Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

4 de gener de 2020
0 comentaris

La segona transició espanyola, el tercer tripartit autonòmic i la clau PSUC/ERC

Els esdeveniments d’aqueixos dies tenen algunes semblances amb els debats de fa quaranta anys, l’època de la transició espanyola del règim franquista al monàrquic ja previst per Franco i consensuat amb l’esquerra estatal i el pujolisme. Pedro Sánchez, però, no serà el nou Adolfo Suaréz perquè no proposa cap reforma constitucional ni autonòmica ja que el PSOE participa de l’integrisme espanyol que abasta des de Vox a Podemos, amb les diferències internes entre neo-franquistes (PP-CS-Vox) i nacional-populistes (PSOE-Podemos). Tots ells comparteixen el mètode 155 CE per aturar l’independentisme català, i la repressió que comporta, només es diferencien en el temps i la intensitat de l’aplicació. El sistema de dominació política i espoliació econòmica dirigit des de la megalòpoli madrilenya és estructuralment irreformable i per perpetuar-se s’estima més recloure’s en un règim a la turca que no pas acceptar una quimèrica “Espanya plural” a l’estil Rodríguez Zapatero.

La sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 liquidant la reforma de l’Estatut del 2006 va ser factible per la determinació del PSOE (i dels magistrats que hi va nomenar), i justament contra aqueixa vulneració de la voluntat del poble català (expressada en referèndum autonòmic) és quan comença el procés independentista que culmina en el referèndum del Primer d’Octubre del 2017. La predisposició a la negociació expressada per les forces polítiques catalanes al llarg de tot aqueix període no va impedir fer passos efectius cap a la República catalana. D’allavòrens ençà, el procés s’ha aturat i des d’ERC i alguns sociovergents del PDECat hom proposa fer marxa enrere cap a la subordinació a la dinàmica espanyola en nom d’una negociació sense uniteralitat presentant al PSOE com una alternativa al PP i els seus gregaris.

ERC, aprofitant la seva hegemonia relativa respecte de Junts per Catalunya i la CUP, no té la voluntat d’aplegar i liderar l’independentisme comandant el conflicte Espanya/Catalunya, retorna a la ficció de l’eix esquerra/dreta dins de l’àmbit autonòmic i a l’apuntalament del reformisme estatal. El mot d’ordre de Junqueras i la seva colla és, a qualsevol preu, abans Pedro Sánchez que Carles Puigdemont, és a dir, abans l’estabilitat d’Espanya que la unitat de la Catalunya republicana. Desconstrueix deliberadament el significat del Primer d’Octubre, presenta el PSC com un soci i no com el principal garant de l’ordre estatal a Catalunya i promou un tercer tripartit per superar els “postconvergents” de Junts per Catalunya.

L’etapa d’Oriol Junqueras al capdavant d’ERC és una continuació de la fallida de Joan Puigcercós, accentuant encara més la desnaturalització del republicanisme patriòtic originari per assumir un progressisme abstracte i banal, la cabòria del postnacionalisme, contraidentitari, refractari a la catalanitat com a eix vertebrador d’una societat multicultural. Esquerra és una versió actualitzada del PSUC de fa quaranta anys, el que va contribuir a la transició espanyola al preu d’autodestruir-se com a projecte alternatiu. Allavòrens, l’independentisme era minoritari, hores d’ara és potencialment majoritari si troba la direcció política que li manca.

Post Scriptum, 20 de gener del 2020.

Francesc Abad va fer fa quatre dies un estudi de les dades de l’enquesta electoral del CIS on demostra la brama que fa córrer ERC segons la qual està eixemplant la base de l’independentisme és una impostura:

“La postelectoral del CIS també és contundent en evidenciar aquest fals relat que des d’alguns àmbits d’ERC s’intenta alimentar que s’està eixamplant la base, que s’està captant vot no indepe… Sí, és cert que ERC té una petita frontera amb espai de Comuns i PSC, però és fals que faci créixer res. Fixeu-vos, si ara hi hagués eleccions ERC podria guanyar un 8,6% de vot de l’espai Comuns i PSC, però és que perdria un 8,7% de vot que aniria cap a PSC i Comuns. O sigui, suma zero.”

Pere Martí publica aqueix vespre a Vilaweb una anàlisi encertada del moment polític arran de l’aprovació del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona i -previsiblement- també del de la Generalitat: “El pressupost del tercer tripartit”.

Post Scriptum, 4 d’abril del 2020.

La crisi del coronavirus ha trasbalsat la vida política i social del nostre país, els poders fàctics espanyols proposen una segona versió dels Pactes de la Moncloa segons alerta Vicent Partal a Vilaweb. L’independentisme ha de recuperar la iniciativa situant la República catalana al centre del conflicte, malgrat ERC volgui fer com Pujol -ara no toca- i participar a la reforma d’Espanya.

Post Scriptum, 12 de desembre del 2020.

Llegeixo com alguns referents mediàtics d’ERC (Joan Tardà, per exemple) defensen que els cal fer com el PSUC fa quaranta anys -que admetia per interès tàctic afiliats que no compartien els objectius del partit- per (avalar la incorporació de Carlos Castillo a la candidatura per Tarragona) però obviant que aqueix factor fou determinant en la desnaturalització i autodestrucció del principal referent del comunisme nostrat, el mateix camí que Esquerra emprèn impertorbablement.

Post Scriptum, 13 de setembre del 2021.

L’editorial de Vicent Paratl, avui a Vilaweb: “Contra el reformisme: no deixem que el 2021 siga un 1977. A Catalunya hi ha gent interessada a assolir un nou pacte d’estabilitat amb Espanya, i entre aquesta gent hi ha també una part de l’independentisme”, és una crida a capgirar l’operació d’estat per liquidar el procés independentista en la qual ERC juga el mateix paper que el PSUC fa gairebé cinquanta anys: ” L’anàlisi del procés per a aconseguir, en un sol any, de desarticular l’oposició democràtica i encarrilar la continuïtat maquillada del poder franquista ha estat feta a bastament. I hi ha una peça essencial que sempre es destaca. Bona part de la culpa era deguda al fet que el moviment popular d’oposició al franquisme era molt escàs, numèricament parlant, i que els partits polítics, començant sorprenentment pel PCE-PSUC, van tenir molta pressa a integrar-se a la reforma i deixar de viure les dificultats que implica ser dissident.”

I afegeix: “Salvant les distàncies, hem de ser conscients que ara tornem a ser ací. El postfranquisme, ja ben esgotat, va tenir dos grans moviments de dissidència la dècada passada, el 15-M i el moviment per la independència de Catalunya. El primer, domesticat mitjançant Podem, ja és un cadàver. No en resta res. El segon, molt més sòlid, molt més transcendental, roman viu però es troba enmig d’una embranzida reformista molt potent, això que Ramón Grosfoguel anomena encertadament “el junquerisme transversal“. A Catalunya hi ha gent interessada a assolir un nou pacte d’estabilitat amb Espanya, i entre aquesta gent també hi ha una part de l’independentisme.

L’any i mig de la pandèmia ha deixat molt d’espai als polítics reformistes catalans, que és ben evident que volen fer del 2021 un nou 1977. Amb els mateixos mètodes i tot. Inclòs el control ferri dels mitjans i la criminalització dels dissidents. Però, sortosament, la resistència, la dissidència, avui té molt més gruix, som molts més, com es demostrà en l’extraordinària manifestació de despús-ahir. A Catalunya hi ha un moviment popular per la independència real i multitudinari; el 1977 no va arribar a existir un moviment equiparable, ni tan sols per la democràcia. I aquest és el fet més important de tot això que passa. Ja cal que en siguem conscients.

Per això la màxima urgència és reforçar-lo. Reforçar aquest moviment en tots els fronts. Per acorralar el reformisme, com fou acorralat dissabte als carrers de Barcelona. Cal reforçar imperiosament els grups locals, de barri o de poble, aquella força extraordinària, el pilar més sòlid del país, que tant munta paradetes com organitza conferències o posa dempeus tota mena d’activitats. Això ho podeu fer tots, avui mateix, no cal esperar cap senyal diví. I s’han de fer circular els missatges i les anàlisis crítiques com ho hem fet sempre, de baix estant, sense preocupar-se gaire de què diuen els mitjans guardians de l’ortodòxia. Cal que les accions convocades per l’Assemblea Nacional Catalana el cap de setmana del Primer d’Octubre siguen un altre gran èxit. I cal gaudir d’aquest ímpetu renovat que ens ha regalat la gran manifestació de la Diada, compartir-lo, estendre’l, socialitzar-lo.

Jo confie molt en una cosa. El 1977 no teníem precedents ni memòria, gairebé, perquè el franquisme s’havia mantingut quaranta anys llargs, infinits, en el poder i els records d’una altra manera de viure eren molt tènues. Però avui sabem perfectament què va passar a final dels setanta i patim, en la nostra pell, on ens ha conduït el reformisme. Ho patim amb els atacs a la llengua però també en la factura de la llum. Ho patim amb l’actuació dels tribunals però també amb la llei mordassa. I sabem amb quina barra ens hi han menat i com hi vam caure de quatre potes. Somniàvem el Portugal de Grândola i els clavells i ens vam despertar atrapats en la monarquia corrupta de Juan Carlos. Que no torne a passar. Que ens ha costat molts anys de tornar a alçar el cap. Que no torne a passar.”

Post Scriptum, 7 de desembre del 2022.

Hi ha molts aspectes en què el PSUC de fa quaranta anys i l’ERC d’avui s’assemblen. Darrera d’unes sigles històriques s’hi apleguen arribistes que pontifiquen amb la fe del convers deslegitimant tota iniciativa realment contrària a l’ordre establert, per això el règim els utilitza fins que ja no cal el seu concurs per desactivar una situació conflictiva. Allavòrens, com ara, el principal garant del poder espanyol a Catalunya torna a ser el PSC-PSOE.

Avui Vicent Partal fa una anàlisi a Vilaweb que comparteixo, especialment aqueixos paràgrafs: “El dibuix de l’intent actual de reforma autonomista, el disseny, vol repetir mimèticament allò que va passar a final del setanta. Aleshores es tractava –com es tracta avui– de tapar el carrer, de silenciar-lo, de deixar-lo completament de banda perquè no molestàs les maquinacions de la classe política. I perquè ells poguessen fer i desfer. En aquells anys al règim li va costar molt de fer callar el carrer, però al final, a força de repressió, silenci mediàtic i desmobilització continuada per part de l’esquerra, ho va aconseguir. Tanmateix, no sembla pas que aquesta vegada ho puguen fer”. I ho raona així: “Aquest trimestre l’independentisme ja s’ha mobilitzat tres voltes al carrer i ha deixat clar que aquesta vegada, en aquesta espècie de segona transició que ens intenten fer empassar, no està disposat a acceptar pactes de palau ni confabulacions de saló que es puguen fer impunement, a l’esquena de la gent. Ells ho intentaran, és clar. Ja ho fan, i n’és una prova aquesta reforma que es va ordint a les corts espanyoles. Però la importància de la manifestació d’ahir, de la Diada o de l’acte del Primer d’Octubre és ensenyar a la classe política que té una oposició. Que té una oposició clara que no es desmobilitzarà així com així i que no els permetrà de fer allò que vulguen amb els vots de tots. Impunement”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!