PSOE i ERC cerquen una tercera via inexistent

Sobre les negociacions en curs entre PSOE i ERC per investir Pedro Sánchez president del govern espanyol cal fer algunes consideracions. La primera, i més important, és que el Regne d’Espanya involuciona cap a un règim a la turca dins la Unió Europea, sense separació de poders institucionals i fàctics, cohesionant el sistema de representació política sobre l’integrisme d’estat que comparteixen tots els partits espanyols, inclòs Podemos. El progressisme aparent del PSOE no afecta al nucli de l’orde establert i el suport electoral que rep és decreixent atesa l’hegemonia ideològica del supremacisme espanyol.

La segons és que el pacte de govern PSOE+Podemos és una operació d’estat -conjuntural mentre Pedro Sánchez no sigui descavalcat per un pacte PSOE/PP- per sumar el suport d’ERC a canvi de la promesa d’un futur govern ERC+Comuns amb suport extern del PSC a Catalunya. L’interès compartit per tots plegats és liquidar a qualsevol preu l’eix nacional transversal que representen els presidents Puigdemont i Torra susceptible d’articular un moviment polític que superi els límits de Junts per Catalunya. La direcció d’Esquerra està determinada a implicar-s’hi perquè, malgrat la seva preponderància electoral relativa, no té estratègia per agrupar i liderar l’independentisme. Només que Pedro Sánchez faci un gest en pro d’una taula de negociació sense cap compromís per part seva, ERC està predisposada a abstenir-se per permetre la seva investidura.

La tercera, el nucli dirigent d’ERC d’ençà el Primer d’Octubre està obcecat a desconstruir el procés independentista en curs a canvi d’una interlocució privilegiada des del poder espanyol envers a la formació que consideren més procliu a la desactivar el conflicte en curs a canvi d’una vaga promesa de reforma de l’ordre estatal i restabliment autonòmic per a Catalunya. La realitat, però, és que no hi ha projecte espanyol de prosperitat i democràcia per a Catalunya, l’espoli econòmic i la dominació política són estructurals, i un eventual nou tripartit a la Generalitat a canvi del suport obtingut d’Esquerra només serà conjuntural i acabarà desnaturalitzant completament ERC.

Abans d’Oriol Junqueras, Duran Lleida i els Comuns ja han provat successivament, sense marge de maniobra per tenir èxit, bastir una tercera via entre l’integrisme espanyol i l’independentisme català, i la mateixa Esquerra ja va predicar en temps del tripartit la ficció d’un gradualisme per permetia encaixar el federalisme del PSC i el sobiranisme d’ERC. La història demostra que entre reconèixer el dret a l’autodeterminació del poble català o negar-la no hi ha situacions intermitges. L’actual nucli dirigent d’Esquerra hauria d’extreure conclusions de les experiències negociadores amb el PSOE en diferents àmbits: la reforma de l’Estatut del 2006 i el finançament autonòmic del 2009, ambdós fallits. Però no ho faran, ni faran cas a Vicent Partal que en l’editorial de Vilaweb del 30 de juny d’enguany ja advertia: “Perspectiva, ajudar a investir Pedro Sánchez és ajudar Espanya”.

Dissortadament, ara per ara, no hi ha marge per a la negociació amb el poder espanyol, potser hi serà quan a Madrid hi hagi un govern PSOE/PP i a Catalunya una majoria independentista encara més àmplia. De moment l’única estratègia vàlida per a la causa nacional catalana és persistir en el conflicte obert, com diu Jordi Turull al seu darrer llibre.

Post Scriptum, 5 de desembre del 2019.

L’article col·lectiu dels diputats i senadors d’ERC, Junts per Catalunya, CUP, EH Bildu, BNG i Més per Mallorca és un gest significatiu promogut per l’esquerra abertzale que des de fa temps aposta per una candidatura unitària estatal a l’estil dels kurds de Turquia. És un text inacceptable pel PSOE i prescindible per ERC. Com recorda aqueix vespre Pere Martí a Vilaweb: “Sense aquests 29 diputats, que són d’ERC, JxCat, CUP, EH Bildu i BNG, Sánchez no podria ser president, però els partits signants de la declaració de la Llotja han descartat de negociar tots junts, tot i que això els donaria molta més força. Sánchez en té prou amb els 13 diputats d’Esquerra, però el preu del pacte seria més alt si els republicans es deixessin acompanyar per la resta de partits de la Llotja. La declaració de la Llotja és paper mullat, una fotografia sense recorregut, si no té una traducció política en una actuació conjunta al congrés espanyol.”

Post Scriptum, 10 de desembre del 2019.

CDR Catalunya ha emès avui un comunicat qualificant de frau i menyspreu al poble català les negociacions en curs per part (principalment) d’ERC per investir Pedro Sánchez. Dissortadament, de fa temps que Esquerra ha decidit prescindir del parer i l’entesa amb els altres partits i col·lectius independentistes així com desoïr les crides a la unitat estratègica que hom demana a les manifestacions. Només estan oberts a escoltar i dialogar amb el PSOE.

Post Scriptum, 16 de desembre del 2019.

El proppassat 11 d’aqueix mes Josep-Lluís Carod-Rovira va publicar un encertat article al Nació Digital: “Negociar què ?” que dissortadament en res alterarà el capteniment sectari i estèril d’ERC d’investir Pedro Sánchez de franc. El PSC ja té gola avall l’entesa per un tercer tripartit i el joc de la puta i la Ramoneta de la trepa de Junqueras per vendre que han arrencat una jugada màgica al PSOE no és més que una impostura mostra de la seva incapacitat per liderar l’independentisme.

Post Scriptum, 30 de desembre del 2019.

ERC s’ha avingut a votar a favor de Pedro Sánchez amb la sola condició de l’alliberamenmt d’Oriol Junqueras en compliment de la sentència del TJUE encara que l’Advocacia de l’Estat fa un informe desfavorable a la nulitat de la sentència del Tribunal Suprem, (que és el que demana l’advocat de Junqueras). És un informe no vinculant perquè la Fiscalia i la judicatura tenen la darrera paraula que serà mantenir les condemnes recaigudes contra els membres del Govern de la Generalitat i els jordis. El 3 de gener, la JEC pot retirar la immunitat a Junqueras, per això ERC convoca el consell nacional per ratificar l’acord el dia abans.

Políticament tampoc hi ha cap avenç, allò que val és el document pactat entre PSOE i Podemos que només parla de complir l’Estatut retallat pel TC al 2010. La taula entre governs no tractarà altres temes, per tant, cap resultat tangible, només una claudicació vergonyosa d’ERC, equiparabla al vist i plau al finançament autonòmic del 2009. El llenguatge gestual de la portaveu d’ERC avui demostra poca convicció i menys credibilitat, és un pacte frustrat des del començament que cloarifica les posicions claudicants i les persistents dins el camp independentista.

Les controvèrsies en curs al si del poder fan evident que el Regne d’Espanya es fonamenta en el dogma de l’integrisme d’estat no pas en la separació de poders, i aqueixa realitat estructural no pot ser alterada per un acord polític conjuntural i les reaccions per avortar-lo abocaran al col·lapse del sistema constitucional i a l’agreujament del conflicte entre l’ordre estatal i l’independentisme català.

Post Scriptum, 8 de gener del 2020.

Carles Boix analitza avui al Nacional.cat “Les possibilitats de l’acord PSOE-ERC”, que són ben poques, ja que l’argumentació ambla que Esquerra ho ha fonamentat parteix de la impostura, com ahir escrivia Pau Miserachs a L’Unbilateral: “Tot o res no és la solució, però l’engany, tampoc”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *