2019: balanç i perspectives

Enguany, la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents que van fer possible el referèndum d’autodeterminció del Primer d’Octubre, ha estat el fet més rellevant ja que el mateix procediment i la magnitud de les penes demostra -un cop més- el caràcter essencialment repressiu del règim espanyol, sense separació efectiva de poders institucionals i fàctics, tots mobilitzats per preservar a qualsevol preu la integritat del Regne. Ha estat, també l’any en què la resposta popular -via CDR i Tsunami- ha estat més intensa i sostinguda malgrat la manca de direcció política conjunta de les forces independentistes.

El cicle electoral del 28 d’abril al 26 de maig ha atorgat una preminença relativa a ERC que no han volgut emprar per aplegar i liderar el moviment independentista, ans al contrari ha refusat tot plantejament unitari en pro d’una hegemonia que només podrà assolir dins el marc autonòmic via pacte amb PSC i Comuns en un eventual tercer tripartit. Aqueix és el motiu profund del pacte d’investidura per fer president Pedro Sánchez, (en contrast amb el veto a Carles Puigdemont) al preu de desconstruir el procés independentista.

Aqueix pacte és un pas en fals, més greu encara que el donat fa deu anys per la direcció encapçalada per Joan Puigcercós aprovant el finançament autonòmic de Rodríguez Zapatero. És inexplicable l’acatament a la sentència del TS deixant-se enganyar per un informe de l’Advocacia de l’Estat que de res servirà davant la JEC que el 3 de gener vinent pot inhabilitar Junqueras i Torra. Per què el consell nacional d’ERC no espera a saber què decideix la Junta Electoral Central i veure si el 13 Junqueras pot seure al Parlament Europeu ? Sense contrapartides tangibles el resultat d’aqueix pacte tindrà efectes autodestructius per Esquerra. La repressió no s’aturarà, es farà més sel·lectiva (contra Jaoquim Torra, Laura Borràs, i tothom que no s’avingui a claudicar).

Socialment, l’independentisme ha obtingut dugues victòries cabdals: a les eleccions a les cambres de comerç (gràcies a l’ANC) i a les eleccions sindicals (amb l‘ascens de la CSC), significativament Esquerra ha estat aliena a ambdues. En contrast amb la baixa d’arrelament social de l’espanyolisme, el creixement de l’independentisme es produeix pel caràcter estructural de l’espoli econòmic i la dominació política que el fa possible. Manca, però, definir un projecte de construcció nacional basat en la catalanitat, la llibertat i la prosperitat, bandejant tendències totalitàries i un republicanisme abstracte i sectari sense identitat.

La resposta escaient a la deslleialtat d’ERC hauria de ser que el president Torra en destituís els membres del Govern i convoqués eleccions abans que la JEC el destitueixi a ell, amb la complicitat del PSOE i Esquerra.

Post Scriptum, 1 de gener del 2020.

Francesc Abad ha publicat avui un apunt lúcid: “I si fem un esforç per començar l’any una mica diferent de com l’hem acabat ?”.

La seva anàlisi és encertada i amb propòsits constructius com s’escau a qui, com és el seu cas, actua mogut per ètica patriòtica, però la realitat és que el sectarisme i el ressentiment contra altres independentistes està fomentat des del nucli dirigent d’ERC perquè la fractura forma part de la seva estratègia. Esquerra opta per la destrucció de l’eix nacional i el conflicte Catalunya/Espanya per substituir-lo pel dreta/esquerra per reformar Espanya tot i que és un fracàs anunciat. Hi ha aspectes psicològics en la personalitat dels qui això promouen que són a l’origen d’aqueixa situació (auto)destructiva. Es poden deduïr del llibre de Jordi Turull, quan explica el refús de Junqueras a liderar el procés quan Puigdemont li ofereix l’octubre del 2017.

L’Esquerra a la qual s’adreça Francesc Abad ja no existeix, del patriotisme republicà d’Heribert Barrera, i fins hi tot de Josep Lluís Carod Rovira, en queda ben poc rastre. Ho comentava avui amb Ramon Alcoberro arran de la baixa d’Esquerra de l’amic comú Enric Pujol, constatant que ERC assumeix un republicanisme abstracte, contra-identitari, postnacional, que prescindeix de la catalanitat integradora com a eix del projecte de país. D’aquí el cinisme de les seves actituds, pròpies de qui ja no té la independència com a objectiu a compartir. Dissortadament, no hi ha manera d’influir en un canvi a ERC, se senten més propers als seus carcellers del PSOE que a Junts per Cat, essent Puigdemont l’enemic a abatre.

Post Scriptum, 20 de gener del 2020.

Avui, Vilaweb fa d’altaveu als participants als talls de la Meridiana que arriben als cent dies de protesta contra la sentència del TS contra els dirigents polítics i socials del procés, una excepció en la desmobilització promoguda pels partits que volen retornar a l’autonomisme i que menystenen la persistència de la ciutadania.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *