2020: entre la desconstrucció del procés i la persistència del conflicte

Aqueix apunt és continuació de l’anterior dedicat a fer balanç de l’any 2019. Enguany l’activitat política estarà marcada per la decisió d’ERC d’investir Pedro Sánchez ajudant a estabilitzar el govern d’Espanya i desestabilitzant el de Catalunya, abocant-lo a unes eleccions avançades per tal de substituir-lo per un de tripartit amb PSC i Comuns.

El pacte PSOE/ERC és un gest inútil atès que el lideratge de Pedro Sánchez és precari i està en curs una operació dels poders fàctics per descavalcar-lo a curt termini per tal de bastir un govern PSOE/PP i blindar la involució del règim cap a una mena de Turquia dins la UE. Els neofranquistes presenten el pacte com una claudicació de Pedro Sánchez, quan la realitat és que qui ha claudicat és ERC.

Però les repecussions a Catalunya seran profundes i duradores, fracturant per molts anys el moviment independentista. Esquerra està capficada de ple a la desconstrucció del procés independentista engegat l’any 2010, com vaig mirar d’explicar fa mesos en un apunt que he anat actualitzant a mesura que els esdeveniments confirmaven les prediccions. L’actual nucli de direcció d’Esquerra ha transmutat el patriotisme republicà gestat en l’etapa del lideratge de Josep Lluís Carod Rovira per substituir-lo per un republicanisme abstracte, contraidentitari, antinacionalista, que renuncia a la reconstrucció social de la nació en base a la catalanitat integradora. El postnacionalisme que han abraçat amb fanatisme foll està depassat ideològicament i desmentit pels esdeveniments: no hi ha cap experiència històrica recent en la què un poble hagi arribat a la independència sense el suport del propi nacionalisme. En resum, sense nacionalisme no hi ha nació, ni independència.

El sectarisme extrem que practica el nucli dirigent d’ERC significa que han deixat de considerar la independència com un objectiu compartit, interclassista i pluralment democràtic, ja que l’obcecació anti-convergent no respon a la realitat de la coincidència d’objectius amb els sociovergents del PDECat: abans Sánchez que Puigdemont.

Dissortadament, la manca d’organització i estratègia de l’eix Puigdemont-Torra permet la unilateralitat d’Esquerra sense alternativa al seu projecte de bastir un tercer tripartit per tal que sigui un govern addicte el qui encapçali la negociació amb el del PSOE i així cloure el cicle inciat al 2010 amb una consulta sense autodeterminació que sepulti el referèndum del Primer d’Octubre.

Front a aqueixa jugada de curta volada l’única alternativa, ara per ara, és persistir en el conflicte amb el poder espanyol, que demà mateix demostrarà la seva determinació i bel·ligerància mitjançant la JEC. Significativament, l’únic organisme unitari és el Consell per la Repúiblica, al si del qual ERC ha deixat de tenir representació. La internacionalització del conflicte és l’únic front actiu a nivell institucional on l’independentisme té capacitat d’iniciativa i on Puigdemont, Comín i Ponsatí representen el mandat del Primer d’Octubre.

Post Scriptum, 9 de gener del 2020.

Dos dies després de l’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol el Tribunal Suprem valida la resolució de la JEC inhabilitant Oriol Junqueras com a diputat al Parlament europeu, els portaveus del PSOE asseguren que les actuacions policials i judicials contra l’independentisme no s’aturaran i no indultaran els condemnats. El pacte ERC-PSOE va néixer mort i malgrat ésser-ne conscients els dirigents d’Esquerra fan veure que aqueixes decisions provenen només dels sectors reaccionaris de l’Estat. Haurien de llegir el breu i punyent escrit del veterà militant independentista Carles Castellanos a Llibertat.cat abans d’ahir: “La investidura del PSOE, una operació d’estat“:

“Ara que la investidura de Pedro Sànchez, com a candidat del PSOE, és ja un fet, és important mirar d’entendre quin és el veritable sentit polític d’aquesta votació tan ajustada que l’ha entronitzat, una precarietat que ja mostra que es tracta d’una realitat que s’ha construït damunt d’una contradicció fonamental, com expliquem tot seguit.

L’estat espanyol és un aparell polític que no es pot considerar format només pels sectors feixistes-espanyolistes que criden i bramen demanant sang i fetge. També és “estat” el PSOE, un dels pilars fonamentals del règim monàrquic espanyol continuador del franquisme, per obra i gràcia d’una constitució supremacista i un aparell de repressió immune i ben untat. El feixisme-espanyolisme n’és un contrapunt en el teatre de la bipolaritat política que ha servit durant tants anys a les oligarquies espanyoles per a mantenir la seva dominació. Estigueu ben segurs, però, que aquests energúmens de l’espanyolisme ja els tornaran a treure sempre que ho creguin convenient.

Sembla que hi ha força gent desinformada que estan contents perquè no ha arribat al govern espanyol el “triangle de la por” (Vox, Ciudadanos, PP). Però potser no saben (o no s’ha explicat prou) que l’operació encapçalada pel PSOE, secundada pels Podemos i beneïda per Esquerra, és una operació clara d’estat que té com a objectiu principal interrompre l’avanç de l’independentisme català per tal de deixar les coses “com abans”, dins la subordinació més humiliant basada en la desmobilització, és a dir, en el fet d’haver d’acceptar la repressió i l’arbitrarietat com una “normalitat” inevitable.

En aquest sentit Esquerra i el poder estatal més intel·ligent han facilitat la formació d’un govern que saben que no farà grans canvis econòmics favorables a les classes populars; però que, per contra, sí que pot oferir al poder espanyol la possibilitat de mantenir Catalunya sotmesa i fent de màquina expenedora regular d’aportacions econòmiques per a mantenir la barraqueta. Els escarafalls del “poder profund” de fa uns quants mesos davant un possible govern espanyol amb Podemos, s’han transformat en una acceptació tàcita de l’operació.

Com escrivia el company Albert Botran ahir mateix, 7 de gener, a El Punt Avui i a l’article “Independència o reforma d’Espanya”, són ben clares les bases d’aquest dilema i és ineludible la necessitat d’una ruptura. Per al nostre moviment, la disjuntiva no és PSOE o Vox. Sinó que és: Continuar sota la bota de l’estat espanyol o el camí de la llibertat, cap a la Independència. Hi anirem insistint, posant en evidència el poder cru i dur de l’estat que s’anirà mostrant darrere aquesta mena de maquillatge enganyador.”

Post Scriptum, 26 de gener del 2020.

Demà el Parlament de Catalunya té la disjuntiva d’esmenar l’error del 30 de gener de fa dos anys en no reinvestir el president Puigdemont o acatar el poder espanyol, institucional i fàctic, llevant-li al president Torra la seva condició de diputat. Segons què decideixi de fer ERC, serà persistir o claudicar en nom del pragmatisme estèril que ahir descrivia Andreu Barnils a Vilaweb. Demà, justament, venç el termini de quinze dies pactat amb el PSOE per constituir la mesa de negociació entre governs.

Post Scriptum, 2 de febrer del 2020.

Tenir Eusebi Campdepadrós d’amic és un privilegi i la seva descripció veraç de la infàmia viscuda fa quatre dies coincideix dissortadament amb “la decadència del Parlament” que avui Josep Ramon Resina retrata a Vilaweb. Vergonya per Roger Torrent i els diputats d’ERC, gent sense paraula ni conviccions -llevat d’honroses excepcions-, però també pels lletrats que actuen al dictat del poder espanyol més que al servei de la institució de la qual formen part.

Post Scriptum, 2 d’abril del 2020.

La irrupció sobtada del coronavirus ha provocat no solament una crisi sanitària sense precedents sinó que agreujarà el conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català, esvaeix la impostura del diàleg amb el PSOE i deixarà ERC sense marge per bastir el “front ampli” que diu Aragonès amb Comuns i PSC. La radicalització de tot l’espanyolisme (Comuns inclosos) contra el govern Torra i la catalanitat que representa dignament és un camí irreversible i la repressió del poder espanyol serà creixent, com ho demostra l’amenaça del Tribunal Supremo als funcionaris de presons catalans per tal que no permetessin el confinament a casa dels presos polítics nostrats. La qüestió punyent és que l’independentisme és a la defensiva, dividit, i sense estratègia -només amb la voluntat congriada al voltant del Consell per la República- per sostenir l’embat de l’Estat. Hores d’ara, com diu avui Vicent Partal, “Som una societat horroritzada, que ha de fugir del xantatge”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *