a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

l’oncle Joan

Sense categoria

Venia a casa a veure els seus nebots i s’hi quedava una temporada.

Sempre feinejava i sabia fer de tot. Arreglava les portes i els feia forrellats de fusta o adreçava les rodes dels carros o sargia les alforges.

Nosaltres li dèiem “onclu” i sempre anàvem a la seva vora però ell mai no s’enrabiava, al contrari, transmetia bonesa, senzillesa i sempre estava content.
Feia l’efecte que no li faltava res més que tenir una mica de tabac per la seva pipa per ser feliç.

Tinc una imatge difusa, jo era molt petita. Això era el temps que la nostra vida a Puig-l’agulla era dedicada de ple encara al sector primari. Al bestiar, als camps de Ca la Llúcia, a arrossegar pins amb la mula…

Més tard, quan va ‘arribar el llum’ (1975), vam anar-nos introduint al sector de serveis, vam ser un restaurant sense deixar de ser el que érem, una família que feia menjar i el servia a les persones que passaven per ‘casa’ com si el féssim per nosaltres.

No recordo pas quan va morir l’oncle Joan però avui especialment el recordo i voldria que la pau que irradiava arribés a les famílies i als amics de les persones que ahir van morir atropellades pel tren a Castelldefels.

  1. M’agrada sempre recordar els absents. Em penso que els idealitzo un xic massa: el pare, la iaia Gracieta, la tieta Carme, la mare que hi és però és com si no hi fós … Penso que cal fer-ho.

    Els humans tenim tendència a obviar els mals records, però hi són i ens remetem als bons records que et retornen a un món perdut molt proustià, el meu escriptor de capçalera … uns records que no cal perdre … i no ens enganyem … qui no recorda el passat amb emoció i amb alegria, penso que disposa d’unes mancances existencials importants al meu entendre. Potser vaig errat.

    Ramon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.