Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

24 d'agost de 2020
0 comentaris

Merzario

Quan tenia deu anys, em declarava fervent seguidor de les curses de Fórmula 1. Fins a cert punt, resulta lògic: en les infanteses d’EGB, se suposava que als nois ens havien d’atreure esports amb cert punt d`èpica. Per això, tocava que ens agradés el futbol, encara que també la boxa, que, reconec, seguia amb certa fascinació. Tot plegat, en una catòdica era en blanc i negre, anàvem conformant, per horror dels addictes contemporanis a la correcció política, la nostra deshinibida i desacomplexada pre-masculinitat. I, certament, seguia amb atenció el futbol (i hi jugava, amb més entusiasme que traça), m’admirava la boxa (que, pragmàtic com sóc, no practicava) i, sobretot, amb voluntat de distinció, m’encantava l’automobilisme.

No era pas l’únic. Un grupet de companys dels que aleshores enfilàvem el cicle superior de la bàsica, a cavall d’una preadolescència estil Stranger Things, miràvem tant com podíem les curses, i aquells més decidits i amb possibles, posseïen cromos, adhesius o altre protomerchandising de les diverses escuderies i els seus patrocinadors. Ferrari, McLaren, Lola, Lotus, Tyrrell, March formaven part de la nostra iconografia. Els monoplaces, de colors virolats, resultaven tan atractius que apareixien els nostres dibuixos més o menys lliures, que ens demanaven els mestres com a fàcil solució al nostre ensopiment de les tardes. Sovint, els dilluns al pati, fèiem tertúlies improvisades sobre la cursa del diumenge anterior. I entre avançaments i espectaculars sortides, comentàvem els accidents que sovint, en una època de gronxadors d’acer i pares poc obsessionats per la nostra seguretat, ens generaven certa morbositat per l’elevat nombre de morts i ferits, que li afegien drama i emoció en una època de tragèdies quotidianes als circuits. Encara recordo haver vist en directe, a la televisió en blanc i negre, l’accident que va condemnar a la clausura el mític circuit de Montjuïc, a Barcelona, l’abril de 1975, quan qui encapçalava la cursa, el Lola de Rolf Stommelen va volar en un rasant i va caure damunt el públic, deixant quatre morts i deu ferits. El mateix pilot alemany va quedar ferit greu i alguns anys després, ell mateix va matar-se contra el mur d’un circuit a Riverside, Estats Units. Va ser la darrera carrera que es va fer a Barcelona. Com a nota curiosa, la italiana Lella Lombardi, al volant d’un March-Ford va acabar sisena, la millor classificació d’una dona pilot en tota la història de la competició.Una tragedia cerró el circuito de Montjuïc | Deportes | EL PAÍS

Certament, a diferència d’un futbol que en aquells anys era infinitament més primitiu que la mena de Circ du Soleil en què ha esdevingut l’elit professional, la Fórmula 1 tenia un punt de sofisticació, amb aquella combinació d’estratègia, valor, càlcul, atzar, cops de teatre i aquell punt d’individualisme que sempre he admirat. I, evidentment, a les tertúlies del pati dels dilluns, com en tots els esports, existien les rivalitats. El petit nucli d’entesos de les quatre rodes ens dividíem entre els partidaris del temerari Emerson Fittipaldi, l’esbojarrat, genial i imprevisible James Hunt, i el fred, calculador i elegant Niki Lauda. Els qui em coneixen, ja es poden imaginar que no podia sinó ser afí a l’austríac que aleshores corria a Ferrari.

Potser per això, molts anys després, quan vaig saber que  el barceloní Daniel Brühl interpretaria el paper de Lauda a Rush, una pel·lícula que rememorava la història de rivalitat entre els dos gran gegants de l’automobilisme: Hunt i Lauda, especialment en aquell campionat de 1976, no m’ho vaig pensar dues vegades i m’hi vaig plantar al cinema. És més, confesso que l’he tornat a veure per la televisió o les plataformes de continguts audiovisuals així com nou o deu vegades. Crec que reflecteix força bé aquell automobilisme prou lliure, espontani i encara per domesticar per la gran indústria de la comunicació. La pròpia rivalitat i el contrast entre dues personalitats i dues maneres antagòniques de conducció, tan ben reflectida en el film de Ron Howard permet assolir una dimensió que transcendeix l’esport i ens acosta a l’èpica homèrica. Hunt i Lauda eren dos grans pilots amb estils oposats, una gran rivalitat a la pista i una gran complicitat a fora. Ara bé, la pel·lícula, sobretot, em va fer recordar la meva passió per Lauda, i reviure el moment traumàtic de l’accident de l’austríac en un plujós dia al circuit de Nurburgring l’1 d’agost de 1976.

Era una cursa que no volia córrer. L’extens Nurburgring es considera una de les pistes més llargues (aleshores  podia arribar a uns 20 km de longitud), revirades i perilloses. A més, la pluja que podia mullar part de l’asfalt mentre que a l’altra punta restar sec, esdevenia un factor més que posava en risc als pilots. El cert és que el circ de la Fórmula 1 començava estar fart de tenir fins a mitja dotzena de pilots morts per any, i Niki va demanar en votació la seva suspensió, cosa que, atès el caràcter arrogant i irritable de l’austríac, no va aconseguir. Poc abans, s’havia casat, i havia passat unes breus vacances a Eivissa. Potser tots aquests factors van desencadenar la tragèdia. És una paradoxa que Lauda, ja aleshores campió, cerebral, calculador, intel·ligent, va cometre una petita errada de pilotatge que va fer perdre el control del seu Ferrari al revolt Bergwerk fins a estampar-se contra les tanques d’acer del circuit. Com es pot observar en els hipnòtics vídeos que es poden trobar per internet, el cotxe, ja perdut el control, i envestit accidentalment per un altre monoplaça, es va incendiar immediatament. A partir d’aleshores, va esdevenir-se un minut etern entre les flames de l’infern, fins que unes mans van aconseguir alliberar el seu cinturó de seguretat i arrossegar-lo a l’exterior.42 años del terrible accidente de Niki Lauda en Nürburgring ...

Va passar quaranta dies ingressat a l’hospital, diversos dels quals, en coma, entre la vida i la mort. Va rebre l’extrema unció. La major part del seu cos va patir greus cremades, amb seqüeles terribles. El seu rostre quedà desfigurat per sempre. Malgrat això, Lauda, amb una determinació que desafiava tota lògica va tornar a pujar al seu Ferrari per disputar la resta del campionat de Fórmula 1, que va perdre, en retirar-se, en un dia plujós en el Gran Premi del Japó. Tot i així, Lauda tornaria a guanyar dos campionats mundials més (1977 i 1984) i seguiria lligat a aquest esport com a assessor de Mercedes, fins a la seva mort, a l’edat de setanta, el maig de l’any passat.

De qui eren aquelles mans que el van treure del cotxe? Els noticiaris en van fer algun esment. A la pel·lícula de Ron Howard, apareix una figura sense rostre, una mena d’espectre anònim. Després de veure el terrible accident, en adonar-se clarament de la greu situació del seu company i competidor, tres pilots van aturar els seus monoplaces. Els bombers eren massa lluny, encara, i van tractar d’alliberar-lo de les flames. Es tractava de Harald Ertl, Guy Edwards, i sobretot, Arturo Merzario, l’home que va penetrar en l’incendi i va aconseguir obrir el cinturó de seguretat.

Merzario és un nom que difícilment coneix el gran públic. Dubto que digui alguna cosa a la major part de periodistes esportius. Es tracta d’un pilot italià sense gaire sort a la Fórmula 1. Va participar-hi de manera intermitent entre 1972 i 1979. Només va aconseguir tres quarts llocs (la més desagraïda de les posicions) en les vuitanta-cinc curses en què es va inscriure. De fet, en una època en què a la Fórmula 1, farcida de microescuderies i pilots privats hi havia més participants que llocs a la graella de sortida, ostenta el trist rècord de ser el competidor que més vegades no es va classificar: vint-i-set, és a dir prop d’una tercera part dels grans premis als quals es va presentar.  Per acabar-ho d’adobar, en les cinquanta-set que va poder aconseguir prendre part, a trenta-vuit es va haver de retirar per accidents o problemes mecànics (o, com en el cas de Nurburgring del 76, per salvar la vida a Lauda). És a dir, en vuit campionats, només va aconseguir arribar a la meta en dinou ocasions. La seva millor classificació en un mundial va ser dotzè, el 1973. El darrer any, el campionat de 1979, amb la seva pròpia escuderia, Merzario Team, no va poder completar cap cursa.Cascos históricos: Arturo Merzario | Competición

Probablement, deu ser una de les trajectòries més tristes en un esport com aquest, tan competitiu, que posa el focus en el podi i ret culte a l’èxit. Merzario més que a la història, va passar al camp de l’estadística, a l’anonimat de milers de corredors que van desfilar pels circuits sense el glamur ni l’atenció d’espectadors i aficionats.

En bona mesura, l’esport és tan rellevant en la vida pública pel component metafòric que posseeix. Podríem interpretar que es tracta d’una representació dels somnis de glòria d’alguns elegits que contrasta amb la realitat del fracàs, la normalitat o l’oblit que depara el destí a la majoria de mortals. Potser per això les gestes dels esportistes juguen el paper contemporani de les narracions èpiques, els clàssics homèrics, les novel·les de cavalleria o els mites més o menys adobats amb sobredosis de literatura. Potser per això, perquè els relats i les narratives posseeixen aquest aspecte educatiu que, mitjançant l’esperança de l’èxit, ens mouen a motivar-nos en la vida diària, a aspirar a la glòria, a maldar per competir en un món cruel i darwinista. I tanmateix, en la vida, com en la Fórmula 1, uns pocs són els elegits, i sovint la màxima aspiració realista és poder obtenir un lloc a la graella de sortida, i arribar a la meta amb el cotxe sencer.

De fet, entre la tertúlia del pati del dilluns, entre els companys d’EGB que vam compartir tantes temporades com Merzario al campionat mundial –i estranyament, de manera sincrònica– ningú va pujar a cap podi, ningú va inscriure el seu nom en cap circuit, ningú va obtenir cap trofeu, ningú sembla que desafiarà la mort tot reivindicant el nostre record a les generacions futures. En el fons, tots som Merzario. Fins i tot, Lauda, el campió recordat per sempre més en la seva tràgica dimensió, acaba esdevenint tan mortal i vulnerable com tots nosaltres. Al cap i a la fi, l’èxit és tan efímer i decebedor com el fracàs.

En la meva precària carrera d’escriptor puc identificar-me amb aquest corredor de Como. Com ell, múltiples projectes no han prosperat. Altres, ni tan sols m’han permès travessar la bandera de quadres. En ocasions, he pogut resistir les dificultats i obtingut una modesta qualificació, quartes posicions o punts tan esquifits com inútils. Com Merzario, podria queixar-me que el monoplaça no era prou bo, que l’equip grinyolava, que no he disposat dels mateixos recursos o sort que Lauda, Fittipaldi, Hunt, Mansell, Stewart o Sheckter, estels fugaços de la dècada dels setanta que admiràvem en la distància dels anys. Tanmateix, si la vida, com els perillosos revolts o els canvis de rasant ens anticipen sortides de pista, pneumàtics desgastats o motors que s’incendien, té algun sentit, és en el propi asfalt on el trobem. Al cap i a la fi, a tots ens agrada córrer, amb més o menys traça, pel circuit d’una existència on trobem més banderes grogues, vermelles i negres que a quadres. Al cap i a la fi, més important és la resistència que la velocitat.

Què se’n va fer de Merzario? Potser m’hi he posat massa greu i depriment amb un pilot que mereix el nostre reconeixement. El cert és que també m’identifico amb Merzario perquè, fora de la Fórmula 1, la seva trajectòria va ser prou reeixida, especialment en els mundials de resistència, on va arribar a obtenir fins a onze victòries, a Imola, a Spa, també a Nurburgring. De fet, als seus setanta-set anys encara corre en curses de veterans, amb més bons resultats que quan es trobava a l’elit mundial. L’he vist en alguns reportatges i entrevistes d’història de l’automobilisme. Continua essent un individualista. Té el cap clar i manté un esperit tan individualista i competitiu com incombustible. Es pot dir que, com els meus amics de la tertúlia del pati del dilluns, encara anem acumulant voltes pels viaranys de Nurburgring.

Amb la mort de Lauda, el maig de l’any passat, alguns periodistes van parlar amb ell per rememorar aquella tarda tràgica d’agost de 1976, que també recordo amb nitidesa. Explicava que el campió austríac, el dia en què va tornar a la competició, li va regalar, en senyal d’agraïment, el seu Rolex d’or, que encara deu assenyalar l’implacable pas del tempsMuere Niki Lauda: Un reloj usado para el héroe que le salvó ...Arturo Merzario – a life for racing | SFC Riga

 

Nota: Article publicat a Barret Picat al número d’aquest agost.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!