Que la prudència no ens faci traïdors

Aquest matí papallonejava pel Born i voltants i m’he apropat al Fossar de les Moreres. Hi havia unes quantes flors en memòria d’en Xirinacs. M’he preguntat pel caire que prendrien els actes commemoratius que s’hi celebraran enguany.

 

He recordat la frase de Jordi Carbonell, un dels referents ètics i polítics del país, pronunciada en aquest mateix escenari l’any 1977, quan s’iniciava el procés de reforma política després d’unes eleccions en les quals l’independentisme català n’havia restat al marge. ERC llavors no es definia com a tal i el conglomerat independentista no tenia un aglutinador reconegut. L’advertència de Carbonell era un crit d’alerta, fet en nom de la consciència nacional, davant el que hom intuïa que podria passar: l’acceptació com a mal menor d’un règim de descentralització administrativa sense poder polític real. La resposta independentista: primer el BEAN, després Nacionalistes d’Esquerra no arribà a tenir prou força per alterar la dinàmica dels esdeveniments.

El Fossar esdevingué, des d’aleshores, el punt de confluència on any rere any es feien evidents els canvis al si del moviment independentista, amb totes les tensions i les noves propostes. Així, durant els anys vuitanta fou l’aparador on l’independentisme combatiu hi mostrà la seva puixança i la seva crisi (els enfrontaments de l’any 1988 entre els dos sectors del MDT). Des dels anys noranta és el punt de fractura entre els republicans i els sectors que ens acusen de traïdors i miren de negar-nos-hi l’accés amb agressions incloses.

El Fossar en aquests trenta anys ha sigut el  termòmetre, sempre variable, de la pugna entre protagonistes també canviants. En el Fossar afloren les angoixes i les esperances de llibertat, enguany no serà una excepció, menys encara després del malestar social que hi ha acumulat arran de la fallida dels serveis estatals a casa nostra, la falta de projecte nacional més enllà de l’Estatut, i l’ingredient emotiu que hi ha afegit la mort de Xirinacs. La frase de Jordi Carbonell segur que serà recordada, especialment pels militants republicans, i tant de bo que no sigui per buscar uns traïdors de torn sinó per trobar elements de reflexió sobre els límits del possibilisme i les vies de superació de l’estadi de dependència en que estem immersos com a poble.

Post Scriptum, 12 de març del 2018.

L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb, “Això no pot continuar així” és un toc d’alerta mesuradament indignat davant la incoherència que suposa respecte del mandat del 21-D que “la part més substancial del moviment independentista ha acceptat que un jutge puga decidir qui és president de la Generalitat i qui no ho és”. Les paraules de Jordi Carbonell no van evitar fa quaranta anys l’acatament de la Constitució del 1978 per part de la majoria de forces parlamentàries, ara tampoc eviten l’acatament del 155 CE ni tan sols per part dels diputats d’ERC, el seu partit, paradoxalment el principal responsable del bloqueig i la reculada independentista.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *