De l’atac jihadista de l’11 de setembre del 2001 a la Covid-19

Aqueix segle XXI, del qual portem viscuts una cinquena part, està marcat per dos fenomens multidimensionals, ben diferents però amb alguns punts en comú: els atacs jihadistes a Nova York l’11 de setembre del 2001 suposaren la globalització de l’islamisme com a projecte de dominació mundial, equiparable a l’assalt del palau d’hivern de Sant Petersburg al 1917 per a l’expansió del comunisme al segle XX. Les diverses versions de l’islamisme coincideixen en la voluntat dominadora però manquen de lideratge i projecte sostenible, però estan en plena expansió malgrat la perversitat anunciada dels seus propòsits.

La Covid-19, és un altre atac d’abast mundial, no reivindicat, però la responsabilitat del qual recau irrefutablement en el règim comunista xinès que reacciona propulsant encara més el seu propòsit d’esdevenir la primera potència global l’any 2049. Abans d’ahir, un dels diaris del règim, el Global Times, publicava aqueix significatiu article: “Covid-19 blunders signal end of American Century“. Com en el cas del jihadisme, el malson previsible de l’expansió del sistema dictatorial-teconocràtic més perfeccionat de tots els temps no manca de còmplices arreu disposats a arranar les societats obertes occidentals.

Cal tenir en compte que, a mig termini, els plans del comunisme xinès i l’islamisme són contradictoris tot i que, hores d’ara, mantinguin una entesa tàctica contra l’hegemonia dels EUA. Aqueixa circumstància dóna un marge temporal i estratègic per tal que els estats i els pobles del món destinats a ser víctimes d’aqueixos totalitarismes emergents reaccionin contraposant-hi una esperança de prosperitat, llibertat i germanor apta per a tota la humanitat.

Una relectura de l’obra d’Hannah Arendt, “Els orígens del totalitarime” (1951), on tracta del nazisme i el comunisme soviètic, aporta força elements aplicables per a la comprensió de l’islamisme contemprani i el tardo-comunisme xinès.

Post Scriptum, 16 d’abril del 2020.

La crisi del coronavirus té caràcter planetari i fa evident la inadequació de moltes organitzacions internacionals a l’hora de donar-hi resposta, agreujant d’aqueixa manera la pugna de les diverses potències per l’hegemonia mundial sense que hi hagi arbitres supraestatals amb autoritat moral i capacitat efectiva per prevenir els conflictes. L’expansionisme del règim comunista xinès ha reaccionat manipulant l’OMS per ocultar les seves responsabilitats i ha provocat la resposta dels EUA encetant una guerra freda de nou tipus i resultat incert.

La Unió Europea i les Nacions Unides també han fet patents les seves divisons i mancances, com exposen Edy Cohen i Frank Musmar en aqueix report publicat ahir pel BESA Center, “Coronavirus Reveals the Lack of Unity at the EU and the UN”. La UNESCO tampoc s’escapa d’aqueixa fragilitat endògena, incapaç -per exemple- d’aturar les actuacions agressives dels estats musulmans contra el patrimoni cultural pre-islàmic, com és el cas de Turquia, o d’impedir la deslegitimació de la identitat jueva de Jerusalem.

Post Scriptum, 26 d’abril del 2020.

JForum publica avui una llarga reflexió de l’eminent intel·lectual jueu Manfred Gestenfeld (Viena, 1937) analitzant la resposta fallida d’Occident front al jihadisme d’ençà dels atacs de l’11 de setembre del 2001: “Les réactions defaillantes de l’Occident face aux crimes jihadistes contre l’humanité”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *