La conferència nacional prevista per l’octubre del 2007 està convocada amb l’objectiu de dotar a ERC d’un plantejament actualitzat sobre el dret d’autodeterminació del poble català. Joan Ridao em va enviar abans de l’aprovació el text de la ponència per fer-hi aportacions. N’hi vaig fer però només parcialment han estat recollides en el document definitiu titulat “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”. Ara les poso a disposició de tothom amb l’ànim de col·laborar a un debat obert i constructiu.
Esquerra viu un període de transició entre una etapa que acaba l’any passat, el 2006, en que l’eix de la reivindicació política era la reforma de l’estatut i el concert econòmic, i una nova singladura en la qual el centre de l’estratègia ha de girar sobre el dret d’autodeterminació com a motor del procés de construcció nacional, territorialitzat i graduat segons les condicions de cadascun dels Països Catalans, fins a l’any 2014. No es tracta, doncs, d’actualitzar l’ideari republicà, ni la política d’aliances, ni d’avaluar la gestió de govern. El dret a decidir ha de ser el fil conductor del document base per a la conferència nacional, que ha de ser clarificador i congruent amb aquestes finalitats.
L’Estat espanyol: recomposició autonòmica o involució
L’Estat espanyol ha viscut de la mort de Franco ençà un procés de modernització econòmica i social sense precedents: a hores d’ara és un estat fort, amb una economia potent i un ordre social i polític consolidat. Si fins als anys vuitanta del segle passat Barcelona encara era la capital econòmica per davant de la capital política que era Madrid i existia una classe empresarial que feia de contrapès al poder monopolístic de la hisenda estatal, ara aquest equilibri ja no existeix. La concentració del poder polític i econòmic a Madrid ha anat en paral·lel amb la provincianització de l’economia catalana i la desaparició de la seva classe dirigent en tant que nucli influent a nivell espanyol. A hores d’ara no hi ha límits al centralisme econòmic espanyol i els gran desequilibris en els fluxos fiscals i financers ho demostren.
El nacionalisme espanyol té a començaments de segle XXI un sentiment de superioritat, no solament en l’ordre econòmic sinó també en el cultural, que no tenia fa vint anys. Espanya s’ha incorporat a la Unió Europea i a l’OTAN, s’ha integrat econòmicament als mercats internacionals, per primer cop hi ha multinacionals espanyoles i el poder polític ha fet de Madrid una megalòpolis. Ha sigut, però, un desenvolupament econòmic que no ha comportat una millora sensible de la “qualitat de la democràcia”: no s’ha avançat en el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa, subsisteix el verticalisme en les relacions entre Estat i societat, persisteix la falta de transparència de l’Administració (l’ocultació de les balances fiscals entre comunitats autònomes n’és una mostra), el cabdillisme intern i la cooptació són la norma de funcionament dels partits espanyols (PSOE i PP) i la divisió de poders entre legislatiu, executiu i judicial és molt feble, aspectes que combinats permeten la progressió de plantejaments autoritaris. El projecte de l’Espanya plural del president Zapatero no s’ha concretat en reformes efectives: el federalisme ni tant sols s’ha arribat a plantejar, no ha avançat en el procés de resolució del conflicte basc, ni pel que fa a la violència ni pel que fa a la política (pla Ibarretxe). Als Països Catalans els socialistes s’han sumat a les reformes estatutàries propulsades pel PP (a Les Illes i al País Valencià) o per CIU (pacte Mas-Zapatero a Catalunya).
En conjunt a nivell espanyol el dilema política passa per la involució que representa el PP, contrari a qualsevol formula de convivència plurinacional, i el PSOE, que suposa el manteniment de l’ordre polític i econòmic vigent del qual deriven les condicions de dependència econòmica i dominació política que viu el nostre país. No hi ha tercera via. El sistema autonòmic està tancat amb la recomposició autonòmica del 2006 i encara està pendent la sentència del Tribunal constitucional que pot donar el cop final a un estatut ja de per si devaluat fins i tot pels sectors que el votaren afirmativament. Per ERC les conclusions a extreure d’aquest panorama estatal és que l’etapa autonòmica està acabada al Principat, i que cal engegar un procés de construcció nacional.
Països Catalans: reformes i conflicte polític
A Catalunya ERC participa de les responsabilitats de govern des de l’any 2003 sota diverses formules de govern amb les forces de l’esquerra socialista i post-comunista. Les condicions dels pactes de governabilitat responen a la correlació i la proporcionalitat de cadascú i cal mantenir-les, i si es possible millorar-les, fins a final de mandat. Però Esquerra s’ha de diferenciar dels socis pel sentit que dona a la seva gestió, governar el millor possible no exclou plantejar les reivindicacions socials i econòmiques com un conflicte polític amb l’Estat, com demostra la pràctica del PNB des de fa anys. Amb motiu del pronunciament del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, sigui quin sigui, l’abast del seu contingut cal proposar a les forces socials i als partits polítics un pacte nacional per negociar de forma bilateral amb l’Estat.
A les Illes Balears, ERC participa del nou govern nacionalista i progressista, l’etapa autonòmica no es pot donar per esgotada i Esquerra pot consolidar un espaï propi dins d’una aliança plural.
Al País Valencià s’està molt lluny d’una alternativa plural a l’hegemonia del PP i Esquerra encara està treballant per configurar un espaï polític propi des del qual poder contribuir amb veu i vot a un pacte valencianista i d’esquerres.
A la Franja de Ponent el catalanisme no pot passar encara de l’etapa de reivindicació cultural i lingüística a la política.
A la Catalunya Nord les singular condicions d’actuació no permeten encara passar de l’etapa testimonial de l’acció política.
Al conjunt de la comunitat nacional són encara excepcionals els àmbits en els quals es pot donar una projecció comuna (la presència a la fira de Frankfurt és un exemple, el domini Punt.Cat a internet un altre), però en l’etapa que s’obre enguany cal afavorir les potencialitats dels factors comuns tot i que els plantejaments sobre el dret d’autodeterminació i la construcció nacional són, de moment, només plantejables a Catalunya.
El dret a decidir i la construcció social de la comunitat nacional
Davant el repte de la societat multicultural un projecte d’autodeterminació necessàriament ha de ser un procés d’articulació nacional socialment inclusiu a base d’anar bastint uns consensos socials compartits sobre dos pilars: prosperitat i llibertat. En contraposició a això, la idea d’Espanya es fonamenta bàsicament en la defensa de l’ordre establert, i mostra poca capacitat d’innovació i convivència amb les altres identitats presents en territori estatal, ja siguin catalans, bascos o nouvinguts. La reordenació del poder econòmic, polític i mediàtic operada per l’Estat espanyol en els darrers trenta anys ha devaluat en tots els ordres el pes polític i econòmic dels Països Catalans. Entre la població hi ha una percepció molt estesa d’aquest retrocés que s’expressa de diverses maneres: des de l’angoixa pel futur de la llengua a les revoltes ciutadanes contra el mal funcionament dels serveis públics de titularitat estatal (Renfe, aeroports, autopistes).
L’arbitrarietat i l’unilateralisme amb els que l’Estat tracta la població resident en terres catalanes, tinguin o no consciència de formar part d’una comunitat nacional diferenciada, pot crear vincles socials en defensa d’uns interessos compartits que vinculin el dret d’autodeterminació amb la idea de la causa justa. Als partits que es reclamen del catalanisme, als intel·lectuals amb compromís nacional i als agents socioeconòmics que lliguen la seva prosperitat a la del país correspon trobar els interessos comuns d’una societat catalana autocentrada i contraposar-los a les formes de continuïtat de la dependència econòmica i la dominació política estatal que només aboquen a la desestructuració social permanent. Per a què això sigui factible calen espais sindicals, culturals i comunicatius que responguin a una lògica i uns interessos no sucursalitzats en clau espanyola. El dret a decidir és la idea-força que ha d’actuar com a revulsiu d’una societat que presenta símptomes de desestructuració. Escollir quin model polític i social volem tots els catalans, vells i nous, com a comunitat nacional és un repte de cohesió social i nacional amb una gran potencialitat mobilitzadora que enllaça amb la concepció republicana de la nació, basada en el principi de la llibertat, personal i col•lectiva, circumstància que permet a ERC singularitzar el seu perfil ideològic respecte del socialisme i el liberalisme fins ara hegemònics.
Elements d’una estratègia per la sobirania
a) La construcció social de la nació comença molt abans de que hi hagi condicions per exercir el dret a decidir i implica un canvi de mentalitat política en els seus promotors. ERC no pot limitar la seva actuació política a l’acció de govern i parlamentaria sinó que ha de contribuir a la creació d’espais socials nacionalment autocentrats en el món econòmic, cultural o esportiu que a mig termini siguin el suport d’una majoria social i política capaç de plantejar una proposta d’autodeterminació. La mobilització i la participació ciutadana ha de deixar de ser un recurs excepcional (com la manifestació del 18 de febrer) i ha d’esdevenir un factor decisiu de canvi. Esquerra ha de contribuir a la consolidació i coordinació de plataformes cíviques com Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret a Decidir.
b) Cal promoure la creació d’una entitat que agrupi els electes sobiranistes per desenvolupar una acció permanent des dels municipis en favor del dret a decidir seguint en això l’exemple d’Udalbiltza a Euskal Herria. A través de la coordinació i l’intercanvi d’experiències entre electes de les diferents parts dels Països Catalans es pot anar perfilant una forma de governar, d’articular la societat i l’administració amb una mentalitat pròpia, diferent a les formes de gestió de tradició espanyola i amb uns continguts qualitativament distints als permesos en la legislació vigent. Les fronteres interiors, entre autonomies, que l’ordenament constitucional imposa al nostre país, es poden superar des dels municipis, abordant problemàtiques comunes no solament pel que fa a la llengua, sinó a altres àmbits de la vida pública. Els electes locals, no només els diputats, són representants de la sobirania popular i en aquesta condició, poden realitzar des del món local actes de reivindicació de la sobirania política i d’afirmació de la unitat nacional dels Països Catalans tant de caràcter simbòlic (no hissant la bandera espanyola) com de gestió (creant entitats intermunicipals integrades per ajuntaments de diverses parts dels Països Catalans, com per exemple la xarxa transversal en matèria cultural que ja integra diversos ajuntaments del Principat més el de Perpinyà).
c) L’any 1989 el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució amb el vot favorable de CIU, ERC i ICV segons la qual el poble català no renunciava a l’exercici del dret d’autodeterminació. Gairebé vint anys després, el repte es convertir aquella declaració, que no va tenir traducció política pràctica, en el punt de partida d’un plantejament positiu. Entre els partits que es reclamen del catalanisme, els agents socioeconòmics i els moviments i entitats socials compromesos amb el país cal crear un espai de debat, participació i mobilització per desenvolupar un procés polític basat en el dret d’autodeterminació. Hores d’ara es prematur fixar data per a una consulta popular però situar en període legislatiu 2010-2014, tres-cents anys després de l’onze de setembre de 1714, la realització d’un acte de sobirania pot tenir un efecte mobilitzador.
d) Al País Valencià i les Illes Balears s’han subscrit pactes entre agents socials i polítics en defensa de la llengua i el territori que poden servir de referents per a un plantejament similar a Catalunya i que no han d’impedir que les forces que els subscriuen acudeixin separadament a les eleccions. En tots els partits, PSC inclòs, apareixen veus a favor de l’exercici del dret a decidir a la vista de l’atzucac estatutari, però la construcció gradual d’un bloc sobiranista prou cohesionat per sostenir un conflicte jurídic i polític amb l’Estat requereix un nucli promotor i un acte fundacional. I aquí el paper d’ERC pot ser clau si va més enllà de la lògica conjuntural de la governabilitat primant l’articulació dels sectors socials i polítics que ja avui estan per subscriure un “Compromís per la sobirania” obert a la incorporació progressiva dels col•lectius que encara confien en les potencialitats de l’ordre autonòmic establert.
e) Finalment, és una prioritat absoluta internacionalitzar i fer conèixer el fet nacional català per això a banda de l’acció institucional en aquest sentit cal promoure una entitat cívica específicament orientada a aquesta finalitat, com fa modestament ja en l’actualitat el col·lectiu Free Catalonia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si en la declaració ja fiquem la condició dels pactes de governabilitat:
“responen a la correlació i la proporcionalitat de cadascú i cal mantenir-les, i si es possible millorar-les, fins a final de mandat. Però Esquerra s’ha de diferenciar dels socis pel sentit que dona a la seva gestió, governar el millor possible no exclou plantejar les reivindicacions socials i econòmiques com un conflicte polític amb l’Estat, com demostra la pràctica del PNB des de fa anys. Amb motiu del pronunciament del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, sigui quin sigui, l’abast del seu contingut cal proposar a les forces socials i als partits polítics un pacte nacional per negociar de forma bilateral amb l’Estat.”
tot el que es proposa després és paper mullat!.
A més a més:
1)El PNB té la paella pel mànec (Finançament) i no es un bon exemple.
2)El PSC-PSOE actual no és comparable amb el PSE-PSOE de fa 15 anys i IC és un mer satel.lit del PSC-PSOE.
3)Un pacte nacional amb qui?, amb el PSC-PSOE o IC què son més Zapatistes que el Zapatero, amb el PP que ara serà més Vidal-quadrista del que l’Alejoi hagués imaginat , o finalment amb CiU què sempre al final acaben pactant (si tenen la possibilitat de fer-ho) amb el qui mana a Madrid.
Si no estem disposats ha trencar el pacte de govern amb en PSC-PSOE o amb qui sigui, mai serem considerats seriosament malgrat totes les manifestacions o actes reivindicatius que ERC faci. Tenim exemples molts recents amb la proclama autodeterminació d’en Vendrell en la ja mítica calçotada.
Ningú és pren la molèstia de llegir una declaració com aquesta si no és creïble i ara per ara ERC ha deixat de esser una opció creïble per part de molts catalans sobiranistes. No son pas més que CiU o el PSC. Jo diria més, ara el PP si que és més creïble que abans amb el Pique.
deixer-nos de romanesos!.
ERC un congrés extraordinari JA!