Col·lectiu Pere Quart: “No fem trampes reinventant-nos un juliol enriquidor”

He rebut per correu un missatge del Col·lectiu Pere Quart dedicat a la defensa de la literatura catalana a les aules en que manifesta la seva preocupació davant del fet que un article com el que es presenta a continuació hagi estat desestimat per la premsa cultural i aquella que expressa la seva vocació de contribuir a la transformació social. Com que no m’agrada gens la censura de la deliberació pública i, a més, sóc defensor dels professionals de l’ensenyament per principi, reprodueixo gustosament l’article signat pel membre del Col·lectiu Joan Martori: “No fem trampes reinventant-nos un juliol enriquidor“:

“Durant aquests dies en què anem plens d’informació relacionada amb la crisi de la COVID19 s’han publicat tres articles que, si bé podríem pensar que tenien el propòsit d’arribar a l’opinió general, han acabat provocant les respostes indignades de la professió docent i d’alguns representants de les forces sindicals. Dos d’Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara: “Ara també és l’hora dels mestres” (18.04.2020) i “Als mestres, encara” (20.04.2020), i un tercer de Jordi Muñoz “Sis mesos sense anar a escola?” (18.04.2020).

A partir d’uns elogis al valor de la tasca de mestres i professors, que esdevenen una ensabonada en tota regla, el que aquests articles posen sobre la taula de les llars confinades és el tema de les vacances del professorat. Ni més ni menys. Subtilment s’ha aprofitat el moment en què infants i adolescents estan necessitats d’un retrobament amb els companys i companyes que compensi els efectes psicològics negatius derivats del confinament. Un fet que les famílies reclamen a crits.

Els tres articles apunten a la urgent necessitat d’implicar la professió docent en el retrobament d’infants i adolescents i s’allunyen d’altres estratègies que també pretenen fomentar un “estiu enriquit”, però respectant les vacances del professorat. Per exemple: Jordi Collet, vicerector de Recerca i Transferència de Coneixement de la Universitat de Vic, a “Per un final de curs i un estiu contra les desigualtats educatives”, (El 9 Nou, 20.04.2020) proposa la implicació de la xarxa municipalista per a trobar una solució al retrobament d’infants i adolescents durant el juliol. El seu pla, exhaustivament travat, és ambiciós perquè entre altres qüestions, té en compte els col·lectius més desafavorits. Demana així que els equipaments de cada localitat planifiquin activitats amb “metodologies no escolars”. El desplegament del projecte de Collet exigeix la cessió de les instal·lacions dels centres educatius, que a més haurien d’oferir el servei de menjador, i la dels serveis i instal·lacions municipals. Com ell mateix preveu, el seu pla tindria un cost econòmic que requeriria d’enginy per tal d’obtenir recursos de totes les administracions i el lideratge del món local. Quina societat, però, podria ser gasiva amb els seus infants i joves, que n’encarnen el futur?

El corrent d’opinió que s’ha expressat a través de l’Ara posa contra les cordes el Departament d’Educació, tot exigint una presa de posició als responsables de la política educativa del país. El Departament ara per ara ha manifestat, sense massa precisions organitzatives, que al juny es produirà una reobertura dels centres educatius per a tancar el curs amb l’objectiu de fer-hi un acompanyament emocional de l’alumnat que hi assisteixi voluntàriament. L’inici del següent curs es produirà al setembre, previsiblement d’una manera esglaonada i sense data concreta. De l’estiu, però, no ha dit res.

La idea que plana en els articles de l’Ara ha comptat amb l’adhesió de la Fundació Bofill, una institució que, a pesar de la seva trajectòria, darrerament està avalant mesures neoliberals molt inquietants. Per altra banda Eduard Vallory, màxim responsable d’Escola Nova 21, que fins ara no s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió, ha apuntat en les xarxes un únic comentari: “al món educatiu hi ha poc espai per al contrast de parers”. Una afirmació del tot sorprenent si es té en compte que en l’àmbit educatiu afortunadament sempre es generen debats i controvèrsies. Es podria pensar que les seves paraules estan tretes de context i són fruit de la resposta a més d’un exabrupte desafortunat en les reaccions irades que han anat suscitant els articles de l’Ara. Per contra caldria relacionar-les a una certa desconfiança cap al col·lectiu de mestres i professors que en alguna ocasió ha expressat Eduard Vallory. Ho vàrem veure amb la seva desconsideració de la funció pública i l’aposta pel foment de la precarietat laboral dels treballadors de l’ensenyament públic quan va transcendir el contingut de la tristament famosa agenda Moleskine de Josep Maria Jové.

Si tenim en compte que les autoritats educatives italianes han donat per tancat el curs, així com les decisions del govern de l’Estat espanyol en anunciar que no es reprendran les classes presencials fins al setembre, feta excepció de situacions determinades i amb assistència voluntària; si per una altra banda considerem que en les escoles de les províncies del nord-est de la Xina, les menys afectades per la COVID19, després de 30 dies sense haver registrat cap nou contagi, s’ha iniciat la seva reobertura amb l’aplicació d’unes mesures de seguretat extremadament estrictes que passen per un control de temperatures corporals a l’entrada, desinfeccions de l’aula de tres a sis cops al dia, ús de mascaretes i viseres de les que porten el metges de les UCI, mampares de separació en l’aulari i els espais comuns, entre d’altres, per posar uns referents quant a decisions que afecten el món escolar en altres països amb ràtios també altes de contagi i mortalitat; i si, finalment, prenem en consideració que el Pla de Transició de Desconfinament Gradual del govern de la Generalitat, les línies mestres del qual han estat avançades pel mateix president, és molt cautelós quant a la reobertura dels centres educatius, tot plegat fa pensar que l’“estiu enriquit” no es produirà i que les idees expressades en l’Ara s’hagin posat al servei de sotmetre les vacances d’estiu del professorat a un debat en el qual la Fundació Bofill i Escola Nova 21 ja hi han pres part amb posicions de partida suficientment clares. Però, de totes totes, s’haurà aconseguit culpabilitzar els treballadors de l’ensenyament pel fet de gaudir de les seves vacances, tot servint-se de les famílies a qui se’ls ha generat falses expectatives a partir d’un debat fútil.

Vist així els articles que hem comentat s’haurien orquestrat com un mer exercici de provocació i prou.

El debat sobre les vacances del professorat ha actuat com una cortina de fum. No paga la pena encallar-s’hi perquè ha servit per desviar l’atenció de qüestions de fons que afecten el sistema educatiu del país d’una manera sagnant. La pandèmia ha posat en evidència les desigualtats socials que hi ha entre els estudiants de Primària i de Secundària. Ha demostrat que l’Educació, com la Sanitat i la Cultura han de ser públiques, d’accés lliure i gratuït per a tota la població, i de qualitat. I encara més en situacions crítiques com les actuals. Cal eradicar-ne les polítiques neoliberals com les que s’estan aplicant en nom de la innovació educativa que justifiquen i agreugen l’alt nivell de segregació social que pateix l’escola catalana. La crisi sanitària, econòmica i social que estem travessant ha posat en primer pla les vertaderes necessitats de canvi en el sistema. Es necessària una inversió molt més elevada en educació, en formació del professorat, en rebaixa de ràtios, en material i recursos per als centres. Aquest és el debat necessari i urgent que cal establir si no volem caure en el parany de fer cas a un altre, com el de les vacances, que intenta afeblir la posició dialogant del professorat, que, precisament, es guanya les garrofes parlant.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *