El PSC (PSC-PSOE) és avui el partit hegemònic a Catalunya sense cap mena de dubte. No solament pel fet de governar la majoria de les institucions del país, sinó per l’ampli ventall social amb el que connecta: des de la burgesia barcelonina (Narcís Serra) a les associacions de nouvinguts que tutela.
El PSC és el partit garant de l’ordre estatal a Catalunya: els socialistes articulen un projecte d’estat unitari, descentralitzat en autonomies, que no reconeix l’existència del poble català com a subjecte de drets col.lectius, singularment del dret d’autodeterminació. Mentre els partits nacionalistes -CIU i ERC- es replantegen la seva estratègia partint de la convicció que el cicle estatutari està esgotat, el PSC es referma en la seva posició central com a partit d’ordre. La lectura que fa de la crisi dels serveis públics de titularitat estatal d’aquest estiu es limita a un problema pressupostari del qual no n’extreu cap valoració política que impliqui el reconeixement de la dependència i espoli que viu el país.
La divergència interna es limita al corrent “Nou cicle”, liderat per Raimon Obiols i Antoni Castells, que en cap cas pretèn reformular el catalanisme incorporant el dret d’autodeterminació a l’ideari del partit (veure l’article d’Obiols “El futur del catalanisme” al web www.noucicle.org). Més aviat prenen cos postures com la representada per Jordi Hereu que assumeix sense complexos la subsidiarietat del cap i casal respecte de Madrid i que contribueix a desactivar la protesta social contra l’Estat encapçalant una delegació empresarial davant la ministra de Foment. Actitud, aquesta última, que ha tallat les tímides reaccions del govern de la Generalitat de to reivindicatiu enfront de les polítiques ministerials discriminatòries.
Les digressions de Pasqual Maragall amb el projecte del Partit Democràta Europeu i els punts de connexió amb les reformulacions catalanistes d’Artur Mas no van més enllà d’un hipotètic espaï socioconvergent no autodeterminista que en res altera l’ordre establert. Al PSC no hi haurà corrents crítiques organitzades amb voluntat de canvi estratègic només, per la base i a nivell local, hi pot haver a mig termini transvasament de militants i de vots cap a una alternativa d’esquerres i progressista. Avui per avui l’hegemonia socialista no està frontalment impugnada per cap altra força política. Només ERC pot assumir aquest paper malgrat ser soci del govern d’Entesa. Però perquè això passi cal que des de les files republicanes es deixi de llençar un missatge confusionari a nivell ideològic (afirmant com fan alguns dirigents el seu ideari socialista menystenint el republicanisme propi). I sobretot es deixi d’intentar emular el model de partit dels socialistes, (conegut com “dels capitans”) tan allunyat de la pràctica i la tradició republicana: Esquerra ha de ser el partit de la llibertat, el PSC és el partit de l’ordre estatal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!