Najat El Hachmi, les dones, l’islam i la llibertat

Najat El Hachmi és una escriptora catalana que acaba de publicar un assaig sobre el feminisme, la llibertat i la identitat en un llibre breu però substanciós: “Sempre han parlat per nosaltres”, (Edicions 62, Barcelona, 2019). L’autora parteix de la pròpia experiència vital de dona nascuda al Marroc, una societat majoritàriament musulmana on predomina un ordre patriarcal i masclista del qual se’n va alliberar mitjançant un llarg procés personal un cop instal·lada de ben menuda a Catalunya.

L’objectiu del llibre el descriu així: “Avui dia, necessito expressar de nou la reivindicació de sempre, no perquè aquesta sigui diferent sinó perquè les estratègies dels qui ens volen silenciar han canviat, el masclisme s’ha rearmat en formes que no ho semblen i l’emmascaren, en noves teories, retòriques i discursos enlluernadors. Però totes acaben al mateix lloc de sempre: la perpetuació de l’ordre antic, abans considerat natural, segons el qual no només assumim la nostra subjecció sinó que la defensem com a tret identitari, cultural i religiós” (pàgina 10).

En una llarga entrevista a Vilaweb el proppassat 5 de setembre desenvolupa àmpliament les principals qüestions tractades al llibre adreçat no solament a les joves catalanes musulmanes, sinó al progressisme abstracte i relativista que accepta acríticament el feminisme islàmic tot contraposant-lo al que ha sorgit a les societats obertes occidentals.

“Estava acostumada a sentir aquesta pressió procedent d’aquells que encara creuen que la lleialtat a l’origen està per damunt de qualsevol altra consideració, que l’islam és la religió vertadera i que s’ha de defensar contra un entorn hostil.” ../.. “Però per al que no estava preparada era per a l’escenari actual en què les noies més joves, en comptes de sumar-se a la lluita contra el masclisme del qual procedim, s’afegeixen als discursos religionitzants, s’apunten a les versions reaccionàries que volen frenar el progrés de les dones i, en nom de la pertinença identitària i l’essencialisme religiós, aixequen la veu per defensar aquells elements objectivament nefastos per a la nostra dignitat. Per si això no fos prou, no són només els imams a les mesquites o les filles alienades a les xarxes qui ens insten a assumir la nostra condició de subalternes, sinó que des de fa algun temps també l’esquerra ha caigut en la trampa del relativisme cultural i ha passat a reivindicar acríticament tot allò del què hem fugit i per què hem pagat un preu altíssim” (pàgina 13).

Najat té el coratge d’afirmar-se atea i escriure: “a tot arreu l’islam té una característica immutable: la seva animadversió cap a les dones, la seva misogínia estructural” (pàgina 29) i alerta contra l’islamisme i els seus símbols (el vel, el burca, el burquini…): “És perillós perquè ens diu que l’ordre de l’islam és el superior, i que ho està per damunt de qualsevol altre, incloent-hi el democràtic” (pàgina 47). “Els islamistes s’han adaptat al medi i ara articulen els seus missatges opressors en clau de modernitat, de drets humans, de justícia universal, fins i tot de feminisme” (pàgina 54). “Som davant d’un fenomen molt postmodern. Dir que una cosa no és el que és. L’islam no és masclista, encara que els seus textos siguin un reguitzell de normes per sotmetre’ns. El mocador no només és triat lliurement, negant la realitat de les enormes pressions sobre els cossos que pateixen les dones musulmanes, visquin al Marroc o a qualsevol barri d’Europa, sinó que se’l descriu com un objecte empoderador i de resistència identitària” (pàgina 69).

El darrer capítol dedicat a “l’esquerra i l’islam: amistats perilloses” mereixeria ésser reproduït íntegrament ja que se situa a l’alçada de les reflexions de politòleg eminents com Fred Halliday o militants feministes com Zineb El Rhazoui que lideren a França la resistència de les “femmes sans voile” o “ni putes ni soumises” que planten cara a l’islamisme i a l’islamogauchisme en uns termes encara inhabituals, dissortadament, a Catalunya.

Alerta especialment que: “En nom de la lluita contra la islamofòbia no es poden censurar ni sufocar les crítiques a l’islam” (pàgina 99) i a l’islamisme que “està aconseguint el seu objectiu gràcies al relativisme, als complexos de l’esquerra i a l’activisme reaccionari d’algunes dones ressentides contra la societat en què viuen” (pàgina 100). I acaba dient: “Desperteu d’una vegada, senyores i senyors d’esquerres, racistes d’ultradreta, feministes inclusives, joves activistes; l’islam és en el seu conjunt un nsistema de dominació masclista i és una de les arrels més profundes del malestar que hem viscut les dones que procedim de terres musulamnes. No hi ha res a llegir, res a interpretar” (pàgina 102).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *