L’estat d’alarma, preludi del cop d’estat espanyol contra Catalunya

El cop d’estat militar és un mite (sublimat a partir d’una realitat històrica de resultats ben poc galdosos al llarg del dos darrers segles) que impregna profundament la mentalitat del nacionalisme espanyol encara al segle XXI. A cap d’altre estat europeu contemporani persisteix una psicologia col·lectiva similar a la conservada al Regne d’Espanya. Resumidament, això respon a la fallida a l’hora de bastir un estat modern i democràtic i per això, davant la incapacitat de transformar el sistema de dominació ancestral basat en la força militar, el recurs a l’exèrcit aparenta ser l’última garantia de l’ordre establert quan aquest perilla.

Els professors Pérez Francesch i Del Clot Trias van publicar fa uns quants anys un assaig jurídic sobre la cleptocràcia que campa per la megalòpoli madrilenya. Ara caldria afegir-hi els casos que afecten la família reial per tal d’il·lustrar la naturalesa estructural i la dimensió d’aqueix fenomen d’efectes socials devastadors. Aqueix factor, afegit a la crisi de legitimitat institucional que genera i a la inviabilitat del model econòmic espanyol, coincideix amb la pandèmia del coronavirus que tindrà unes repercussions d’unes proporcions inabastables per l’actual sistema polític.

No s’albira entre les diverses forces parlamentàries d’àmbit estatal cap lideratge modernitzador, reformista i democràtic capaç de superar positivament aqueixa situació crítica. Ans al contrari, els missatges propagats des del mateix govern PSOE/Podemos, (destinat a ser descavalcat pels poders fàctics) són les mateixes reaccions fallides donades per les elits dirigents front a problemes que són incapaços de resoldre: apologia del militarisme i recentralització de competències autonòmiques, amb uns resultats nefastos a la pràctica, però exitosos simbòlicament per a cohesionar socialment l’integrisme d’estat. L’ascens electoral de Vox reflecteix aqueix fenomen ancestral.

Hi ha un factor determinant en aqueixa tendència crònica a la involució del poder espanyol: el conflicte català que en la fase històrica present dura des del 2010 i que la repressió aplicada fins ara: 155 CE, procés judicial als dirigents, no ha estat capaç de doblegar (malgrat les mancances evidents de la part catalana). L’apel·lació al rei per tal que promogui un govern d’unitat nacional -espanyola- per fer front a l’etapa post-coronavirus és constant a les pàgines de la brunete mediàtica amb els objectius d’apuntalar el règim monàrquic, esclafar les protestes socials i, especialment, castigar encara més durament l’independentisme català, (Torra ha demostrat una solvència que no poden suportar), liquidant el poc que queda d’autonomia i perseguir els projectes que lideri Puigdemont.

Aqueixa és una eventualitat que, al meu criteri, cada dia que passa és més probable, i obliga als catalans destinats a ser víctimes d’aqueixa maltempsada a mirar de prevenir-la, protegir-nos i persistir en la lluita per la independència fins a fer-la efectiva, altrament no podrem resistir el cop dels qui volen anorrear-nos com a poble.

Post Scriptum, 12 d’abril del 2020.

Pere Martí publicava el proppassat dia 9 un article punyent titulat, “L’estratègia divina de Sánchez per frenar el virus” del qual val la pena destacar aqueix paràgraf:

“L’extrema dreta política i mediàtica espera ansiosa que aquest caos torni a disparar els morts, per enterrar el govern que havia de ser el més progressista de la història. Mentre mostren els taüts embolicats amb la bandera espanyola per les televisions privades regades generosament amb 15 milions d’euros públics, el PP, Ciutadans i Vox ensumen poder amb la seva retòrica colpista. El marc militar que s’ha donat a la comunicació governamental afavoreix el món de Santiago Abascal, perquè l’autoritarisme militar s’ha normalitzat, en detriment del blanc de les bates del personal sanitari, que no porten el pit foradat de medalles perquè amb la suor del seu esforç els rellisquen. Quan parlen de guerra, quan parlen de soldats, parlen de mort, cosa que ja li va bé, a l’extrema dreta. Quan es parla de vida, de ciència, de raó, guanya la democràcia. Però encara hi ha massa militarisme en l’ADN de la política espanyola, impregnat a còpia de cops d’estat, quaranta anys de franquisme i nombrosos pronunciamentos al llarg dels segles.”

La militarització del pensament i de la vida política i social promogut des del poder espanyol i els col·laboracionistes locals és un fet com explicava abans d’ahir Vicent Partal:“Periodistes soldats disparen al confinament”.

Post Scriptum, 22 d’abril del 2020.

El fracàs multidimensional del govern de Pedro Sánchez en la gestió de la crisi del coronavirus és al rerefons de la perllongació de l’estat d’alarma: liquidar de facto el sistema autonòmic pensant en Catalunya i repescar “la Guardia Civil contra la dissidència”, com abans d’ahir explicava Vicent Partal. Significativament, aqueixos propòsits són compartits plenament per Podemos, com fa tres dies un dels capitostos nostrats, Marc Bertomeus piulava (sempre en la “lengua del imperio”): “el Estado de las autonomías está demostrando no ser imprescindible”.

Malgrat l’evident mala gestió i l’agressivitat contra la Generalitat de Catalunya, els retro-autonomistes (com la directora de l’Ara o el tertulià Roger Muntañola) blasmen qui afirma que amb un estat propi ho faríem millor front al coronavirus, inclús ERC que pretén guanyar a base de gestionar millor es regira contra Joan Canadell quan afirma que “Espanya és atur i mort, Catalunya futur i vida” i fa costat al govern de Pedro Sánchez abstenint-se en la pròrroga de l’estat d’alarma, a diferència de Junts per Catalunya que hi ha votat en contra.

Post Scriptum, 17 de maig del 2020.

Avui, Gonzalo Boye i Vicent Partal, des de Vilaweb alerten de l’ambient colpista que es viu a Madrid i arreu de “la España Nacional”. Amb la inversió de la realitat pròpia dels moviments totalitaris, les elits madrilenys es presenten com a víctimes d’una situació de la qual en són els causants: el tabú de no confinar Madrid és a l’origen de l’expansió de la pandèmia arreu de l’Estat. Blasmen l’estat d’alarma quan realment és el que desitgen aplicar de manera permanent contra Catalunya.

Post Scriptum, 30 de maig del 2020.

L’acord entre el Gobierno de España i ERC per allargar l’estat d’alarma té diverses interpretacions: primer, res substancial en el redactat. Segona, és una entesa entre un govern i un partit, fet que ratifica que Pedro Sánchez no vol acordar res amb el President Torra. Tercer, Esquerra està disposada a fer el que sigui per tal de ser el gestor autonòmic de l’ordre estatal a Catalunya. Quart, aqueixa nova giragonsa del president espanyol deixant ara Ciudadanos a l’estacada, intensificarà les pressions per descavalcar-lo per part dels poders fàctics que l’acusaran de plegar-se a l’independentisme.

Post Scriptum, 2 de juny del 2020.

El catedràtic Pérez Royo afirma en una entrevista avui a Vilaweb:‘Hi ha hagut un intent molt fort de cop d’estat, però ha fracassat’, on conclou: “Una de les coses que s’ha de repensar és precisament la integració de Catalunya dins l’estat espanyol. Això s’ha de fer, és una assignatura pendent. És un problema de la democràcia espanyola des de sempre, d’ençà del 1932, d’allò que deia Azaña en el debat de l’estatut, que és un problema que s’ha de resoldre. I això continua així. Es va perdre l’oportunitat de la reforma de l’estatut de Catalunya, en què el nacionalisme català va aguantar la retallada tan brutal de l’estatut que havia sortit del parlament en la comissió constitucional del congrés. I tot i això el PP va dir que no, que se’ls havia d’humiliar, i ho va fer amb el TC. S’ha de trobar una manera, que és la difícil, que el nacionalisme català hi participi, i que ho faci autogovernant-se. Aquest és el secret de la democràcia espanyola. Funcionarà si això funciona i no funcionarà si això no funciona.” Això que proposa és encaixar Catalunya a Espanya i alhora que el nostre país s’autogoverni, fa un segle que molta gent ho ha intentat, ara ERC hi torna, però no hi ha lideratge democràtic espanyol per trencar el règim del 1939/1978, som en una dinàmica processista espanyola que no duu enlloc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *