Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

3 de desembre de 2020
0 comentaris

Tardoautonomisme contra independentisme

Comparteixo plenament l’article de Blanca Serra publicat el proppassat 30 de novembre a Llibertat.cat, “Una qüestió d’Estat: La construcció del Neoautonomisme”, llevat que la denominació escaient crec que hauria de ser “tardoautonomisme”. L’autonomisme dibuixat a la Constitució del 1978 i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 ja no existeix, ha estat desnaturalitzat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional esdevingut un poder fàctic més del sistema de dominació política espanyol. La sentència liquidant la reforma estatutària del 2006 és un veritable cop d’estat jurídic que ha reduït Catalunya a una infraautonomia dins de les de règim comú.

Els partits catalans que creuen poder retornar al reducte autonòmic descativant el conflicte d’alliberament nacional amb el poder estatal (ERC i PDECat) no tenen en compte la naturalesa essencial del règim monàrquic continuador del franquisme i el seu caràcter estructural i s’autoenganyen en flirtejar entre l’esquerra i la dreta espanyola. Josep-Lluís Carod-Rovira ja va deixar escrit fa temps que l’hora de reformar Espanya ja havia passat pels independentistes catalans, la insistència en un objectiu fallit d’antuvi només és una forma d’eludir dels responsabilitats que hom no és capaç d’assumir. Vicent Partal ho editorialitza avui a Vilaweb: “La impotència del neoautonomisme republicà”.

No hi ha marge de gestió autonòmica com va haver-n’hi durant els anys daurats del pujolisme i és impossible créixer nacionalment a partir exclusivament del pragmatisme governamental com la crisi de la Covid-19 ha demostrat durant el mandat del president Torra. I més quan aflora la incompetència dels gestors covats als aparells dels partits i sindicats que volen emular les pautes de l’ordre estatal establert. Un tripartit PSC/Comuns/ERC fonamentat en la creença que és possible restablir una “normalitat” política obviant les contradiccions que genera l’espoli econòmic i la dominació estatal té poc recorregut, encara que pensin que poden allargar la impostura persistent d’Ada Colau al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona i fer-la extensiva a tota Catalunya.

Albert Pereira ha publicat avui al seu bloc un apunt il·lustratiu de la impostura dels plantejaments d’un dels intel·lectuals de l’òrbita d’Esquerra, Eduard Voltas, alertant de l’atzucac al qual mena els seus plantejaments claudicants. Afegeixo que l’experiència històrica ensenya com els qui deserten de les posicions sostingudes fins a un determinat moment no accepten pas que altres s’hi mantinguin i n’esdevenen els adversaris més punyents.

Post Scriptum, 7 de desembre del 2020.

L’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “El feixisme com a espantall per a sostenir el règim”, explica de manera brillant la maniobra d’ERC per desviar l’atenció de la seva responsabilitat en l’apuntalament del règim estatal sobredimensionant el perill d’un “feixisme” autòcton. Com encertadament ha denunciat Demòcrates, l’actual direcció d’Esquerra és un instrument del poder espanyol per desestabilitzar l’independentisme català.

Post Scriptum, 17 de desembre del 2020.

Avui, finalment ERC ha fet públic que no assistirà a l’assemblea d’electes independentistes convocada pel Consell per la República el dissabte vinent, acusant a més l’organisme de no estar complint els seus objectius, quan és notori que Esquerra ha fet tot el possible per entorpir-ne el desenvolupament amb l’objectiu d’erosionar el lideratge de Carles Puigdemont.

Post Scriptum, 10 de febrer del 2021.

Comparteixo plenament l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “Unes eleccions que van molt més enllà del govern que n’eixirà“. Els votants no hauríem de perdre de vista el marc general del procés d’independència, en quin moment ens trobem i com volem que continue, o si volem que continue.

Post Scriptum, 21 de febrer del 2021.

Per analitzar els resultats del 14-F cal tenir en compte, en primer lloc, que som al bell mig del conflicte multidimensional entre el poder espanyol i l’independentisme català i voler interpretar-los només des de l’òptica parlamentària i institucional és reduir-ne la complexitat i augmentar el marge d’error. ERC defuig el conflicte i cerca situar-se com una força centrista entre els poders fàctics (que mediàticament l’acaronen sistemàticament) i el sobiranisme cívic (sovint en posicions més avançades que el polític). No té estratègia per prioritzar la independència i juga a estabilitzar un estadi autonòmic amb la fal·làcia que amplia la base amb els Comuns (quan aqueixos formen part del bloc espanyolista).

El progressisme abstracte i banal, hegemònic en tant que transversal des de la CUP al PSC passant per Esquerra i Comuns, es caracteritza per la incapacitat de dur a la pràctica la retòrica que embolcalla les seves proclames antiracistes, antifeixistes, pro-immigracionistes, anticapitalistes, pro-islamistes, antisionistes….com ho prova la nefasta gestió d’Ada Colau al capdavant de l’antany cap i casal de Catalunya, avui parc temàtic dels multiculturalistes hispanocèntrics amb el vist-i-plau dels notables col·laboracionistes que s’estimen més el desgavell que la construcció nacional basada en la catalanitat.

Gairebé la meitat de l’electorat d’Esquerra preferix una solució federal espanyola que la independència catalana i per això prioritza el pacte de govern amb els Comuns per davant del govern inependentista amb Junts i CUP, ja que se situaria en una estrategia que no és la seva. Junqueras s’ofereix als poders fàctics com l’home de seny en contrast amb el foll de Puigdemont i per això vol un govern català a la mida de la taula de diàleg amb el govern espanyol.

Junts no ha guanyat perquè l’estultícia política del PDECat ha ofert el miratge d’un centrisme que ja ocupa ERC i per altra banda perquè el sector independentista fart de processisme ha optat per la CUP, que no ha crescut pas gràcies al seu discurs antisistema sinó pel patriotisme que li suposen els nous votants. El principal patrimoni de Junts és la coherència estratègica i la sola manera de mantenir-la per superar els paranys d’ERC oferint un tardoautonomisme fictíciament pragmàtic és votar NO a tot govern que no sigui format per l’independentisme: Esquerra/Junts/CUP.

Post Scriptum, 23 de març del 2021.

El preacord entre ERC i CUP fa majoritària la tendència reformista al si de l’independentisme i deixa Junts per Catalunya en la posició solitària d’haver de persistir en el conflicte amb el poder espanyol que avui mateix ja ha reiterat que no negociarà mai el referèndum pactat que demanen Esquerra i els anticapitalistes nostrats. L’editorial de Vicent Partal d’ahir a Vilaweb és clarificadora sobre la disjuntiva estratègica a la qual està confrontat l’independentisme català: “L’engany del procés. La catxa del Consell per la República”. Que el Consell per la República mantingui el lideratge estratègic per damunt del Govern de la Generalitat reduït a l’ambit autonòmic és vital per la causa del poble català, allò que proposen els signants del pre-acord és just el contrari. Però allò més significatiu és que donen per liquidat el referèndum de l’1 d’octubre per retornar a l’autonomisme, com alerta Vicent Partal: “Banalitzar el Primer d’Octubre és la condició necessària per a tornar a fer autonomisme”. De fet, aqueix document cerca aïllar Junts per Catalunya i és l’excusa per obtenir el suport del PSC a la investidura de Pere Aragonès divendres -o més endavant-, ja que el PSOE és el destinatari d’una oferta de negociació que ja ha rebutjat a l’avançada. El punt i final al procés independentista serà un referèndum, però de caire autonòmic d’aquí a dos anys.

Post Scriptum, 9 de maig del 2021.

L’article d’Oriol Junqueras, abans d’ahir a El Periódico, “Reconstrucció republicana” (contraposant republicanisme a independentisme, com fan també amb el nacionalisme), és el punt culminant de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha practicat ERC als darrers anys amb uns efectes demolidors pel procés independentista del qual Esquerra se’n desdiu després de tenir “pressa” per fer la independència. Oriol Junqueras i el seu partit passen a engruixir les files del contra-independentisme, fent per una pila d’anys, inviable l’assoliment d’aqueix objectiu. Tot dependrà, però, de la capacitat de resistència i resposta de Carles Puigdemont i els sectors que s’apleguin al seu voltant per persistir, en temps d’una repressió més sel·lectiva i punyent, en un conflicte que el poder espanyol no aturarà fins a l’extermini de la nació catalana, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: “Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més“.

De fet, la ruptura de negociacions per formar govern amb Junts per Catalunya, anunciada per Pere Aragonès és el punt culminant d’aqueixa estratègia d’assetjament contra l’independentisme per tal de justificar el retorn a l’autonomisme que ERC lidera. I qui queda en entredit és la CUP, còmplice (inconscient ?) de les maniobres d’Esquerra, que ara se’n plany del resultat com sembla apuntar aqueix editorial d’avui a Llibertat.cat: “ERC llança la tovallola enmig d’una ofensiva repressiva sense precedents contra l’independentisme.

Post Scriptum, 30 de juliol del 2021.

Amb pocs dies de diferència Vilaweb ha entrevistat Dolors Bassa: “Tots veiem clar que no hem guanyat”, i Mariona Reig: “Interessa que una persona de setanta anys invàlida també sigui cridada a declarar”, contrastant la claudicació i la persistència personificades.

Post Scriptum, 12 de gener del 2022.

El govern Aragonès no té res d’efectiu, incapaç de respondre al cop del Tribunal Suprem contra l’escola en català, ara calla davant les declaracions del policia Villarejo sobre els atemptats jiahdistes del 17-A. La manca d’arguments dels partidaris del retorn a l’autonomisme contrasta amb la reacció defensiva envers les crítiques dels independentistes persistents com Valtònyc. Els gregaris d’Òmnium van sortir en estampida per fer costat a Jordi Cuixart, de la mateixa manera que els d’Esquerra bramen contra Jordi Borràs, Hèctor López Bofill o Xavier Roig per deixar en evidència la seva rendició. Fa tres dies Vicent Partal editorialitzava a Vilaweb: “Els nervis exagerats de l’autonomisme republicà. El gran problema que tenen els autonomistes republicans és la inconsistència flagrant del seu discurs i la buidor política de les seues propostes”.

Post Scriptum, 25 de març del 2023.

Fa tres dies Vicent Partal retratava la impostura dels mentiders i mesells:  “La CUP (i ERC), al cap de dos anys del pacte”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!