La setmana passada va ser notícia que l’Ajuntament de León demanés a proposta de l’Unión del Pueblo Leonés (UPL) la segregació de tres de les províncies de l’antic Regne de Lleó de l’actual comunitat autònoma de Castilla-León, a causa del despoblament i la desinversió en pro de la megalòpoli madrilenya. Hi ha una base històrica i identitària rere aqueixa reivindicació, ja que Lleó és proper a Astúries i Galícia més que a Castella, segons explica Anselmo Carretero Jiménez (1908-2002) al seu llibre “La personalidad de Castilla”, editat a Mèxic al 1960.
És significativa la reacció espanyolista contra aqueixa iniciativa lleonesa que posa en qüestió la manca de base històrica i identitària de l’actual Regne d’Espanya, una abstracció integrista que es basa en la dominació per la força sobre els pobles que la integren, inclosa Castella. L’obra d’Anselmo Carretero anteriorment esmentada és interessant perquè parteix d’una conferència pronunciada a l’Orfeó Català de Ciutat de Mèxic el 29 de juliol del 1957 a iniciativa de Pere Bosch Gimpera (que afegeix a l’edició un annex titulat “Cataluña, Castilla, España”) i clarifica la identitat castellana diferenciada i antagònica de la lleonesa.
L’objectiu del llibre és aclarir la distinció entre l’origen càntabre-euskaldun de Castella respecte de Lleó, regne continuador del visigòtic, que crea un estat astur-lleonés unitari, basat en castes eclesiàstiques i nobiliàries que exerceixen el poder de manera autoritària: “El estado vascocastellano aparece en la Edad Media española con caracteres no ya diferentes sino antagónicos a los del asturleonés. En lugar del aristocratismo romanovisigótico de las castas dominantes en León, Castilla presenta la igualdad democrática de vascos y cántabros; en lugar de la propiedad señorial de los nobles y la Iglesia, la comunidad de bosques, pastos, minas y aguas; en vez de la legislación imperial, la foral, o simplemente los ¨usos y costumbres¨ populares; al centralismo unitario opone la federación de pequeñas repúblicas o comunidades autónomas trabadas por un jefe común o poder federal a la cabeza; al poder teocrático, el laicismo de un pueblo creyente que mantiene a los clérigos apartados de los puestos de gobierno; a la casta militar las milicias concejiles; a los privilegios señoriales, la igualdad de los ciudadanos ante la ley; a los jueces y funcionarios de nombramiento real, los de elección popular…” (pàgina 26).
Aqueix esperit originari es perd quan “el advenimiento al trono de Castilla del leonés Fernando III (1199-1252) marca la leonesización definitiva de la corona castellanoleonesa, pues si el nombre de Castilla va primero en la lista de títulos de la monarquía, el viejo reino de León impone en ésta su concepción imperial” (pàgina 101). Les concepcions polítiques de les èlits lleoneses seran hegemòniques en la corona castellano-lleonesa, s’estendran als territoris conquerits als musulmans i seran assumides i potenciades per les dinasties habsburg i borbons fins arribar a l’estat unitari i integrista contemporani.
Segon Anselmo Carretero: “El estado castellano era en sí de naturaleza federal: un conjunto de comunidades autónomas en su administración y gobierno interno con un jefe común (conde de Castilla y Alava primero, rey de Castilla después” (pàgina 47). Les behetrías, merindades y comunidades de villa y tierra, eren els nivells d’administració territorial fins que arran de la guerra denominada de las Comunidades de Castilla (1520-1521), Carles I de la casa d’Aústria liquida aqueixes estructures comuneres per imposar un sistema unitari i centralitzar en el poder reial. La liquidació definitiva de les comunitats i els seus bens culminà amb una Reial Ordre de l’any 1837.
Aqueix autor explica que en l’imaginari espanyol creat pels escriptors de la generació del 98, Lleó queda anul·lat essent confós amb Castella, que també es dissol en Espanya (el penó morat era insignia dels reis espanyols mentre que el color de Castella era el vermell). Reivindica que la Castella històrica la integren, amb algunes modificacions, les actuals províncies de Burgos, Sòria, Segòvia, Âvila, Madrid, Guadalajara i Cuenca. I Lleó, la província del mateix nom, i les de Zamora, Valladolid, Salamanca i Palència.
Anselmo Carretero va crear l’any 1977 una associació denominada Comunidad Castellana orientada a promoure el renaixement cultural del poble castellà, aprovant el manifest fundacional a Covarrubias, davant la tomba de Fernán González, però la iniciativa no va tenir continuïtat i només el PSOE se n’ha fet ressò de la seva concepció de la nació cultural, però per diferenciar-la de la nació política, que no és altra que Espanya.
Post Scriptum, 20 de febrer del 2021.
El llibre col·lectiu, “Región leonesa. La 18ª comunidad autónoma española”, (Editorial Lobo Sapiens, León, 2020), coordinat per Nicolás Bartolomé Pérez, oferiex un recull de set treballs de juristes, historiadors i polítics lleonesos que defensen la creació d’una comunitat autònoma que inclogui les actuals províncies de León, Zamora i Salamanca, tot desvinculant-se de Castella. De tots els escrits, destaca pel seu rigor polític i enfoc innovador el d’Ignacio Redondo Martínez, “Crisis territorial leonesa: naturaleza y perspectivas de futuro”, on exposa la contribució de l’oligarquia agrària castellano-lleonesa a la construcció de l’estat-nació espanyol al segle XIX i la continuïtat en l’actual sistema autonòmic. Proposa l’aplicació del dret de decidir com solució política democràtica a l’atzucac socio-econòmic i demogràfic al qual està abocat el país lleonès.
Post Scriptum, 7 de març del 2021.
El llibre de Rogelio Blanco, “Tierra de libertad. Otra historia de León y su viejo reino”, (Eolas Ediciones, (León, 2020), divulga una història de Lleó substancialment diferent de la de Castella i reivindica un sistema jurídico-polític propi durant els segles d’existència del regne astur-lleonès (722-1230). Aporta, a més, una dada significativa: el 13 de juny del 2013, a la sessió plenària de la UNESCO celebrada a Seül es va acordar inscriure al registre Memory of the World els Decreta referits a la Curia plena haguda a l’església de San Isidoro de Lleó l’any 1188 convocada pel rei Alfonso IX. Segons l’autor del llibre i redactor de la proposta “reflejan un modelo de gobierno y de administración original en el marco de las instituciones españolas medievales, en las que la plebe participa por primera vez, tomando decisiones del más alto nivel, junto con el Rey, la Iglesia y la Nobleza, a través de representantes elegidos de pueblos y ciudades”.
Rogelio Blanco reclama el caràcter decisiu de la participació ciutadana a les corts lleoneses del 1188 per atribuir-les-hi naturalesa parlamentària, per davant de les assemblees de Pau i Treva catalanes, segons ell, fins a les corts d’Osca del 1247 no hi accedeixen els representants del tercer estat. Afirma que el Fuero de León del 1017 és la llei territorial més antiga de l’època postvisigòtica i que l’extensió de furs municipals es generalitza fins arribar als cent trenta tres textos locals a tot el territori lleonès. Explica també que el sistema de consells oberts per autogestionar-se els nuclis de població és la continuïtat de les assemblees tradicionals dels asturs que preservaven els bens comunals. Remarca la incompatibilitat entre els sistemes jurídics lleonès i castellà, mentre que el primer recollia també legislació de l’època visigòtica, n’elabora de nova i atorga furs escrits a les poblacions conquerides als musulmans, mentre que el segon rebutjava el Fuero Juzgo i es regia per les costums d’origen basc fins que publiquen les Siete Partidas (1256-1265) amb afany d’unificar-les i suprimir els furs per centralitzar el poder reial. La unió de les dues corones al 1230 es fa ver en detriment de Lleó i vencent la resistència de la població a l’hegemònia castellana.
Però hi ha dues dades en aqueixa obra que em semblen espacialment rellevants: la predilecció del Papat de Roma en favor de Castella, excomunicant tres vegades el darrer rei de Lleó, Alfons IX, i la desparició documental “inexplicable” (pàgina 190) referida a la successió del mateix, dit per un arxiver professional que no se’n està de denunciar les versions de “los cronistas oficiales de modo castellanizante”.
Post Scriptum, 22 d’abril del 2021.
Avui he tingut coneixement mitjançant el bloc “Corazón de León“, animat per l’historiador Ricardo Chao Prieto, que al setembre de l’any passat tingueren lloc unes XORNADAS “BRIEZU DEL PARLAMENTARISMU” 2020 / JORNADAS “CUNA DEL PARLAMENTARISMO” 2020.
Post Scriptum, 15 de juliol del 2021.
Anselmo Carretero Jiménez és també l’autor d’una obra magna dedicada a revertir l’ocultació del regne de Lleó en la historiografia espanyola: “El antiguo Reino de León”, (Edilesa, Lleó, 2001).
Post Scriptum, 4 de desembre del 2021.
Ahir, a León Notícias: “Carlos, el alumno que toma apuntes en llionés. Un alumno de 3º de la ESO se hace viral al reconocer que los apuntes que toma en clase son en llionés, una lengua que heredó de sus abuelos y aprendió de forma autodidacta. Los profesores, eso sí, le han obligado a presentar y reescribir sus apuntes en castellano.”
Post Scriptum, 14 de febrer del 2022.
A les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó celebrades ahir l’Unión del Pueblo Leonés va obtenir tres escons a la província de Lleó, essent tercera força, però cap a les de Zamora i Salamanca. A Castella no es va presentar cap alternativa nacionalista, només dues de localistes a Sòria i Avila, que van assolir representació. Fracàs de la candidatura España Vaciada, sense cap escó, i ascens de Vox i PP. PSOE i Podemos, a la baixa.
Post Scriptum, 17 de juliol del 2022.
Ahir, al Diario de León queda clar el missatge a l’alcalde de la capital lleonesa: “El aparato del PSOE le aclara a Diez que su partido no defiende la Autonomía Leonesa”.
Post Scriptum, 17 de setembre del 2022.
El proppassat 28 de juliol es va presentar un nou partit lleonesista i d’esquerres, “Alantre“, heus aquí la seva declaració de principis: En ALANTRE compartimos una visión de hacer política basada en la honestidad, la transparencia, la apertura, la pluralidad y la vocación de servicio público, y abogamos por una organización y funcionamiento profundamente democráticos y descentralizados como herencia de la tradición concejil de nuestra tierra. La sociedad leonesa ha dado pasos de cierta envergadura para avanzar hacia un nuevo estadio político en el que las reclamaciones de la ciudadanía sean por fin atendidas. La izquierda leonesa no puede ser ajena al cambio de paradigma que ha tenido lugar recientemente en nuestro territorio. Es nuestra misión servir de altavoz para llevar a cabo los cambios que nuestra sociedad precisa con el fin de hacerla más libre, justa, participativa y solidaria. Aspiramos a ser una herramienta de cambio a través de una labor que se efectúe de abajo hacia arriba, poniendo énfasis en las reivindicaciones de la mayoría social para ser partícipes de un proceso democrático que dé visibilidad al País Leonés y sus especificidades socioeconómicas. ALANTRE como organización pretende crear un espacio de participación política con el objetivo de que prospere un movimiento social de progreso, una izquierda renovada y renovadora.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!