Avui el Partit laborista britànic ha escollit el successor del fallit Jeremy Corbyn, un dels prototipus del socialisme per a imbècils que é l’antisionisme modern. Keir Starmer ha obtingut el suport del 56’2 % dels militants, molt per davant de Rebecca Long-Bailey, (la recomanada per Corbyn) que només ha assolit el 27’6 %, i la tercera candidata, Lisa Nandy amb el 16’2 %.
Significativament, el nou líder a la primera intervenció ha declarat que acabarà amb la complicitat amb l’antisemitisme i l’animadversió enver l’Estat d’Israel que ha corcat el laborisme darrerament. A més, Starmer està maridat amb una descendent de jueus polonesos refugiats a Anglaterra escapant del nazisme, com avui mateix assenyala The Times of Israel.
Keir Starmer, (Soutwark, 1962), és jurista, especialitzat en la defensa dels drets humans, partidari de la prioritat dels serveis públics sense renegar de l’economia de mercat, obertament europeista i arrelat en la tradició del laborisme anglès, pragmàtic i exigent pel que fa al respecte dels principis democràtics. Té una acreditada reputació d’home rigorós i coherent, té al davant el repte de com afrontar els efectes del Brexit i el nou referèndum d’independència d’Escòcia. Pot ser receptiu a les reivindicacions nacionals catalanes.
Post Scriptum, 25 de juny del 2020.
Segons publicava fa tres dies The Times of Israel tres diputats jueus que havien abandonat el Partit Laborista hi han retornat fent confiança al nou lideratge compromès en la lluita contra l’antisemitisme. Avui Keir Starmer ha forçat la dimissió d’una dirigent laborista que havia repiulat un article on s’imputava falsament (BDS dixit) a la policia israeliana haver ensinistrat la de Minneapolis en la tècnica de la immobilització amb el genoll al coll.
Post Scriptum, 9 de juliol del 2020.
The Times of Israel està pendent del posicionament que haurà d’adoptar el Partit Laborista britànic sobre Israel: Quelle sera la position du nouveau chef du Labour sur Israël ?
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2020.
Aqueix titulat de The Guardian ja ho diu tot: Jeremy Corbyn suspended from Labour party after EHRC antisemitism report comments.
Post Scriptum, 10 d’octubre del 2021.
Ramon Alcoberro va publicar ahir al setmanari El Temps aqueix article crític amb el nou líder del laborisme britànic: “Un tal Keir Starmer i la crisi del laborisme anglès.
Fa onze anys, des que va perdre el poder els laborista Gordon Brown (algú el recorda?), el partit conservador britànic s’està pràcticament sense oposició al mític número 10 de Downing Street. Els primers ministres conservadors anteriors a Boris Johnson, David Cameron (2010-2016) i Theresa May (2016-2019), van caure per conspiracions internes i per l’assetjament de la premsa. Però no hi ha manera que l’oposició trobi el rumb. Des del 2010 i amb quatre líders diferents (Gordon Brown, Ed Miliband, Jeremy Corbin i ara Keir Starmer), el laborisme s’ha empetitit cada vegada més malgrat els successius intents de reconstrucció que ha anat intentant. I això no té pinta de canviar a curt termini, malgrat els símptomes de descomposició social cada vegada més obvis a la societat britànica.
Fins i tot analistes conservadors repeteixen que l’atmosfera actual del país recorda el mític “hivern del descontentament” de Gran Bretanya el 1978, que va portar Margaret Thatcher al poder després d’una onada de vagues i descontentament social. Les botigues de queviures han estat afectades per problemes de la cadena de subministrament, causats per la combinació de la pandèmia i l’absència de conductors de camions immigrants induïda pel Brexit. Els preus a l’engròs de l’electricitat s’han triplicat a Gran Bretanya en els darrers dotze mesos i actualment hi ha una escassetat nacional de gas, causada principalment per les compres de pànic. El govern no té ni cinc al calaix i retalla a partir del 6 d’octubre uns cent milions de lliures mensuals del crèdit universal, una ajuda per a treballadors a l’atur o amb sous molt baixos que reben uns sis milions de persones. El futur sembla que no pinta gaire bé. El seixanta per cent dels votants no confia en el primer ministre, Boris Johnson i a les enquestes la majoria de la població el defineix com a “shirker” (un gandul, un inútil). Però tant li fa.
Els laboristes continuen sent perifèrics i els conservadors estan entre set i deu punts per sobre en les enquestes. Al desembre del 2019, amb l’esquerranós Jeremy Corbyn, el Labour va patir el seu pitjor resultat electoral des de 1935 i Corbyn va ser succeït per Keir Starmer, que havia de fer tornar els laboristes al centrisme, però ni se n’ha sortit ni ningú hi confia. Starmer, que té cinquanta-nou anys, va ser el fiscal principal d’Anglaterra i Gal·les i és un advocat especialista en Drets Humans. Va guanyar un cas contra McDonald’s, va ajudar a abolir la pena de mort a Uganda, vesteix correctament i fins i tot es pentina d’una manera molt digna. És patriota i ha superat una allau de fake news i d’un vídeo fals. L’esperança que es projectava en Starmer era que, d’alguna manera, associaria el radicalisme i l’energia de les millors idees esquerranoses de Corbyn amb un més gran sentit del patriotisme i que es vestiria amb roba més elegant. Però no ha funcionat en absolut. A les eleccions locals celebrades al maig —la primera prova del partit sota la direcció de Starmer—, els laboristes van obtenir el trenta per cent dels vots, a deu punts dels conservadors.
Des de la campanya del Brexit del 2016, quan el partit es va oposar a abandonar la UE, els laboristes perden a doll els votants de comunitats blanques i de classe treballadora, que havien votat el partit de manera continuada durant tot el segle passat. Uns l’abandonen per metropolità i liberal i altres per intel·lectualitzat i multiculturalista. És una tendència que va començar fa més d’una dècada i es va accelerar amb Corbyn i que, fins ara, Starmer no ha pogut aturar.
Els partidaris de Starmer argumenten que s’ha vist perjudicat per la pandèmia, que li ha dificultat transmetre el seu missatge. Aquest setembre milers de laboristes, activistes, polítics i intel·lectuals es van reunir a Brighton, a la costa sud d’Anglaterra, a la conferència anual del partit per intentar-ne un rellançament. Ja no proposen impostos per als rics, ni nacionalitzar els ferrocarrils, ni banda ampla gratuïta per a tothom, com a l’època de Corbyn. Però tot el que se li va acudir a Starmer va ser recitar versos d’Auden. La seva frase més progre en un llibret escrit per a l’ocasió és que “Si treballes dur i compleixes les regles, hauries de ser recompensat de manera justa”. Molt engrescador no sembla.
En algun moment entre el 2010 i el 2015 els graduats universitaris i les minories ètniques van superar els votants blancs sense títol universitari entre el suport electoral del partit i no sembla que els obrers tinguin pensat tornar al Labour en els propers anys. Els laboristes són percebuts com un vaixell a la deriva, sense estratègia, que van parlant sobre gènere i ecologia mentre les seves bases volen sentir projectes de reindustrialització. Mentrestant el govern de Johnson està a punt de demanar prestats uns cinc-cents mil milions de lliures i es refereix constantment a “fer créixer” el país, gastant a lloure per corregir dècades de desigualtats regionals amb una onada d’inversió pública. Margaret Thatcher es remou a la tomba per un gir inconcebible en el conservadorisme.
Des que el laborisme va perdre el poder, la política britànica ha patit dos grans terrabastalls: el Brexit i el creixement del nacionalisme escocès, ambdós motivats per qüestions d’identitat i pertinença. Els laboristes no saben què fer davant de cap d’aquestes dues qüestions. O se’n surten per la tangent i expliquen coses que els seus votant tradicionals no comprenen. Mentrestant, en la darrera dècada el conservadorisme ha forjat una aliança patriòtica entre els rics dels suburbis de Londres i les comunitats postindustrials del nord-oest anglès, que demanen inversions i suport. En canvi, el programa que ha sortit de la conferència de Brighton de fa quinze dies (“treball, cures, igualtat, seguretat”) sona tan tòpic com els versos de les Hores canòniques d’Auden. Sense fer res més que tocar la fibra patriòtica, Boris Johnson està aconseguint que el vell partit laborista caigui en la més trista insignificança. El Labour n’és conscient, però no sap com sortir-se’n. En un moment de lucidesa, Keir Starmer ho va reconèixer a la convenció de Brighton: “En certa manera, com més exposem la insuficiència d’aquest govern (de Boris Johnson), més ens torna a pressionar la pregunta. Si ells són tan dolents, què diu això de nosaltres?”. Fins que no responguin aquesta pregunta, el laborisme difícilment aixecarà el cap.”
Post Scriptum, 27 d’octubre del 2021.
Milo Lévy-Bruhl i Adrien Zirah publiquen avui al bloc Les Juifs, l’Europe, le XXIè siècle, aqueix punyent article: “Mais que se passait-il dans le Labour de Corbyn ?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!