Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

5 d'agost de 2007
14 comentaris

Llibres (III)

“Palestina/Israel: un país, un Estado. Una iniciativa audaz para la paz”, de Viginia Tilley, Ediciones Akal, Madrid, 2007.

L’autora d’aquest llibre és una investigadora sud-africana experta en anàlisi de conflictes internacionals i moviments d’alliberament nacional. La seva tesi central és la viabilitat d’una solució al conflicte entre israelians i palestins consistent en la creació d’un únic estat, laïc, multiètnic i democràtic. Aquesta opció comporta el desmantellament de l’actual Estat israelià forjat pel sionisme, un moviment que l’autora desqualifica radicalment apoiant-se en les teories dels nous historiadors jueus postsionistes. Aquests sectors revisen, desmitificant-la, la versió oficial de la creació de l’estat independent l’any 1948 i  denuncien com a una veritable neteja ètnica el desplaçament massiu de població palestina arran del conflicte bèl·lic que seguí a la decisió de les Nacions Unides de crear dos estats a la fi del mandat britànic.

L’argumentari que utilitza Tilley no és nou, (l’antisionisme de l’esquerra europea forneix contínuament elements per a ésser utilitzats contra el dret d’autodeterminació del poble jueu), però l’experiència  viscuda (i exitosa) del procés de desmantellament del règim d’apartheid sudafricà dona a les opinions de l’autora una perspectiva singular. A més és un llibre ben escrit, atent als canvis institucionals resultants del procés de pau nordirlandés i de les reformes postbèliques a Guatemala i El Salvador pel que fa als pobles indígenes. 

L’autora no té en compte la naturalesa del gihadisme musulmà que no accepta l’existència de cap “entitat sionista” en una terra que considera exclusivament àrab ni les amenaces explícites de règims com l’iranià d’esborrar del mapa l’Estat d’Israel. En aquestes condicions geopolítiques difícilment és pot pretendre que la població israeliana accepti tranquilament la seva conversió en minoria nacional dins d’un conjunt territorial amb majoria àrab. Quines garanties de pau i llibertat pot oferir una fórmula d’aquestes característiques, comptant que la part palestina hi estigui d’acord, cosa per ara gens evident. Personalment crec que no es pot prescindir de la solució dels dos estats, tot i que en un futur de pau es poden establir fórmules de col·laboració inspirades en el sistema anglosaxó sorgit dels acords de pau d’Irlanda del Nord. De moment però, l’antisionisme majoritàri en l’esquerra catalana es continuarà alimentant d’arguments com els que pot trobar en aquest llibre, que evita la judeofòbia però prescindeix de la perspectiva jueva sobre la seva pròpia continuïtat nacional.

  1. Bentrobat Jaume.

    És molt fàcil parlar i teoritzar sobre els problemes que ens queden lluny i tot i la preparació de l’autora d’aquest llibre que comentes, el que cal és fer coses a casa. Catalunya no està fatal i quan escolto al Zapatero dir que tot ens va bé m’adono que s’enfoten de nosaltres. M’interessa el conflicte que viuen els jueus perque mentre tinguin cura dels islamistes això representarà un fre important contra l’ascens musulmà. Zapatero no va venir al Guinardó a veure els efectes del monopoli fecsa-endesa. Quin fàstic!

  2. Jaume,

    En Thomas Friedman planteja també aquesta solució dins una triple disjuntiva molt ilustrativa al seu llibre "From Beirut to Jerusalem".

    La idea és que Israel no aconseguirà ser un estat jueu i democràtic en el territori post ’67. Ha de triar necessàriament dues de les tres condicions. Pot ser un estat democràtic a tot el territori però no jueu, com suggereix el llibre que cites. O un estat jueu al territori post ’67 però no democràtic, com es corre el risc que passi si continua la involució democràtica a que obliga la guerra constant. Jo m’inclino per un estat jueu i democràtic als territoris pre ’67, una solució dificil, com les altres, però viable a mitjà termini quan els arabs acceptin que Israel és allà per quedar-s’hi i mai podran vencer per la força.

    Shalom!

    Marc

  3. A sudafrica l’agressió la feien el colonitzadors contra els colonitzats. El dret d’autodeterminació és un dret humà fonamental contra el pobles colonitzats i les pràctiques d’extermini on no valen mitjes tintes.

    A Israel el problema és la violència integrista arab, per un conviència amb un o dos estats.

  4. M’interessa aquest tema, com m’interessen tots aquells que fan referència a conflictes entre éssers humans.
    La comunitat jueva escampada pel món ha mantingut al llarg de molts segles els seus costums i els seus lligams entorn d’una religió i un sentit de pertinença.
    El problema comença quan els britànics els prometen un lloc per a reconstituir-se com a poble i poder viure junts. En la tria no van tenir en compte, acostumats a actuar amb la prepotència de colonitzadors, que la terra que els prometien i que era el somni dels jueus, era habitada per un altre poble el palestí.
    En la meva modesta, i segurament parcial opinió, l’enquistament d’aquest conflicte ha estat també propiciat per aquest neocolonialisme d’interessos, que en certa manera està demostrant ser molt més nefast que el mateix colonialisme del segle XIX.Ara, moltes vegades, no se sap qui mou els fils ni a qui beneficia la inestabilitat d’aquella zona, que entre la política intransigent de l’estat d’Israel i els governs titella d’alguns països veïns com Egipte, tenen com sempre un mateix damnificat: el poble palestí.

  5. Perdoneu-me, m’he equivocat. Buscava textos que em donessin pistes sobre el futur de Catalunya com a poble i me n’adono que acabo d’entrar en la xarxa del sionisme. La veritat és que no pots donar ni un pas tot en va ple.
    Insh Allah!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!