Paraules de Jaume Cornudella sobre el president Josep Irla

Ahir va fer seixanta-dos anys de la mort de Josep Irla i Bosch, (Sant Feliu de Guíxols, 24 d’octubre de 1876 – Sant Rafèu, Provença, 19 de setembre de 1958), 124è president de la Generalitat de Catalunya (1940–1954), a l’exili. Una efemèride que ha passat desapercebuda als mitjans i a la classe política nostrada llevat d’algunes excepcions.

En homenatge a la seva memòria, i per reiterar el deure de solidaritat amb tots els catalans represaliats d’ahir i d’avui, reprodueixo les paraules que Jaume Cornudella Olivé, va dedicar al president Irla en l’obra de Felip Calvet i Costa i Josep Maria Roig i Rossich, “Josep Irla. President de la Generalitat de Catalunya a l’exili”, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1983, pàgines 27 i 28:

“Vaig fer coneixença amb el presidnet Irla, ja a l’exilia, l’any 1939, a Perpinyà, poc abans de la desfeta de França.

Amics francesos comuns m’empenyeren a col·laborar amb Josep Irla -home ponderat i bon coneixedor de la natura humana-, per tal d’organitzar certes ajudes que podien atorgar a compatriotes necessitats, dins els límits que permetien les circumstàncies. La tasac es realitzà sense entrebancs mercès al sentit de l’ordre i de la justícia, i per la capacitat que tenia Irla de penetrar i comprendre l’interior dels homes i les seves circumstàncies.

Setembre de 1944. Des de Barcelona vaig passar de manera clandestina a França, delegat pel Consell Central del Front Nacional de Catalunya del qual jo formava part.

Amb Felip Calvet organitzàrem l’anada a Cogolin per tal de recollir Josep Irla -aleshores president de la Generalitat- i emmenar-lo, des del seu refugi i per etapes, a Avinyó, després a Montpeller i, finalment, a Perpinyà, on feu la primera declaració pública adreçada a tots els catalans.

El president confià absolutament en nosaltres per efectuar aquest viatge que suposà el retorn a la vida pública de la política catalana. Rememoro, amb emoció, els tràngols que tots tres passàrem, travessant línies militars, rius sense ponts, amb mitjans d’excepció. Val a dir que els aliats ens donaren facilitats. Però allò que més ens ajudà fou la seva bonhomia i coratge. Tot plegat ens va permetre arribar a la terra de la llibertat -el sud de França- en un moment que la guerra, a quatre passes encara continuava.

Perpinyà, setembre de 1981”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *