Pancatanyolisme, progrenepotisme, filldeputisme

Manllevo el títol d’aqueix apunt d’un article d’Antoni Riera publicat el 26 de juny del 2015 a l’Ara Balears que aplicava aqueixos tres neologismes a l’actualitat illenca del moment però que són extrapolables a la del Principat actualment.

Dissortadament, la manca d’una estratègia unitària independentista (deliberadament cercada per ERC que prioritza l’hegemonia de partit dins el marc autonòmic) i, sobretot, d’un debat obert i honest sobre aqueixa qüestió dóna com a resultat que enlloc del conflicte amb el poder espanyol (que continua amb la repressió com única resposta) les energies dels independentistes més compromesos s’esmercin en picabaralles dins la mateixa trinxera (que són legítimes atesa la falta de canals de comunicació entre les direccions dels partits i la base social que els fa costat). Culpar a twitter, o a conspiracions atiades pels poders fàctics (com diuen Miquel Pueyo i Josep Huguet) és eludir la responsabilitat dels dirigents que propicien aqueixa situació.

Dit això, pel que fa al pancatanyolisme el cas més greu és TV3 (com ja va advertir fa molts anys Víctor Alexandre) que insisteix en l’hispanocentrisme, el cosmopolitisme banal i l’anti-occidentalisme) emprant sovint un català degradat volgudament (malgrat els advertiments filològics) o directament el castellà. De poca cosa serveix que un valencià patriota com Vicent Sanchis en sigui el director ja que la crosta heretada del temps de l’antipujolisme (quan molts redactors optaren per fer-hi contrapoder mediàtic) es perpetua al marge de les orientacions dels successius Governs de la Generalitat.

L’estrella del progrenepotisme és Ada Colau, però rep un tractament mediàtic indulgent per part de l’elitisme progre i contra-independentista que predomina en aqueix àmbit. Però hi ha molts altres casos que resten impunes socialment atès que la denúncia dels còmplices que se’n beneficien de l’espoli econòmic i la dominació política del país ha deixat de ser la prioritat de l’independentisme “pragmàtic”.

Finalment, el filldeputisme al qual apel·lava fa dècades el patriota Joan Sales té molts rostres fàcilment identificables però allò realment preocupant és constatar com aqueixa no-ideologia ha arrelat tan fàcilment en ple conflicte nacional, potser perquè és també quan aflora el millor i el pitjor de les persones i els pobles.

Cal retrobar les persones que siguin reconegudes com a referent moral i que tinguin autoritat per la seva exemplaritat ètica en pro d’una regeneració dels valors cívics del catalanisme com a cohesionadors del projecte de reconstrucció nacional.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *