MDT/PSAN: “Fem front patriòtic”

El 30 d’agost del 1987, la Coordinadora Nacional del Moviment de Defensa de la Terra (sector PSAN) es reunia a Vinaròs per aprovar la ponència política que l’escissió provocada pel sector IPC a l’Assemblea Nacional del novembre del 1986 (contraposant-hi una d’alternativa que duia per lema “Per una política independentista de combat”) va impedir. Aquella ruptura traumàtica es va enquistar fins que al 1989 el sector favorable a bastir un front patriòtic va constituir (amb el FNC) la candidatura electoral Catalunya Lliure per concórrer a les eleccions europees d’aquell any.

Aqueix document reflecteix no solament una estratègia pròpia (divergent de la d’unitat popular que va acabar donant com a resultat la CUP actual) sinó una mentalitat i una actitud constructiva i combativa que encara és necessària trenta-dos anys després:

EL DESVETLLAMENT INDEPENDENTISTA CATALÀ

L’increment de l’anhel d’independència del poble català és una realitat: per primer cop després de la gran repressió franquista, les masses patriòtiques catalanes apareixen de nou. Són diversos els indicadors que ens permeten fer aquesta constatació:

1. Les enquestes d’opinió entre la població jove de la Catalunya central, segons les quals la voluntat d’independència i els sentiments estrictament catalans són majoritaris entre el jovent.

2. Els símbols i els crits hegemònics de les grans concentracions populars, polítiques o festives, on les banderes estelades, els visques a Catalunya, Terra lliure, i els crits i cançons contra Espanya són espontanis i massius.

3. Els atacs polítics contra l’independentisme per part d’espanyolistes i autonomistes, els quals es produeixen sovint als mitjans de comunicació, bé directament o bé silenciant les nostres activitats.

4. La repressió per part dels aparells de l’estat, la qual ha fet que, des de la instauració de la nova forma de dominació espanyola, sigui l’independentisme el destinatari principal de la persecució política contra el poble català.

LES CAUSES OBJECTIVES DEL CREIXEMENT INDEPENDENTISTA

Aquesta efervescència nacional catalana té unes causes que cal analitzar. El procés d’espoliació i de colonització progressiva a què està sotmesa la nació catalana n’és la causa material, l’element que permet la formació i l’expansió d’aquest corrent independentista, fonamentalment entre els sectors socials que pateixen més directament el deteriorament de les condicions de vida i de treball provocat per aquest procés. Els joves, els fills del poble treballador, són els que tenen la situació més negra, no sols pel present sinó per les perspectives de futur.

Una taxa d’atur superior a l’espanyola i que arriba al doble de la mitjana europea, una depreciació anual de més d’un bilió (un milió de milions) de pessetes com a conseqüència de l’enorme diferència entre impostos pagats i inversions rebudes; una constant absorció o desmantellament d’empreses catalanes, una espoliació permanent del patrimoni català; una situació gairebé colonial de la Catalunya del nord respecte de França; una supeditació al sistema financer espanyol i a una burocratització estatal entorpidora; un sacrifici escandalós de la producció i el comerç catalans enfront d’altres sectors espanyols o multinacionals; etc. Aquesta dependència i marginalització econòmica provoca un gran dèficit d’infraestructura, d’equipaments i serveis, que ens condemnen cada cop més a una situació de misèria relativa.

Si a això afegim la continuada vigència de l’imperialisme cultural espanyol i francès, la persecució política que no cessa de la llengua catalana, la insultant presència de les forces d’ocupació, la divisió provocada del nostre territori i la nostra gent, la repressió contra els patriotes, etc., tenim el conjunt de condicions objectives en les quals es basa el creixement del moviment d’alliberament nacional català. La independència, doncs, ha deixat d’ésser una utopia per esdevenir una necessitat.

L’ESPURNA

De la mateixa manera, però, que l’espurna és necessària per encendre la foguera, sobre la base de la situació d’opressió esmentada ha calgut l’existència de l’independentisme organitzat, encapçalat per l’organització armada Terra lliure, per tal que quallés el procés en l’àmbit del poble: ha calgut l’exemple d’una lluita organitzada i continuada i les pautes marcades per una direcció política. és justament durant els anys 1977-1979, amb l’inici de la Reforma política espanyola, quan molts s’hi integren i uns pocs no hi claudiquen, que cal datar la naixença -i, en algun cas, la renaixença- de les organitzacions bàsiques de l’estratègia independentista.

Encara no són deu anys i ja podem dir que la fidelitat militant, la continuïtat en la lluita i en l’organització (armada, política, antirepressiva..) és un fet gairebé inèdit en la societat catalana. La configuració del gruix orgànic de l’independentisme, en el bloc dirigent va fent-se en interacció amb la lluita, és ascendent i clara en el seu plantejament i, en aquest sentit, no té precedents al nostre país. per primer cop hem assolit una visió globalitzadora de la lluita independentista, amb totes les organitzacions que li calen, de manera que, avui, els independentistes ja no fem les coses per nosaltres mateixos sinó pel conjunt del poble, ja no es tracta tant de resistir en tant que nucli independentista sinó de vèncer en tant que poble català; i la victòria és possible. I per primer cop, molt especialment, l’existència de l’organització d’avantguarda Terra lliure significa la resposta realista contra l’opressió del poble i l’empenta a la seva lluita.

EL FRACÀS HISTÒRIC DE LA BURGESIA

Cal fer esment, així mateix, al fracàs històric de la burgesia catalana, pel que fa a la reconstrucció i sobirania nacional de Catalunya, el qual és un fet irreversible des de 1917 ençà, un fet que ja no pot ser modificat -en el supòsit que algú ho pretengués, que no és el cas-, car la dependència econòmica i, per tant política de la burgesia catalana envers l’espanyola i la multinacional és gairebé total. Això pel que fa als sectors burgesos autonomistes, els quals no aglutinen, ni de bon troç, la resta de la burgesia catalana que és directament espanyolista.

La Catalunya central ja no és l’avantguarda industrial de l’estat espanyol, sinó una regió que suporta les indústries que centres de decisió aliens, i sovint hostils, l’hi adjudiquen. És allò que hom anomena neocolonialisme industrial pel qual la burgesia catalana ha passat de propietària de la seva indústria a ser-ne simple gestora. Aquesta superació definitiva de les possibilitats burgeses de recuperació del país, juntament al fet encara més determinant del caràcter capitalista dels estats agents de l’opressió nacional, fa que la lluita d’alliberament nacional agafi necessàriament una significació d’alliberament de classe, anticapitalista, fa que, cada cop més, i més conscientment, sigui el poble treballador el protagonista de la lluita per la independència.

La burgesia autonomista catalana viu, però, la contradicció de la seva participació en la xarxa d’interessos polítics i econòmics espanyols, la qual cosa la incapacita per a l’alliberament nacional català, alhora que té una base social de caire nacionalista que ha de continuar mantenint. A tal fi, els autonomistes amaguen tant com poden les activitats i la presència dels independentistes, únics que tenen coherència patriòtica. I no sols això, sinó que, davant la creixent identificació nacional catalana dels joves fills de treballadors immigrats -identificació cada cop més de signe independentista-, els autonomistes i els espanyolistes plegats potencien les festes andaluses (Fira de Barberà del Vallès, el Rocio) per tal d’evitar la nacionalització catalana (independentista) dels fills dels immigrats. Tanmateix, ho tenen perdut: el jovent català és independentista.

SIGNIFICACIÓ I CARACTERÍSTIQUES DE L’INDEPENDENTISME

Per les diverses raons apuntades resulta que, contra l’espanyolisme i el francesisme defensors d’uns estats capitalistes caducs (defensa que, sovint, protagonitzen políticament organitzacions que se’n diuen d’esquerra) i més enllà d’un autonomisme que serveix d’instrument per a la supeditació i la divisió de la nació oprimida (instrument en mans d’una mitjana burgesia autòctona sense futur, sense paper ja en la història), s’aixeca el tercer corrent que ve a omplir els dos grans buits deixats pels anteriors: el moviment d’alliberament de classe i nacional.

Com a fites o dades importants en la formació d’aquest corrent cal esmentar el naixement, durant els anys seixanta arreu d’Europa, d’organitzacions d’avantguarda que, des del marxisme, justificaven i assumien la lluita per la independència de les respectives nacions oprimides. Aquestes emergents organitzacions d’alliberament nacional apareixen en les perifèries d’uns envellits estats vuitcentistes que ja no responen tant sols a l’actual fase d’acumulació de poder econòmic, polític i militar del capitalisme, i van substituint progressivament en la direcció de la lluita els partits i els sindicats “històrics” de la classe obrera, els quals s’han integrat dòcilment als respectius estats.

Per això, justament, les organitzacions armades esdevenen la nova avantguarda de la lluita contra les estructures capitalistes estatals i supraestatals, perquè són les noves organitzacions de classe que, per la seva resistència i fortalesa contra la burgesia, retornen l’empenta i la confiança en la victòria al poble treballador.

A la nació catalana, més enllà dels precedents polítics i militars anteriors, ja hem dit que és l’any 1979, amb la creació de Terra lliure, que comença la veritable articulació globalitzadora de l’estratègia independentista. Dintre d’aquesta estratègia, l’organització unitària de masses -el Moviment de Defensa de la Terra-, en tant que expressió política i referent organitzat de l’independentisme sociològic, apareix el 1984.

Durant els tres anys transcorreguts del 1984 ençà s’ha anat clarificant l’estratègia i connectant amb la realitat del nostre poble, tot refusant el llenguatge recargolat, obscur, ultrapolititzat, excloent i adoptant-ne un de més senzill, colpidor, directe i integrador, com ho és l’ús del terme ¨Catalunya¨per designar tota la nostra nació o la utilització d’eslògans com ¨Contra l’ocupació espanyola i francesa, ¨Els catalans no som espanyols¨, ¨Els valencians som catalans, no espanyols¨, ¨Catalunya no és¨Espanya¨, ¨València també és Catalunya¨, Catalunya, Terra Lliure¨, ¨València, Terra Lliure i catalana¨…

Així mateix, l’ús d’aquest llenguatge palesa que l’orientació de l’agitació de masses es basa en la dialèctica de combat ocupants/ocupats. És a dir, en l’enfrontament estratègic, de transcendència històrica, entre el poble treballador català i els imperialismes espanyol i francès. És la lluita contra l’ocupació que ho clarifica tot i que fins i tot desestabilitza els autonomistes, fent-los entrar en contradicció: els dirigents es posicionen amb els ocupants i les bases amb els independentistes.

Finalment, junt a la jovenesa de la major part dels actuals independentistes catalans, cal destacar un altre tret definitori: la combativitat. El desenvolupament d’accions quotidianes de lluita i d’enfrontament, violent si cal, contra els ocupants, els seus símbols i els seus lacais, ha significat un capgirament total del fals i interessadament enaltit comportament tou i tranquil dels catalans. I és justament des de l’any 1984, el de la fundació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que aquesta nova embranzida salta al carrer, davant la sorpresa dels espanyols de Madrid i l’espant dels autonomistes de Barcelona.

La concentració de l’11 de setembre dels 1984 al Fossar de les Moreres, primera que és organitzada pel MDT, en record i homenatge a Toni Villaescusa, és la millor mostra del salt qualitatiu que hem esmentat: per primer cop es generalitzen entre el poble els visques a Terra Lliure i, per primer cop també, es generalitzen a la tarda, després d ela manifestació, les barricades i els enfrontaments amb les forces d’ocupació.

EL TEIXIT SOCIAL CATALÀ

Els militants del MDT tenim la voluntat i el coratge d’assumir el repte històric de la construcció del front patriòtic català. En aquest sentit, cal començar per tenir unes actituds realment nacionals, populars, patriòtiques i integradores -no sectàries- envers el nostre poble. Donar el contingut profund que correspon a cada aspecte de la nostra vida col·lectiva i cultural, amb la consciència ben precisa que cada un d’aquests aspectes és només una mostra d’allò que aconseguirem amb la nostra pàtria lliure i plena.

Aquestes actituds són especialment necessàries en nivell més elemental de vertebració del front patriòtic, d’enquadrament del poble català: el de l’associacionisme de caire amical, esportiu, folklòric, cultural, excursionista, gastronòmic, festívol, veïnal, etc. és aquí on cal saber viure i conviure, en aquests àmbits que constitueixen la xarxa bàsica del nostre teixit social i que són un testimoni real de l’existència de la nació catalana. No ens podem permetre el luxe de passar per sobre i, encara menys, criticar aquestes manifestacions nacional-populars, si no volem deixar reduïda la nació catalana únicament a la llengua. Els catalans, a més de parlar català, tenim altres característiques pròpies. I no oblidem que tant l’una com les altres són activitats socials, col·lectives, que només tenen sentit i transcendència quan es realitzen comunitàriament.

Cal combatre l’individualisme, la marginalitat, l’aïllament… i trobar-li el gust a la solidaritat, la intercomunicació, l’inseriment social….D’altra banda, actituds prepotents envers d’altres nacionalistes, sovint derivades d’una autoestimació exagerada de la pròpia condició independentista, són un reflex d’una reducció de l’independentgisme a l’estricta reivindicació de la independència política, oblidant la seva dimensió globasl, social, popular, nacional. Car un independentista ha de ser un català íontegre, un lluitador complet, ha d’assumir la problemàtica de tota la nació, ha de conèixer la realitat i connectar-hi (amb la terra i la gent de la terra) per tal de poder-la transformar. Aquesta exigència de coneixement i de connexió es fa especialment necessària en els medis socials que ens són més pròxims, tant si és per edat, per adscripció de classe o per consciència nacional. Envers aquests sectors social més propers, la nostra actitud personal ha de ser sempre integradora, mai no sectària, excloent o desqualificadora.

És així com podrem arrossegar cap a l’independentisme aquells que, avui, es troben sota la influència ideològica dominabnt (autonomies polítiques, democràcia formal, cultura d’èlit, consumisme, etc..). L’independentisme català ha de tenir vocació dirigent, però de dirigent del poble català i no només dels independentistes organitzats.

Es fa necessari, doncs, potenciarvl’associacionisme dels nostre país en alt grau. Un poble organitzat és un poble gairebé alliberat. Res no farem simnplement amb organitzacions polítiques, per amples, disciplinades i ¨de masses¨que siguin, si no existeix un entramat social que faci de corretja de transmissió de la ideologia independentista, a través dels membres del MDT que treballin al seu si. L’Estat potencia l’individualisme per a poder actuar paternalistament a través de les institucions i dels seus aparells ideològics. Cal construir, doncs, contrapoders popualrs de gent que es trobi, que pensi, que es formi a través del contacte humà en els caps i els interessos propis. Passar d’una societat adormida i dòcil a una societat viva i reivindicativa. Per refer el teixit social català cal, finalment, comptar amb llocs de trobada habitausl, per tal que trobar-se sigui fàcil, planer, que no requereixi un esforç nou cada vegada.

L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA DEL MOVIMENT PATRIÒTIC CATALÀ

Ja hemdit com el MDT neix en tant que expressió política i organitzativa de referència de l’independentisme sociològic. Cal preguntar-se, doncs: hem acomplert bé aquesta funció ? Encara no, és evident, i ja va sent hora. Es tracta d’aconseguir que tots aquells ciutadans que s’identifiquen amb una sèria de valors culturals, polítics, socials, etc., que els personalitzen davant la resta del món com a catalans, vegin en el MDT, cada cop m,és, la seva organització, la seva expressió política. I que se’n facin membres els més decidits d’entre ells, els que se senten asfixiats per l’actual marc polític de dominació espanyola i francesa, amb les seves constitucions i estatuts d’autonomia i que volen l’alliberament social i nacional de tot Catalunya.

Cal, doncs, que el Moviment de Defenmsa de la Terra esdevingui l’organització política genuïna del moviment patriòtic català, la traducció política del front patriòtic sociològic. A tal efecte, caldrà que, en primer lloc, sintetitzem els principis definitoris de l’estratègia independentista
mitjançant una formulació breu, senzilla, entenidora, fàcil de recordar i de reproduir, alhora que garantidora de la correcció de la lónia a seguir. es tracta dels quatre eixos ja coneguts:

1. Unificació de Catalunya
2. Acceptació de totes les formes de lluita
3. defensa dels interessos dels poble treballador català
4. Independència nacional

Per a l’enquadrament, ni més ni menys que això. Positivament acceptat. I qui no ho accepti, però nque no sigui en contra, serà un company de lluita que potser, algun dia, arribi a ser també un company d’organització. Caldrà, doncs, que amb la garantia dels quatre eixos esmentats, obrim el Moviment de Defensa de la Terra per les bases, que anem decididsament a l’enquadrament del front patriòtic català sense necessitat d’aliances superestructurals.

Si el MDT es presenta amb la formulació senzilla dels quatre eixos, amb un funcionament assembleari, més àgil i unitari, amb una voluntat renovellada d’intervenció política com a expressió genuïnament nacional (de tota la nació) de l’independentisme, sense deixar-se torbar per les interferències que puguin provocar grups d’opinió situats al seu voltant, sense desqualificar directament altres opcions del nacionalisme català però presentant-se des del punt de mira patriòtic, amb una actgitud solidària i integradora, internament i externa, per sobre les especificitats ideològiques o militants de cadascú, amb una actitud sempre positiva i constructiva en el treball i en la lluita, amb una decidida volkuntat de combat i un liurament constatble i acreditat a la defensa de la terra…., amb totes aquestes maneres de dir, de fer, de viure i de lluitar, el Moviment de Defensa de la Terra esdvindrà l’expressió política del front patriòtica català.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *