Castanyet és un llogaret del terme municipal de Santa Coloma de Farners on Lluís Joanico, la seva dona Elisenda i Anna, la filla, hi tenen obert un restaurant de bon menjar.Els pèsols a la menta i les viandes a la brasa són les especialitats de la casa. Un indret acollidor on no hi falta l’estelada i és pot trobar bona fresca a l’estiu. Ahir em va convidar en Lluís, un home vital que tot just acaba d’arribar a la setantena. El vaig conèixer fa un parell d’anys arran d’una xerrada que la secció local d’Esquerra va organitzar sobre el projecte de constitució europea. Un cop enllestit l’acte varem sopar a casa seva. L’ambient i la teca em van agradar tant que hi he continuat anant esporàdicament.
Lloc entranyable per fer la sobretaula, anima a xerrar de tot una mica. Ahir, rememoràvem amics comuns de Tarragona, on ell hi va treballar ja fa anys, varem conversar sobre la situació del partit i la del país, alhora que recordàvem companys d’altres trobades absents aquest cop per vacances. Fou la nostra una xerrada d’estiu, farcida dels temes que neguitegen a la gent que sent passió per la terra com en Lluís. No varem arribar a cap conclusió definitiva, però bevent la castanyeta, una mena de ratafia marca de la casa, rumiava que mentre quedin homes plens de vitalitat i generositat, com ell, la nostra causa té obertes totes les esperances, malgrat els moments de boira baixa que vivim en ple estiu.
Post Scriptum, 10 d’octubre del 2016.
Recupero un article de Ramon Sargatal dedicat a la memòria de Lluís Juanico i Donato publicat al Punt el 9 de setembre del 2012:
“La premsa nacional s’està fent ressò dels 10 autocars que Santa Coloma de Farners –ciutat petita però pàtria dels Segadors del 1640– enviarà a la manifestació de l’Onze de Setembre. Malauradament, ni que fossin el doble, ni que fossin el triple, els expedicionaris no podran tenir sensació de multitud. Hi faltarà Lluís Juanico, traspassat aquest divendres després d’anys i panys d’una mala salut de ferro. Membre actiu a tots els ambients i organitzacions independentistes, en Lluís hauria pujat a un dels autocars amb el seu posat flegmàtic i la seva sornegueria habitual. I havent arribat a Barcelona, s’hauria encès un cigarret, malgrat els pulmons delicats; i també s’hauria comprat un gelat, malgrat que tampoc no li convenien els dolços; i de tornada també hauria celebrat l’èxit de la convocatòria amb algun bon sopar. I l’hauria fet a la taverna de Castanyet, que és l’espai que tots els colomencs han freqüentat des de fa tants anys, en Lluís hauria fet mil tertúlies més per parlar-ne.
Castanyet: l’espai on, presidit per una estelada, en Lluís organitzava concerts i exposicions deficitàries des d’un punt de vista mercantil però molt rendibles socialment. L’espai entranyable, que ara passarà a ser un petit símbol, és la referència de com un poble es pot aplegar gràcies a personatges populars que no fan massa soroll i molta feina callada. No seran solament l’Elisenda i l’Anna qui el trobaran a faltar.”