Espai de Dissidència

Si bé l’evolució de l’escola pública de vocació democràtica es pot considerar com a la història d’un èxit, la política educativa de les darreres dècades ha estat un fracàs. L’esforç col·lectiu de docents, famílies i alumnes ha dignificat l’educació i cultura del nostre país. En contraposició, els excessos legislatius, tant provinents de Madrid com de Barcelona, han actuat com a un llast per al sistema educatiu. Allò que la comunitat educativa ha bastit, ho desballesta el BOE i el DOGC.  Els vaivens polítics han propiciat desorientació i desmoralització. No hi és aliena la tradició dels diversos partits a intentar deixar la seva empremta, la supèrbia d’un món acadèmic massa enlluernat per les modes educatives, la creixent influència dels lobis empresarials a la recerca d’interessos crematístics i l’escassa independència d’algunes entitats que s’abroguen la representativitat dels diversos sectors que intervenen a escoles i instituts.

En els darrers anys, l’aplicació de la LOMCE i de la LEC han actuat com a agents tòxics dins el sistema. Ambdues normes tracten d’aplicar els pitjors principis del capitalisme globalitari dins les aules: jerarquització, autoritarisme, gestió gerencial, enaltiment del capitalisme, i tots aquells elements que dibuixen un panorama fonamentat en la desigualtat i l’exclusió. A tot això, cal afegir els mals endèmics que arrossega el sistema: taxes dissuassòries i discriminatòries, la pervivència d’una doble xarxa pública i privada, la insuficiència de les construccions escolars, la desinversió crònica o una actitud política despòtica, en què els diferents partits polítics, quan han estat en el govern, han decidit al marge de l’interès general i en contra de l’opinió de la comunitat educativa. Això és el que ha fossilitzat bona part dels problemes vigents i que es resumeix en una desconfiança mútua entre docents, famílies i administració. És el que passa quan es tracta de modelar, en contra de la lògica i les necessitats, de dalt a baix.

Els nous temps requereixen noves solucions. En la situació de crisi estructural del propi sistema neoliberal, l’emancipació només pot venir si som prou decidits per impulsar polítiques emanades des de baix per manar als ubicats a dalt. D’aquí que les Iniciatives Legislatives Populars puguin propiciar una necessària democràcia directa i deliberativa que permeti corregir els errors del passat. És així com diverses entitats i organitzacions educatives, entre les quals el nostre sindicat USTEC·STEs, hem elaborat una proposta d’ILP per tal que es discuteixi al Parlament una llei consensuada per la comunitat educativa, blindada davant els interessos empresarials i prejudicis ideològics que dominen les institucions, i amb vocació de resoldre els dèficits i problemes que, per interessos privats, i per la clara voluntat del capitalisme neoliberal s’han traduït en desigualtats intolerables. La iniciativa aposta clarament per una escola catalana, pública, laica i gratuïta, on desapareguin les taxes universitàries (com fan a bona part dels estats europeus i les democràcies avançades de Llatinoamèrica), amb una titularitat d’una única xarxa pública (la de la Generalitat o la futura República Catalana), amb una gestió horitzontal i democràtica, amb participació activa de claustres i consells escolars, amb un finançament no inferior al 6% del PIB, amb el català com a llengua vehicular habitual, amb una voluntat no competitiva, sinó cooperativa, i amb una vocació de servei públic, que com a tal, impliqui la desaparició del finançament públic dels centres concertats i impedeixi la corrupció i el nepotisme com a fórmula de contractació de docents (com marca el decret de provisió i perfils). Al llarg de les properes setmanes, intentarem recollir més de 50.000 signatures per tal que pugui ser discutida al Parlament i oberta al debat públic. Haguéssim desitjat que les signatures servissin per convocar un referèndum, com preveia la Llei de Consultes d’aquest any. Tanmateix, el franquisme que emana des de la Moncloa i el Tribunal Constitucional ho han impedit.

En aquests moments de qüestionament del model neoliberal, i en què nous agents polítics i socials impugnem la democràcia limitada sorgida de la Transició i la vigilància de la Troika, aquesta és una proposta rupturista. Representa una nova manera de fer política des d’organitzacions independents dels partits, les institucions, i els interessos de la patronal concertada. És per això que algunes formacions polítiques i sindicals, que es reclamen d’esquerres, han criticat la iniciativa. Hi pesa el fet que la preservació dels interessos de l’escola privada finançada amb diners de tots, una cosmovisió autoritària de la gestió educativa, els prejudicis ideològics o la por que inspira sovint la democràcia directa a les organitzacions jeràrquiques han motivat aquesta actitud. Tanmateix, si ens creiem la democràcia és obvi que aquesta ha de començar en l’espai de formació de consciència cívica. No és possible una societat democràtica sense una escola democràtica.  Convidem a la comunitat educativa a signar, que és com convidar a decidir entre la ciutadania sobre aspectes transcendents. Cal resoldre els vells problemes del sistema entre tots.

NOTA: Article publicat avui al Suplement l’Aula, del Diari de Girona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!