Corbyn, Mélenchon, Iglesias: el socialisme dels imbècils antisionistes

August Bebel (1840-1913) fou un un socialista prussià conegut per combatre l’antisemisme entre les classes populars alemanyes de l’època afirmant que “no era més que el socialisme dels imbècils”. Una definició històricament certa però dissortadament ignorada pels nombrosos dirigents autoanomenats progressistes d’arreu d’Europa que al llarg del segle XX han practicat un antisemitisme tan foll com estèril. L’assagista francès Alexis Lacroix va publicar fa catorze anys un llibre premonitori de l’emergència actual de la judeofòbia d’esquerres, “Le Socialisme des imbéciles. Quand l’antisémitisme redevient de gauche” (Éditions de la Table Ronde, París, 2005). Els exemples contemporanis de Corbyn, Mélenchon i Iglesias així ho permeten constatar.

Jeremy Corbyn ha perdut les eleccions al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord per la seva mediocritat política (incapaç de definir una posició pròpia pel que fa al Brexit) i el sectarisme de les actituds (contra Israel, els jueus i a favor de l’islamo-gauchisme). Jean-Luc Mélenchon capitost de la France Insoumise, ha acusat als lobbys jueus de la desfeta del seu amic anglès, sense reconèixer la seva pròpia ineptitud per fer altra cosa que demagògia antialemanya, antiliberal i antisionista. Pablo Iglesias predica la deslegitimació d’Israel de manera fanàtica i persistent en contrast amb la seva submissió a l’ordre estatal espanyol del qual forma part. Tots tres dirigents tenen en comú la animadversió a la identitat nacional dels pobles, que és el factor que explica el triomf de Johnson, Netanyahu o Trump, tres exponents de la ideologia democràtica i conservadora que triomfa als respectius estats front al multiculturalisme abstracte i banal. Les esquerres occidentals, (això val també pel demòcrata nord-americà Sanders) han abandonat la nació com a base de tot projecte polític en favor d’un cosmopolitisme relativista que claudica davant els totalitarismes emergents arreu del món.

Dissortadament, la llista de polítics esquerrans catalans adeptes a les mateixes cabòries inútils de Corbyn, Mélenchon i Iglesias és llarga, incloent els que es diuen independentistes, això explica la incapacitat per cohesionar i liderar un procés d’alliberament nacional quan hom rebutja la noció mateixa d’identitat nacional com a element vertebrador de la República catalana.

Post Scriptum, 13 de gener del 2020.

Ahir, The Times of israel es feia ressò del nomenament de Pablo Iglesias com a un dels vice-presidents del govern espanyol, alertant que es tracta d’una enemic declarat de l’Estat d’Israel.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *