25 de juliol: per la recomposició de l’independentisme

Aquix vespre s’ha fet pública la crida encapçalada pel president Carles Puigdemont a bastir una nova organització política a partir del vinent dia 25. He d’agrair als promotors que hagin pensat hi puc aportar alguna contribució efectiva i m’hagin inclós en la llista de convocants. Faig confiança a tothom que vulgui capgirar una dinàmica claudicant i de descomposició de la base social, ideològica i política de l’independentisme de l’endemà del 27 d’octubre del 2017 fins a l’actualitat. La primera condició per a la independència és la voluntat d’aconseguir-la, a partir d’aqueixa mentalitat es poden trobar les eines i els moments per fer-la factible i hores d’ara és aqueixa mateixa voluntat col·lectiva la que està en joc.

Cal recuperar l’actitud necessària per fer front a un conflicte entre el poder estatal francès i espanyol i el poble català organitzat per alliberar-se de la dominació econòmica i política que exerceixen en contra dels anhels i interessos de la majoria de la població sotmesa a la seva dependència. Es tracta d’un conflicte multidimensional en el qual els partits polítics només són una part dels actors. Les forces del treball i de la cultura; les entitats cïviques que les canalitzen; les associacions empresarials i cooperatives; són agents essencials del procés de reconstrucció social de la nació. Cal que el nou partit ho tingui en compte per no caure en les pràctiques sectàries i oportunistes que ens han afeblit com a moviment d’alliberament nacional.

L’únic requisit per integrar-se en el procés d’alliberamemt nacional és considerar-lo com a prioritat per davant de les opcions ideològiques a desenvolupar a posterioritat. Conservadors, liberal i progressistes de tota mena, evidentment democràtics, tenen la seva part de responsabilitat en aqueix moment històric. Així considerat, el nostre no és un país petit de quatre províncies, sinó una nació de dimensió europea abastant tota la diversitat dels Països catalans. Si el nou partit vol encetar una nova etapa ha d’actuar amb una visió integradora del conjunt de la comunitat nacional i la diàspora. L’acte de Perpinyà organitzat pel Consell Per la República al febrer passat no pot ser una anècdota sinó el primer pas d’aqueixa nova dinàmica nacional que potencia tots els seus components.

Post Scriptum, 25 de juliol del 2020.

Aqueix matí hem esmorzat plegats al casal de l’Argilaga una colla d’amics abans de seguir la sessió inaugural del congrés constituent de Junts per Catalunya. La majoria hem estat militants d’ERC en un moment o altre i hem anat deixant el partit més o menys per les mateixes raons: impostura en els plantejaments, sectarisme en les actituds i mediocritat en els dirigents. Assistim al naixement de Junts amb esperança continguda, predisposició a col·laborar-hi i idees per aportar.

Personalment, m’ha emocionat el compromís patriòtic de presos i exiliats, de figures de la millor CDC com Joan Vallvé, Josep Maria Cullel i Xavier Trias. Està per veure però el suport territorial i social provinent de l’actual PDECat, i el dels electes de Junts per Catalunya. L’acte d’avui estava manifestament destinat a convèncer i captar afiliats del PDECat, essent notòria l’absència de personalitats procedents de la Crida i altres col·lectius proclius a donar suport a la línia estratègica que representa Carles Puigdemont. El conseller Lluís Puig ha estat l’únic que ha fet esment als Països Catalans, una qüestió que hauria de ser essencial en la nova etapa que pot encetar l’independentisme.

M’ha agradat la solidaritat amb uigurs, kurds, flamencs i corsos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *