Chào ông Viêt Nam

És relaxant, interessant, curiós, de vegades fa vergonya,
fer el turista en una Ciutat forana i desconeguda.
‘Divendres, 22 de setembre 2006. Una molt bona amiga ha de venir a l’hotel i passar tot el dia plegades per la Ciutat. Ella és de Hâ Nói, és a dir, el temps no el perdré. De moment, arriba una hora més tard ….. Un scooter ha xocat amb el seu taxi i hi hagut algun enrenou. Aquest és un problema a les grans Ciutats de Viêt Nam. Hi ha un índex d’accidents molt alt, ja que els vietnamites circulen sense cap ordre, no fan cas dels senyals de tràfic, que diguem-ho clar, són difícils de veure. Aquests últims díes el problema és a les portades de tota la premsa, ja que un professor molt estimat de l’Universitat de Hâ Noi ha estat mort per un accident de tràfic i un professor nordamericà, especialista en tràfic a les grans Ciutats i que era a Hâ Nói precisament per tractar de solucionar el problema donant a conéixer nous sistemes, va ser greument ferit i es troba en estat de coma. Totes les guíes per a turistes et recomanen el mateix: quan has de creuar el carrer; camina sense parar, lentament i en cap cas canvïis de rumb, sempre recte; els scooters ja t’esquivaran ….. o no !
Marxem al centre de la Ciutat, novament al barri dels 36 carrers o petits barris; caminant lentament. Properament es celebrarà la festa dels nens, la lluna plena i tot és plè de llanternes, joguines i els colors són espectaculars.
Mentrestant el cel de Hâ Nói encara no l’he vist; hi ha boira o aire contaminat i entre mig s’entreveu el sol.
Anem a dinar a un restaurant molt i molt popular: Cha Ca La Vong. Fins i tot el carrer ja se’n diu així. Cha Ca és el plat i La Vong la família propietària del restaurant desde el segle XIX !!! És un establiment popular i el 90% són ciutadans del país. Només hi ha un plat, no hi carta. S’ha de demanar la beguda i jo ja tinc escollida la meva cervesa ‘ Halida’. És d’agraïr que en tots els establiments de restauració et portin unes tovalloletes mullades, fresques, per els vietnamites per questions d’higiene i jo podria afegir: també per refrescar-me de la calor!
De sobte vénen unes noies i et deixen sobre la taula un fogó amb foc encés i la paella , on trocets de peix salten en mig de l’oli de soja, i omplen la taula amb fideus d’arròs ja bullits, cacauets torrats sense sal, nuac mom (salsa de peix), cilantre, fonoll, menta, altres fulles de plantes similars a la menta, ciboulette, chile fresc. Tota la verdura la posem a la paella juntament amb el peix i després al bol, juntament amb els fideus d’arròs i els altres ingredients. Tot junt, i vinga, anem a per els bastonets i a dinar. Deliciós ! Preu: 40.000 Dongs … no us esvereu, al canvi, són 2 Euros per persona.
Ja em van informar que el meu equipatge havia de ser lleuger. La resposta la vaig rebre a l’entrar a diferents botigues de roba al carrer Hang Gai ( carrer de la seda ).
Et prenen mides, pots escollir les teles i a l’endemà ja tens el pantaló, o la brusa, o la faldilla fetes. Un conjunt de seda o llí o cotó, pantaló i brusa, més o menys, entre 500.000 a 800.000 Dongs ….. ( 30 a 50 Euros ). Mentres esperes la primera prova, t’ofereixen tè verd i si parlen una mica d’anglès, els agrada moltíssim conversar.

Entrem a una botiga d’un antiquari. Allí vam estar molta estona. Remenant, mirant, preguntant, regatejant. Es poden trobar veritables meravelles, però cal anar en compte. La meva amiga és una entesa i em va ajudar a escollir tres figures, Fuk Luk Sau, en bronze, el Ru Yi – autoritat, el Wu Lu -salut, el Peach -longetivitat.
No hi ha llar a Viêt Nam on no tinguin aquestes tres figures per vetllar per la família. L’antiquari em va treure una figura preciosa de jade i no em vaig poder estar de comprar-la.
Fa calor, molta calor. 30 graus, però molta humitat. El curiós és que la suor és intensa, però no fas olor !
Anem a una terrasa vora del llac Hom Kien. El crepuscle és espectacular amb els arbres, les flors i els colors reflectits en el llac. Demano una aigua de coco natural. Una delícia. Natural i l’aigua molt i molt refrescant.
Abans de tornar a l’hotel entrem en un supermercat, tot productes vietnamites. Sis ioghurts, una botella de Nuac Mom i un refresc, tot 3 Euros. Encara no m’acostumo al canvi del dong.
Anem a sopar en un restaurant on serveixen un buffet de cuina vietnamita, a l’aire lliure. Escriuré sobre la cuina vietnamita, senzilla, gens complicada, però per el meu gust, molt millor que la xinesa o la japonesa. Amb els meus amics parlem molt, de tot una mica. Miro al meu entorn. La majoria de la gent són del país, encara que s’hi veuen turistes, com jo.
Torno a l’hotel caminant, tard al vespre, sense por, molt tranquil.la i respirant l’aire més net, ja que no hi queden molts scooters pels carrers.
Demà tinc programades visites a diferents museus de la Ciutat.

‘