Rellegint Josep-Lluís Carod-Rovira: “Reformar Espanya, ara ?”

Veient les continuades crides d’ERC i altres a favor de l’estabilitat institucional del Regne d’Espanya, els mateixos que malden per desestabilitzar el govern de Catalunya tot i formar-ne part, hom constata dissortadament la manca d’una direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat per fer realitat el compromís independentista. Mai com ara hi havia hagut un sobiranisme cívic tan ample i persistent i tampoc mai com ens manca patriotisme, intel·ligència i coratge per bastir una estratègia coherent per sostenir un conflicte existencial amb el poder espanyol. No hi ha hagut cap poble que s’hagi alliberat a base de pregonar impostures, mantenir actituds sectàries i promoure dirigents mediocres. Potser rellegir aqueix article de Josep-Lluís Carod-Rovira, publicat el 8 de maig d’enguany a Nació Digital “Reformar Espanya, ara ?“, faci de revulsiu en la consciència d’aquells que encara mantenen un esperit crític i autocrític al si dels partits parlamentaris republicans:

“Durant un segle llarg, els partits catalans tenien com a objectiu la reforma d’Espanya, la seva modernització i democratització, des de la convicció que, necessàriament, aquesta reforma acabaria beneficiant Catalunya, ja que li faria més suportable la dependència nacional en tots els àmbits. No es qüestionava, doncs, la pertinença a l’Estat, sinó els termes d’aquesta, de quina forma la dependència es produïa.

El catalanisme conservador plantejava la qüestió en termes d’autonomia política, amb èmfasi especial en l’àmbit cultural, aspirant influir a Espanya en els aspectes econòmics. El catalanisme d’esquerres no sortia d’una retòrica federalista que mai no aconseguí de federalitzar absolutament res. La Lliga va donar ministres al govern espanyol, com n’hi donà l’ERC federalista dels anys 30. Exactament el mateix que ha fet, fins avui, el PSC, de 1982 ençà. El dilema -atès el caràcter minoritari de l’independentisme- no era, per tant, si deixar Espanya o continuar-hi, sinó establir en quins termes tenia lloc la permanència: autonomia, com els altres, o un federalisme que mai no arribà, ni es concretà en res de seriós, articulat i tangible.

Però tot començà a canviar quan la ficció d’un estat espanyol democràtic i respectuós amb la seva diversitat interior saltà pels aires amb la sentència del seu tribunal constitucional contra l’Estatut d’Autonomia. Encara no en fa deu anys i Catalunya ja no és la mateixa i la societat s’ha transformat profundament. És tan gran el canvi que els partits que n’han monopolitzat la política durant quatre dècades, o bé ja han desaparegut, o bé ja no en són els protagonistes principals. I amb els moviments radicals que hem viscut, també ha canviat la pregunta política bàsica. Ja no es formula en els termes clàssics de si volem autonomia o federalisme, sempre dintre de l’estat espanyol, sinó, ras i curt, si ens hi quedem o bé si en sortim per a ser independents. O dintre, o fora, doncs.

Quan ja semblava que tot això era ben clar, alhora que la repressió espanyola no decau, sinó que persisteix i es transforma, hi ha qui sembla que vol tornar-nos a l’etapa de reformar Espanya. Ara, justament? Va de debò, això? Després de pitjar l’accelerador perquè el vehicle anés de dret cap a una piscina sense quasi gens d’aigua, ara volem tornar-hi, però amb el fre de mà posat, i sense donar-ne explicacions i arguments consistents ni, per descomptat, la més mínima autocrítica?

Vincular el nostre futur al d’Espanya crec que és un error de magnitud colossal. Fer dependre l’èxit del nostre projecte emancipador d’unes aliances polítiques i uns futurs electorals que, en cas que arribin, els de la meva generació probablement ja no veurem mai, em sembla una gran equivocació. No podem bastir la nostra estratègia sobre els fonaments d’uns altres.

La lluita dels irlandesos no era per convertir en República el Regne Unit de la Gran Bretanya. Ni la dels cubans era aconseguir una Espanya amb millors polítiques socials. Ni la dels algerians modernitzar França. Ni democratitzar Portugal era el que perseguien els moçambicans. El seu combat, el de tots aquests pobles, era ser independents de l’estat del qual havien format part fins aquell moment. Se suposa, doncs, que l’objectiu dels catalans independentistes és la independència de Catalunya.

No és que ens desplagui d’imaginar que Espanya evoluciona cap a allò que mai no ha estat, sinó que aquest no és el nostre combat principal. Òbviament, sempre estarem més tranquils i còmodes tenint com a veí un estat amb una democràcia de qualitat que no pas just al contrari. I més just i més modern. Però aquest noble i digne objectiu, probablement ingent, ni depèn de nosaltres, ni hauria de ser el nostre objectiu fonamental. Agafar el viarany del reformisme espanyol no diria que sigui el camí més encertat per a la nostra emancipació nacional. És quan hem pres la iniciativa nosaltres, autocentrats en la nostra prioritat col·lectiva, quan hem avançat. I no ho hem fet quan hem anat a remolc d’unes altres prioritats a les quals hem subordinat la nostra.

Perquè no és cert que allò que passi a Espanya resoldrà el contenciós amb Catalunya, sinó just a l’inrevés. Serà una solució democràtica, a les urnes, per resoldre el nostre conflicte nacional, serà allò que passi a Catalunya el que, finalment, acabarà provocant un canvi històric a Espanya en tots els àmbits. Mentre tan sols ens imaginem lligats a Espanya i el nostre avui i demà subsidiari del seu, no hi haurà futur nacional per a nosaltres.

Per això hem d’elaborar estratègies unitàries -que no vol dir només, ni necessàriament, electorals- perquè la solució al problema que Espanya ens crea, impedint-nos votar i mantenint presos, exiliats i perseguits, no es quedi a Espanya, no s’hi redueixi, no gosi traspassar-ne els límits fronterers.

Hem de fer que la intransigència espanyola constitueixi un problema insalvable per a Europa. Hem d’aconseguir que el problema espanyol incomodi Europa, que sigui Europa qui en vegi trontollar, realment, els fonaments polítics, els interessos econòmics i la credibilitat democràtica. Hem d’obtenir, sempre pacíficament, que Europa digui prou, per conveniència pròpia, i forci Espanya a una solució que no pot ser altra que decidir el nostre futur a les urnes, en un referèndum d’autodeterminació. Cal que tothom s’adoni que la negativa espanyola a trobar una solució pacífica i democràtica per a resoldre el contenciós català constitueix un factor permanent d’inestabilitat a la Unió Europea.

No cal fer-ne un pregó per anunciar-ne el nou disseny d’emancipació, però no cal una imaginació gaire desbordant per a elaborar els grans traços d’una estratègia activa i de masses, de desobediència civil i acció democràtica coratjosa i no violenta. No podem deixar les nostres legítimes i necessàries aspiracions nacionals depenent d’unes majories de govern a Espanya, l’aprovació d’una llei o uns pressupostos, la configuració d’una mesa, la presidència d’una comissió o l’assoliment d’un 0,25% de no se sap ben bé què. Si això va de debò, si realment volem guanyar, alliberar presos i exiliats i posar fi a la repressió, el canvi ha de començar i no ens podem tornar a equivocar de camí. Potser ja ha arribat l’hora que ens convencem que el lloc més adequat per a un lliri no és en mans catalanes, sinó creixent a sol i serena o bé, a tot estirar, a l’interior d’un gerro amb aigua.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *