Lluís Maria Xirinacs, en la memòria

La notícia de la mort, conscient i volguda, de Lluïs Maria Xirinacs Damians m’han fet sentir una profunda tristor, alhora, un munt de records m’han vingut a la memòria.

El meu pare, a la primeria dels anys setanta del segle passat, escoltava gairebé totes les vesprades, les emissions en castellà de Ràdio París i la BBC de Londres. Recordo els comentaris de Josep Manyé (Jorge Marín) des d’Anglaterra i les referències a Santiago Carrillo, Jordi Carbonell, l’Assamblea de Catalunya, el consell de guerra contra el FAC i, especialment, a un sacerdot insubmís de cognom Xirinacs. En la meva ment adolescent s’anaven acumulant persones, fets i referències que un cop arribat a la Universitat de Barcelona, ja com a militant independentista, vaig anar coneixent de més aprop.

 

Escollit senador independent per Barcelona a les primeres eleccions democràtiques i va protagonitzar una valenta defensa del dret d’autodeterminació durant el debat constitucional. Ell i  Heribert Barrera foren els únics exemples de dignitat política enmig de la renúncia i mediocritat  dels altres electes catalans que s’avingueren a les claudicacions que encara ens encadenen. Una volta arrenglerat obertament amb l’independentisme  polític fou cap de llista pel BEAN el 1979 i des d’aleshores un referent per al nostre moviment al qual aportà una sèrie de llibres on feia balanç de la transició. La seva formació catòlica el predisposaven a la predicació amb l’exemple, al sacrifici personal, a la intransigència dels principis, tot això pensant en la causa del poble català no pas en el lluïment personal. Ell  representà en molts moments  les esperances dels catalans que volen una pàtria lliure. En l’hora de la seva mort polaritza també el sentiment d’angoixa, de preocupació, d’indignació que molts sentim veient el moment de feblesa i desorientació que viu el país.

 

Un cop superada la pena del primer moment, el seu darrer acte de sobirania ens ha de moure a la reflexió i esperonar-nos a trobar la manera d’enfrontar-nos a l’ordre estatal que ens domina.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *