d’interpretar i transformar la realitat social. Entre els sectors culturals, periodístics i polítics instal·lats en el món mediàtic es viu un enlluernament per la societat en xarxa, de la qual són protagonistes destacats, basada en l’intercanvi permanent, en la creació de noves realitats a partir de la barreja d’elements preexistents. Els defensors de l’Estat-nació espanyol tendeixen a contraposar aquesta potencialitat transformadora, pròpia de l’era de la globalització, a les identitats concretes com la catalana, desproveïdes d’estat de referència i que han d’apel·lar a la voluntat de permanència i a l’esforç continuat de cohesió per subsistir en el món global. Un nou relativisme favorable a la confusió d’identitats reposa sobre la idea que tot és manipulable i disponible, per a tothom i en qualsevol moment, en una mena de mestissatge sense fronteres que reclama la plena vulnerabilitat sobre els referents col·lectius dels pobles. Es deslegitima la fragmentació (analítica, política…) per glorificar el fanatisme de la unitat, en expressió d’Alain Finkielkraut. Aquests defensors del cosmopolitisme es mostren ferotgement intolerants davant la resistència de les identitats col·lectives sotmeses a processos de minorització a assimilar-se en incertes identitats difuses. La catalanitat és un destorb, i la seva mera existència, una imposició. Aquesta actitud és perceptible en el comportament habitual de la majoria de professionals que operen en el món mediàtic català: aversió a la temàtica autòctona i sobredimensió del mestissatge asimètric en el qual el component català és sempre l’ingredient que cal diluir. En el llibre de Víctor Alexandre ,“TV3 a traïció”, es fa una detallada explicació d’aquest fenomen, ben actual i perceptible.
El dret d’autodeterminació dels pobles no forma part de la seva idea de democràcia, com es veu nítidament en la línia editorial de diaris com El País o Libération, els que marquen línia d’opinió per a aquestes sectors. La seva bandera és el mestissatge. El projecte de construcció d’una comunitat nacional, que inevitablement s’ha de bastir sobre uns factors comuns d’homogeneïtzació del col·lectiu humà interessat, sembla una aberració als seus ulls i mereix ser combatuda per tots els mitjans (com efectivament fan). Aquesta idea banal és la que es contraposa a la d’alliberament nacional, no solament pel dogma de l’integrisme d’estat, sinó per la idea de mestissatge com a principi, que és més modern i cosmopolita. En el cas català, es vol donar la imatge que Catalunya està integrada exclusivament per immigrants de diverses èpoques, sense factors cohesionadors i de continuïtat en la seva identitat, una simple juxtaposició de diferències que circulen amb total fluïdesa en un context social desestructurat. A partir d’aquí, els sectors cosmopolites locals es manifesten contra les diferències que no són disponibles (la llengua, el dret d’autodeterminació, la història de país ocupat que són els Països Catalans…). I en aquesta animadversió coincideixen els apologistes de vocació internacionalista, units en el refús a una veritable pluralitat nascuda de la diferència (i només hi ha diferència si hi ha identitat).
Hi ha una sublimació de les identitats difuses, de les solucions globals com a via per no afrontar la problemàtica concreta de la qual es vol fugir, en aquest cas les tensions catalanisme-espanyolisme que es viuen a la societat catalana. Entre les persones que han donat el pas de renunciar a la pròpia identitat d’origen, fins i tot renunciant a l’ús de la llengua catalana, hi ha una reacció d’hostilitat envers allò que han deixat enrere que troba aixopluc en aquest tipus de plantejaments. Però la nostra no és una societat homogènia; al contrari, hi ha encreuament d’identitats, relacions de superposició i col·lisió, tant col·lectivament com personalment, que provoquen reaccions diverses: assimilació al patró dominant espanyol, integració a la catalanitat o sentiments d’identitat complementària. La catalana és una societat en transformació amb les contradiccions derivades d’aquesta circumstància, però amb la dificultat afegida que aquests canvis demogràfics, econòmics i culturals es produeixen en un context marcat per les condicions de dependència que resulten de l’ordre estatal.
Arran del llarg debat estatutari viscut a la Catalunya estricta ha proliferat l’argumentació, basada en la constatació de la realitat segons els seus divulgadors, en virtut de la qual les necessitats de la «Catalunya social» són alienes, fins i tot contradictòries, respecte de les reivindicacions de la «Catalunya nacional”. Les importants són les primeres, mentre que les segones són una entelèquia ja superada que només serveix per fer “soroll”. Des del camp d ela intel·lectualitat aparentment progressista s’ha elaborat la tesi segons la qual el catalanisme i el nacionalisme són dues nocions diferents, ja que el segon és una construcció abstracta dels nacionalistes, mentre que el catalanisme és una mena de particularisme compatible amb l’espanyolitat integradora. Ernest Lluch va insistir i divulgar aquesta diferenciació, que ha estat assumida ràpidament i sense necessitat d’un debat aprofundit per l’esquerra de tradició socialista i comunista. El catalanisme és un punt d’encontre de persones de totes les procedències, mentre que el nacionalisme és excloent per essència, ja que redueix els components de la comunitat nacional als que comparteixen un projecte polític que passa necessàriament per la ruptura de la unitat de l’Estat i de la convivència que aquest garanteix. Així s’eludeixen les contradiccions entre Estat espanyol i nació catalana, i es justifica l’ordre establert.
Tots els corrents que coincideixen, amb més o menys intensitat, a negar el lligam entre els aspectes socials i nacionals de la realitat política catalana tenen com a objectiu comú la defensa de l’ordre per davant de la llibertat, del dret per sobre de la democràcia, de l’Estat contra el poble. El nacionalisme no és, com es vol fer creure des dels mitjans de comunicació addictes a l’ordre estatal, una problemàtica deslligada de les relacions de poder dins d’una societat. Al contrari, el nacionalisme és l’expressió de conjunts socials amb interessos compartits (reals o imaginats) que representen en estat embrionari un nou ordre social i polític contraposat al que defensa un altre nacionalisme de signe advers. Així, el nacionalisme espanyol és l’element,dels sectors que exerceixen l’hegemonia social i política que l’Estat representa (i que aplega també l’adhesió de la població que no participa dels rèdits, però se sent identificada amb les representacions mítiques d’aquest). L’espanyolisme és, doncs, la ideologia dominant dels sectors empresarials, mediàtics i financers hegemònics del subsistema social català. Per això, el catalanisme és combatut des del poder, des de tots els poders, pel seu potencial aglutinador d’una majoria social amb unes necessitats socials, culturals i lingüístiques contradictòries amb les prioritats que imposa l’ordre estatal. En el conjunt nacional català (Principat, Illes i País Valencià) està establert un sistema de dependència respecte de l’ordre estatal, però no hi ha consciència de conflicte per invertir aquesta situació; l’única voluntat de confrontació la manifesta l’espanyolisme. Per contra, el catalanisme cerca el pacte que eviti el conflicte polític. Mentre que el catalanisme busca la cohesió social, des de l’espanyolisme s’aprofundeix en la divisió identitària com a forma de mantenir la dominació política. Així, doncs, des del catalanisme s’intenta articular alhora un discurs social i nacional; al contrari que des de l’espanyolisme, que intenta desvincular tots dos aspectes.
Per acabar, tres notes que resumeixen allò que he volgut dir: Saïda Saddouki és la jove d’origen magrebí que va ser titllada de “mora catalanista” per un capità de la Guardia Civil quan ella se li va adreçar en català. El fet parla per si sol i ens mostra un bri d’esperança en un moment en que a Catalunya predomina el pessimisme sobre el nostre futur nacional. La segona, la memòria reviscolada del passat de la comunitat jueva de L’Aleixar, catalans de fe mosaica expulsats o convertits a la força fa més de cinc cents anys. Els fils que preserven la memòria dels pobles són és resistents del que pensem. I en tercer lloc, aquesta data de l’Onze de Setembre, de remembrança sinistra per catalans, xilens i nord-americans, convertim-la definitivament en una fita positiva per tota l’humanitat, fent, aviat, de Catalunya la terra de la llibertat enllaçant amb la tradició jurídica i política que va fer del nostre poble un model constitucional d’aquests principis fins a 1714.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!