El virus que desenvolupa la pandèmia coneguda com Covid-19 té unes repercussions globals multidimensionals que hores d’ara només podem entrellucar segons els efectes que ja són perceptibles en els diferents règims estatals i les organitzacions internacionals afectades (OMS, UE).
Els sistemes totalitaris, cas de la Xina comunista i l’Iran islamista, reaccionen prioritzant l’hegemonia dels respectius règims per davant de la salvaguarda de la població, encobrint amb repressió la incompetència i la corrupció que els són immanents. El contrast amb la transparència i la diligència governamental de Dinamarca i Alemanya són frapants.
El règim borbònic espanyol es comporta més aviat com els primers que com els segons: no està avesat a prioritzar el progrés i el benestar de la ciutadania sinó la preservació del sistema de dominació política i espoliació econòmica que li és substancial. Per això, el govern del PSOE endarrereix les mesures excepcionals que a Itàlia han bloquejat la Llombardia perquè la megalòpoli madrilenya és el símbol del supremacisme integrista espanyol i no pot ser aïllat de la perifèria colonitzada fent tangible la viabilitat de prescindir-ne per sobreviure.
Dissortadament, l’independentisme català no està en condicions d’aprofitar la crisi sanitària en curs tot vinculant-la amb la corrupció de les elits monàrquiques i fer evident la fallida de la governabilitat espanyola. L’enganyifa del diàleg promogut per ERC i PSOE per desmobilitzar el conflicte català ho impedeix. Per reprendre la iniciativa primer cal curar el càncer d’Esquerra abans que faci metàstasi en el conjunt de l’independentisme.
Post Scriptum, 12 de març del 2020.
Agustí Colomines publica avui un article punyent al Nacional.cat que il·lustra la realitat de l’Esquerra d’avui: “La setmana tràgica d’ERC“. El sectarisme i la mediocritat van acompanyades: l’episodi (pendent encara d’aclarir) de la dimissió d’Alfred Bosch fa evident que el seu partit pren les decisions al marge del president de la Generalitat. Joaquim Torra mai nomenaria consellera Teresa Jordà per substituir-lo. La consellera de Salut, Alba Vergés, haurà de fer front a un repte extraordinari sense tenir al capdavant del departament una figura equivalent al major Trapero.
El president Torra dirigeix només mig govern, però està al seu lloc, i arran de la crisi sanitària en curs tindrà l’ocasió de demostrar que es pot gestionar de manera diferent a com ho està fent el govern espanyol. La decisió adoptada avui de confinar la població d’Igualada i altres municipis veïns demostra determinació en contrast amb l’actitud pusil·lànime de Pedro Sánchez incapaç de fer el mateix amb Madrid, com explica aqueix vespre Pere Martí a Vilaweb: “Espanya s’acosta més a Itàlia que a Dinamarca“.
Post Scriptum, 13 de març del 2020.
L’editorial de Vicent Partal d’aqueix vespre resumeix encertadament la cruïlla on som com a poble immers en el conflicte amb l’ordre estatal espanyol: “Contra l’estat d’alarma, contra la inoperància de la pitjor Espanya, contra la por de les nostres Generalitats”. Els esdeveniments dels propers dies seran un episodi determinant en el xoc de mentalitats, de prioritats, de valors, entre el poder estatal i les institucions dels Països Catalans.
Post Scriptum, 14 de març del 2020.
L’esperada compareixença del president espanyol Pedro Sánchez no s’ha produït fins a darrera hora del vespre, amb posat impassible però espantat, sense trasnmetre cap confiança en allò que està dient. La distància que separa l’aparença i la realitat: diu tenir-ho tot controlat però no tanca ni el principal focus de contaminació (Madrid) ni atura els transports (aeroports). D’aquí a pocs dies la situació al Regne d’Espanya serà més greu que la d’Itàlia i el desori tipicament espanyol tindrà conseqüències humanes tràgiques i políticament imprevisibles. Un encertat resum l’ha fet Vicent Partal a Vilaweb: “Sánchez fa un tomb autoritari, perd més temps encara, es nega a doptar mesures clau però recentralitza competències“.
Post Scriptum, 18 de març del 2020.
Abans infectats que separats: Coronavirus per a tohom, podria ser el resum del capteniment de l’integrisme espanyol al temps del Covid-19. Madrid no es toca, ni es tanca, encara que el preu sigui un increment dels morts. No importen les persones, sinó la unitat del Regne d’Espanya (ocultant la corrupció congènita dels borbons que impregna el moll de l’os del règim).
La classe política subalterna aplaudeix el cop d’estat encobert amb l’estat d’alarma, (una versió del 155 CE), com Ada Colau, mentre el president Torra lidera el govern amb mentalitat sobirana i l’encaix entre administració i ciutadania. ERC es queda sense taula de diàleg, (el discurs de Rufián és més propi dels Comuns que no pas del republicanisme català) i es veurà obligada a afegir-se al conflicte amb l’ordre estatal, que s’agreujarà a mesura els resultats de la gestió de la crisi sanitària siguin contradictoris a Espanya i a Catalunya.
Post Scriptum, 22 de març del 2020.
Francesc Abad va fer abans d’ahir un diagnòstic excel·lent de la correlació de forces al si de l’independentisme abans que els efectes del coronavirus alterin el comportament i les opinions dels catalans en una direcció encara incerta: “Pinzellades impressionistes al retrat polítc del país d’ahir del 1r BOP CEO 2020”.
És d’hora per evaluar l’impacte de la pendèmia en el conflicte en curs entre el poder espanyol i l’independentisme català, però són constatables alguns fets: la radicalització espanyolista de PSC i Comuns, lloant la intervenció de l’èxèrcit en la vida social amb un discurs bel·licista que va més enllà de la crisi sanitària, la insostenibilitat de l’aposta pel diàleg d’ERC, i l’agudització de la contraposició de mentalitats i interessos entre Catalunya i Espanya. Cal preparar una reorientació estratègica de l’independentisme persistent aplegat al Consell per la República per recuperar la inciativa quan les condicions socials ho permetin.
Post Scriptum, 27 de març del 2020.
Vicent Partal deia ahir a Vilaweb: “El govern català no pot ser ni un dia més còmplice per consentiment”, però avui la Generalitat de Catalunya ha desistit expressament de tancar el país en un gest unilateral. Segurament, perquè sap que el govern espanyol aviat prendrà aqueixa mesura per tot el Regne d’Espanya, en una mostra d’incompetència i mala fe derivada de l’integrisme d’estat que preval per sobre de la veritat científica i el dret a la vida. No aïllar Madrid és una qüestió de principis en la mentalitat totalitària de l’espanyolisme, costi el que costi, com es demostra en aqueix gràfic també publicat per Vilaweb.
Front aqueixa disposició nihilista, els governants catalans (Puigdemont, Torra) han contraposat els valors de la humanitat, la germanor, l’equitat, la preservació de la vida humana per davant de la preservació de l’hegemonia econòmica i política dels poders fàctics espanyols. Aqueixa claudicació de l’independentisme català, ara que té tot d’arguments humanitaris al seu costat, és un error polític que ens afebleix en el conflicte amb l’ordre estatal que s’aguditzarà un cop afleuixi el coronavirus.
Post Scriptum, 28 de març del 2020.
Finalment, Pedro Sánchez s’ha avingut a reconèixer que les mesures que propsava el president Torra eren les encertades, ho ha fet tard i sense autocrítica, ho acabarà pagant quan els poders fàctics espanyols es desplacin del càrrec per incompetent. Al poble català, la victòria moral del nostre president no es traduirà en cap avenç en el conflicte amb el poder espanyol, ja que ha optat per l’acatament sense fer cap pas com a govern sobirà.
Post Scriptum, 30 de març del 2020.
Joan Ramon Resina publicà ahir a Vilaweb un article punyent titulat “Polititzar l’epidèmia” que encerta a assenyalar el moll de l’os de la qüestió del coronavirus: «Més que no pas el virus, l’estat temia la gestió eficaç de l’epidèmia per un govern independentista que fa temps que intenta d’enderrocar». Aqueixa anàlisi no la poden acceptar ni el poder espanyol, ni el progressisme banal que el sustenta, ni ERC. Colau i Rufián fan el mateix discurs desviant cap a les dretes espanyola i catalana les responsabilitats de les retallades sanitàries, obviant les del PSOE, tot per tal de preservar a tot preu el futur pacte de governa a la Generalitat. Per això redoblen els atacs al president Torra i a l’espai postconvergent, com diuen ells. La realitat és que Esquerra renúncia a fer una interpretació política en clau independentista de l’actual crisi de la Covid-19, cercant una “reconciliació” amb PSC i Comuns, que recorda la que el PCE preconitzava amb els sectors reformistes del farnquisme, és a dir, una forma de claudicació.
Post Scriptum, 8 d’abril del 2020.
El sectarisme foll d’ERC, (el del PDECat en vies de dissolució és defensiu i de menor intensitat) es manté invariable malgrat la crisi i malgrat la deficient gestió dels departaments gestionats per Esquerra, sense cap mena d’autocrítica i la deslleialtat envers el president Torra, com el proppassat 31 de marça assenyalava Ramón Cotarelo. Vicent Partal, al seu editorial d’ahir a Vilaweb s’hi referia: “La pandèmia dels partits, també“, sense posar el dit a la llaga, però en canvi sí que ho feia assenyalant que al rerefons de la resistència del Parlament de Catalunya a l’adopció de sistemes telemàtics per celebrar sessions hi ha “L’ombra de Puigdemont“.
Post Scriptum, 13 d’abril del 2020.
Comparteixo totalment l’anàlisi de Vicent Partal al seu editorial d’avui a Vilaweb: “Després de la pandèmia la ruptura serà l’única oportunitat de l’independentisme“.
Post Scriptum, 22 d’abril del 2020.
La piulada de Joan Candell: “Espanya és atur i mort, Catalunya vida i futur“, a més de retratar cruament la realitat dels efectes de la dominació estatal sobre el nostre país ha clarificat també les posicions polítiques entre els qui estan a favor de la dependència i els que estan per la independència. Com s’ha vist al vespre al Congreso, quan ERC s’ha abstingut en la votació de la pròrroga de l’estat d’alarma i Junts per Catalunya hi ha votat en contra, però ja es pot veure també quotidianament en molts altres aspectes, com avui denunciava Jordi Sánchez a Vilaweb: “El tracte que ens ha donat el Departament de Justícia voreja la discriminació”. El pragmatisme d’Esquerra no és altra cosa que l’acatament a l’ordre estatal i autonòmic establert, criticant fins i tot els que sostenen que amb un estat propi afrontaríem millor el coronavirus, ells precisament que pregonen voler gestionar millor com a tot argument per votar-los.
Post Scriptum, 26 de maig del 2020.
Vicent Partal va publicar el proppassat 17 un punyent editorial titulat “Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira“, que avui complementa amb aqueix altre: “Pel debat independentista: quatre constatacions i tres conclusions“, on reclama unitat, unilateralitat i confrontació.
Post Scriptum, 23 de juny del 2020.
Mentre que a Escòcia i Flandes la crisi del coronavirus ha reforçat l’independentisme, segons publica avui Vilaweb, a Catalunya presenta símptomes de descomposició en la base social i electoral a conseqüència de la desconstrucció claudicant menada per ERC i part del PDECat, tal com detecta Francesc Abad en la darrera enquesta del CIS.
Post Scriptum, 31 de desembre del 2020.
El missatge ètic, polític i patriòtic del president Torra als catalans ahir al vespre contrasta amb l’aplanament d’ERC davant la incompatència del govern espanyol, la repressió i la brutalitat de l’espoli econòmic. Així ho assenyalava Vicent Partal fa quatre dies: “Un exemple pràctic, minúscul però evident. Quan el govern diu que voldria tancar-ho tot per frenar l’epidèmia, però a continuació afirma que no ho pot fer perquè no hi ha diners, voleu dir que trobaríem mai cap ocasió més excel·lent per a explicar l’espoliació fiscal, el robatori de recursos propis, i la incidència brutal d’aquesta espoliació en la vida de tots els ciutadans, siguen independentistes o no?”
Post Scriptum, 13 d’octubre del 2021.
Ahir, Vicent Partal va dedicar l’editorial de Vilaweb a reflexionar sobe els efectes de la Covid-19 sobre el nostre país: “Quina normalitat? Una societat sense memòria és una societat venuda”, de la qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:
“Siga com siga, els anuncis de tornar a una certa normalitat crec que són una bona avinentesa per a reflexionar. Segons les dades que apleguem al Report Diari sobre el Coronarivus, als Països Catalans la pandèmia ha causat 33.240 morts, una xifra que ens hauria d’esparverar i que, tanmateix, tinc la sensació que ja no fa cap efecte en ningú. L’altre dia les estatístiques municipals ens recordaven que el 2020 havia estat l’any amb més morts a Barcelona després del 1918, per la pandèmia de la grip que se’n va dir espanyola, i del 1938, per la guerra de Franco. I ningú no es va immutar.
Recorde avui aquesta xifra perquè recorde perfectament com m’esgarrifaren a final de març del 2020 les previsions que parlaven de vint mil morts possibles per aquesta pandèmia al nostre país. I em recorde a mi mateix dient que això no podia passar i que si passava no ho podíem prendre com una notícia més. Que originaria canvis enormes, de segur.”
Dissortadament, els canvis en les formes de vida social i hàbits sanitaris són acceptats amb resignació per la població, sense exigència de responsabilitats als polítics que han gestionat de manera incompetent la pandèmia (El Homrani, Vergés, entre d’altres), i als dirigents independentistes que s’han inhibit de criticar la manera com el govern de Pedro Sánchez ha aprofitat per centralitzar i prioritzar l’integrisme d’estat al dret a la vida en nom de la unitat d’Espanya.
Post Scriptum, 22 d’octubre del 2021.
Jordi Goula, avui a Vilaweb: “Deu punts a no oblidar… si ve una altra pandèmia. Durant la crisi de la covid-19, l’estat espanyol ha ajudat poc Catalunya, atès que ha aportat tan sols el 63% de les despeses del 2020, mentre la pobresa ha crescut i l’excés de mortalitat ha estat molt fort.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!