Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 de juliol de 2007
2 comentaris

Amb Arnaldo Otegi

L’esquerra abertzale ha engegat un campanya en pro de l’alliberament d’Arnaldo Otegi que compta amb una pàgina on demanen adhesions: www.arnaldoaskatu.org.

 

En els darrers anys he tingut ocasió de conèixer personalment Arnaldo Otegi i constatar la seva qualitat humana i política. Els dirigents bascos tenen un sentit de responsabilitat comunitària i col·lectiva que no és habitual entre els catalans (acostumats com estem històricament als lideratges personalistes).

Arnaldo Otegi no és Gerry Adams, com alguns reclamen confonent la situació irlandesa amb la basca, però tampoc és un militant més entre tants d’altres. Ha jugat un paper determinant en l’evolució que ha fet el moviment basc d’alliberament nacional en els darrers anys en favor d’una superació en clau democràtica del conflicte que l’enfronta amb els estats espanyol i francès.

Les condicions adverses en les que s’han de moure els independentistes bascos, fan que prioritzin el caràcter col·legiat i la cohesió interna en detriment de  les individualitats (per exemple, no tenen blocs a la xarxa de caràcter personal). Tot i això, és evident que Otegi és molt més que la cara amable de l’esquerra abertzale: és un dels seus motors i un dels catalitzadors de la mentalitat col·lectiva que els caracteritza. D’ací deriva la transcendència simbòlica  del seu empresonament i la importància de la seva llibertat per a la represa del diàleg entre tots els actors del conflicte basc.

Otegi i altres dirigents abertzales que he conegut traspuen convicció en els seus ideals i compromís veritable per fer-los realitat. No dic això dominat per la basquitis, (una mena de mimetisme acrític respecte de l’independentisme basc que pateixen molts catalans), sinó per la lamentable superficialitat que he constat en bastants dels dirigents independentistes catalans.

Sempre he criticat les ingerències de les organitzacions armades basques en terres catalanes i trobo totalment desencertades algunes de les actituds que caracteritzen l’esquerra abertzale (la seva desqualificació frontal de l’Estat d’Israel, per exemple). Però he de reconèixer que hores d’ara l’esquerra abertzale, en la seva dimensió més ampla, (englobant tot el nacionalisme d’esquerra), és potencialment la primera força política basca vist el vergonyós paper dels socialistes, sobretot a Navarra, i de la colla d’Imaz al front del PNB. Això no seria possible sense el treball i la capacitat de lideratge d’homes com Otegi. La seva llibertat seria una contribució a la vertebració a mig termini d’una esquerra basca hegemònica i potencial aliada d’una esquerra catalana digna d’aquest nom en un combat conjunt front a l’Estat espanyol.

Post Scriptum, 19 d’octubre del 2021.

No tinc prou elements per valorar la decisió de l’esquerra abertzale expressada ahir mitjançant Arnaldo Otegi per presentar la Declaració del 18 d’octubre, arran dels deu anys de la fi de l’activitat armada d’ETA, incloent un reconeixement a les víctimes i reclamant una solució per als presos. Però sí que puc dir que el seu gest honest no tindrà correspondència de la part espanyola, com s’han apressat a manifestar portaveus del PSOE sentint-se al·ludits pel que fa als GAL. L’integrisme espanyol no demana mai perdó, ni per l’holocaust dels pobles autòctons d’Amèrica, ni per les guerres que ha provocat per intentar mantenir la unitat del seu estat, ni per l’assassinat del president Companys com a càstig exemplar a Catalunya. Espanya no negocia mai perquè fer-ho és, en la seva mentalitat, acceptar la buidor essencial del seu pojecte nacional. El règim del 1978 no és substancialment diferent dels que l’han precedit al segle XX (regnat d’Alfonso XIII, dictadura de Primo de Rivera, Segona República, dictadura de Franco), el dogma de la unitat de l’estat està per damunt de la democràcia i del dret a la vida dels que en som dissortadament súbdits.

Arnaldo Otegi sap tot això, ha estat anys a la presó per promoure el final de la lluita armada d’ETA, i encara el volen tornar a jutjar per això. Sap que el règim no negocia, que cerca la liquidació de les minories nacionals basca i catalana. Coneix també la repressió contra l’independentisme català, la persecució contra el president Carles Puigdemont, i sap que aquí tampoc el poder estatal no negociarà. Sabent això, ha fet la declaració d’ahir.

Post Scriptum, 20 d’octubre del 2021.

Comparteixo l’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “El triomf de la violència, deu anys després de la fi d’ETA”, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:

“De manera que, malgrat la retòrica de l’esquerra abertzale, la veritat és que al País Basc no assistim a cap procés de pau, de res que es puga comparar amb Irlanda, Sud-àfrica o Colòmbia. Ben al contrari: per desgràcia assistim al triomf de la violència, el triomf de la violència d’estat. I és per això que l’estat espanyol no solament no fa res d’allò que se sol fer en un procés de pau –alliberar els presoners de l’altre bàndol, per exemple–, sinó que encara es permet el luxe de continuar amenaçant i extorquint.

La victòria de la violència de l’estat, la victòria ideològica de l’estat, és tan rotunda en aquest cas, de fet, que en el comunicat llegit l’altre dia per Arnaldo Otegi l’esquerra abertzale ja ni tan sols prova de salvar els mínims, com és ara marcant la diferència entre l’ETA que fou una reacció legítima a la dictadura de Franco i l’ETA posterior a la mort de Franco.”

I conclou: “Perquè el problema, l’únic problema, era la democràcia, el respecte als drets humans i el respecte a les minories nacionals que Espanya violava sistemàticament. Ara, en canvi, la inversió dels valors afavorida per aquest acostament acrític al problema de la violència és total. I resulta que, amb democràcia o sense, amb dictadura o sense, amb Franco o sense –com si tot això fos igual–, es veu que ens hauríem de creure que el problema no era, i encara menys ho seria avui, la democràcia, els drets humans o els drets de les minories nacionals que Espanya ha violat i viola per sistema, sinó la manera concreta com alguna gent s’hi oposava. O s’hi oposa. En definitiva, ens volen fer creure que el problema no era, no ha estat mai i no pot ser l’estat. Ni tan sols quan era una dictadura plenament reconeguda com a tal.

I, és clar, una volta has caigut en la trampa d’aquest relat esbiaixat i interessat de la història, d’ací no pot eixir res més que una legitimació reforçada, brutal, de l’estat. Faça què faça. I que conste que no parle d’una legitimació teòrica, perquè no parlem de passat i prou –parlar del passat no és mai parlar del passat i prou.

Parle ben concretament del fet que la violència ha donat tants rèdits a Espanya, li ha anat i li va tan bé d’exercir-la, que fins i tot aconsegueix que per a una part dels moviments independentistes, allò que generacions de bascs i de catalans havien proposat, i treballat, com un conflicte nacional que s’havia de resoldre amb decisions definitives i vinculades a la llei internacional, de sobte abaixe tant el seu horitzó que sols parlen d’hegemonies autonòmiques i de polítiques d’aliances a Madrid. D’aliances, per a acabar-ho d’adobar, amb el PSOE de les tortures i els GAL, àdhuc sense necessitat ni tan sols que aquest partit faça cap pas per a reconèixer els seus crims ni reconèixer això que en diem que és la plurinacionalitat de l’actual estat espanyol.”

Dissortadament, oferiment de Bildu al PSOE d’aprovar els presupostos estatals (i assegurar-li la governabilitat sis anys més) a canvi de l’alliberament dels presos d’ETA no tindrà resposta positiva. Immediatament, PP, VOX i la brunete mediàtica bramen acusant Pedro Sánchez de claudicar, sabent que aqueix argument és assumit majoritàriament per la ciutadania espanyola que vol una derrota inapel·lables de tots els que es volen alliberar d’Espanya. L’argument d’Otegi (idèntic que el d’ERC) segons el qual més val el PSOE que PP/VOX és desmentit quan reiteradament les postures d’aqueixos partits acaben confluint en l’integrisme espanyol, com s’ha vist al darrer congrés del PSOE a València, reafirmant-se com a garant del règim del 78, el pactat amb els franquistes. Sigui qui sigui qui governi a Madrid l’agressivitat contra les minories nacionals serà cada dia més acusada, de res serviran les actituds claudicants dels partits bascos i catalans que creuen que així aconseguiran algun resultat. La mentalitat derivada de la victòria franquista de l’1 d’abril del 1939 és la que impregna la dels dirigents espanyols d’avui, i no hi ha perspectives que en sorgeixin d’altres amb valors diferents. Aqueixa és la crua realitat a la qual ens hem d’enfrontar els bascos i catalans que volem sobreviure com a pobles, claudicar només condueix a l’extinció, resistir és mantenir l’esperança i la dignitat.

Post Scriptum, 23 d’octubre del 2021.

Bildu segueix la tàctica d’ERC de fa vint anys, (i que ara vol repetir) d’un tripartit amb partits d’obediència espanyola que mai accediran a ser estacó de trànsit del seu projecte independentista: “Otegi plantea “una Confederación Vasco Navarra confederada con el Estado español”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!