A Facebook és activa la pàgina White Wednesday que divulga la lluita de les dones iranianes que desafien, al preu de la seva llibertat, la imposició de dur el vel islàmic i que posen de manifest cada dia la veritable naturalesa del règim teocràtic islamista que oprimeix el país des de fa quaranta anys. El moviment va néixer l’any 2014 tal com explica aqueixa article la periodista iraniana Yassmin Manauchehri en un article del 8 de març del 2018 a la revista Vogue:
What are White Wednesdays?
White Wednesdays were started by Brooklyn-based Iranian journalist Masih Alinejad, who began the My Stealthy Freedom Facebook campaign in 2014. Women from all over Iran would send pictures of themselves with their hair freely showing in public to be shared on social media. The campaign’s message? Iranian women have the right to choose whether they want to wear the hijab. In 2017, after the reelection of President Hassan Rouhani, Alinejad announced the White Wednesdays movement, inviting Iranian women — and even men — to wear something white on Wednesdays to protest compulsory hijab laws in Iran. This campaign is thought to have been an inspiration for Movahed’s move to completely remove her head scarf in December. Alinejad takes no credit for what Iranian women are currently doing in Iran and says she’s simply supplying them with a platform to express themselves. In February, she told The New York Times, “We are fighting for our dignity. If you can’t choose what to put on your head, they won’t let you be in charge of what’s in your head, either.”
The movement follows the history of the hijab in Iran.
In Iran, the history of the hijab has been fraught. In an effort to modernize Iran through westernization, ruler Reza Shah Pahlavi banned the hijab in 1936. In 1979, the leader of the Islamic Republic, Ayatollah Ruhollah Khomeini, made the hijab compulsory. Girls were then — and still are — expected to wear the hijab above the age of puberty, as women were subject to laws that mandated what type of clothing was permissible. In 1979, on International Women’s Day, March 8, more than 100,000 women flooded the streets of the capital to protest the compulsory hijab laws, but ultimately, the new Islamic Republic made it illegal for women to leave the house without the hijab.
How do today’s Iranian women feel about the compulsory hijab?
Many Iranian women are continuing the tradition of those who came before them, protesting for the freedom to choose how to dress, whether it is with or without the hijab. Social media and the powerful images and messages shared within seconds on Twitter, Facebook, and Instagram are helping to fuel the movement. My Stealthy Freedom’s Alinejad told France 24 that women have been pushing back against compulsory hijab laws for four decades. “Now, social media [is] giving them a platform, giving them the power to be loud, to find each other, to realize that they are not alone. So that is actually helping them to be more powerful,” she said.
Post Scriptum, 10 de setembre del 2019.
Segons informa avui la BBC una dona iraniana que havia de ser jutjada per intentar entrar a un camp de futbol vestida d’home s’ha immolat amb foc davant la seu del tribunal.
Post Scriptum, 23 d’octubre del 2019.
Segons informa avui The Times of Israel, Bahareh Zare Bahari, miss iraniana refugiada a Filipines, ha demanat asil polític arran de la persecució que pateix per part del règim teocràtic islamista arran del seu activisme en favor dels drets de les dones.
Post Scriptum, 6 d’agost del 2022.
Informació impossible de trobar als mitjans occidentals, però si als d’Israel: “Concern grows for Iranian woman detained, hospitalized after hijab protest”.
Post Scriptum, 16 de setembre del 2022.
Avui, a Le Figaro, “Iran: décès d’une Iranienne après son arrestation par la police des mœurs.
Une jeune Iranienne qui avait été arrêtée mercredi 14 septembre à Téhéran par la police chargée de veiller au port du voile, est décédée ce vendredi 16 septembre, a annoncé la télévision officielle. Mahsa Amini, âgée de 22 ans était en visite à Téhéran avec sa famille quand elle a été arrêtée mercredi par l’unité spéciale de la police chargée d’appliquer les règles vestimentaires strictes pour les femmes, dont l’obligation de se couvrir les cheveux avec un foulard.
La police de Téhéran avait indiqué jeudi que Mahsa Amini avait été arrêtée avec d’autres femmes pour recevoir des «instructions» sur les règles vestimentaires. «Elle a soudainement souffert d’un problème cardiaque (…) elle a été immédiatement transportée à l’hôpital», a-t-elle affirmé. «Malheureusement, elle est morte et son corps a été transféré à l’institut médicolégal», a indiqué vendredi la télévision d’État.
Il n’était pas clair dans l’immédiat ce qui s’est passé entre l’arrivée de la jeune femme au poste de police et son départ pour l’hôpital. Avant l’annonce du décès, la présidence iranienne avait indiqué dans un communiqué que le président iranien Ebrahim Raïssi avait chargé le ministre de l’Intérieur d’enquêter sur cette affaire. L’autorité judiciaire du pays avait également annoncé via son agence de presse Mizan Online la formation d’un groupe spécial pour ouvrir une enquête. Suite à la révolution islamique de 1979, la loi exige que toutes les femmes, quelle que soit leur nationalité ou leurs croyances religieuses, portent un voile qui recouvre la tête et le cou tout en dissimulant les cheveux.
Post Scriptum, 17 de setembre del 2022.
Seguiment del cas a The Times of Israel, impossible de trobar als mitjans nostrats: “Anger swells as Iranian woman dies after arrest by notorious morality police. Angry protests seen in Tehran following death in custody of Mahsa Amini”. Cal fer notar que més de tres-centes persones han estat detingudes els primers dies d’aqueix setembre per no dur el vel islàmic.
Post Scriptum, 20 de setembre del 2022.
Rectificació: Llibertat.cat es va fer ressò abans d’ahir de la repressió del règim islamista iranià contra les dones que es lleven el vel. Una actitud que contrasta amb el silenci o l’emblanquiment d’altres mitjans nostrats. Per altra banda, la repressió policila a l’Iran augmenta a mesura que les protestes s’intensifiquen i es generalitzen segons la resistència : “Manifestations de la population à Téhéran, Machad, Racht, Ahwaz, Ispahan, Nichapour, Arak, Kermanchah, Khorramabad et d’autres villes“. Cinc manifestants morts, segons The Times of Israel.
Post Scriptum, 22 de setembre del 2022.
Les protestes arran de l’assassinat de la jove Mahsa Amini ha aixecat una onada de protestes a l’interior de l’Irani arreu del món, llevat de les feministes occidentals, com denuncia Jeannette Bougrab ahir a Le Figaro: «Un cri de soutien pour les Iraniennes et de rage contre les néoféministes occidentales». Segons Le Figaro, ja són 31 els manifestants morts a causa de la repressió del règim islamista.
Post Scriptum, 26 de setembre del 2022.
Avui a Le Figaro, (introbable als mitjans nostrats): “Hadis Najafi, symbole de la révolte iranienne tuée de six balles par la police. Les images de cette Iranienne de 20 ans, nouant ses cheveux blonds dénués de voile avant de rejoindre le mouvement de protestation, ont fait le tour du monde. La jeune femme a été mortellement touchée à la tête, au cou et dans la poitrine. Dos à la caméra, une jeune femme noue ses cheveux blonds en chignon et réajuste ses lunettes. Elle a laissé son voile et sa peur derrière elle, pour descendre dans la rue rejoindre le mouvement de contestation qui enflamme l’Iran depuis la mort de Mahsa Amini. Cette vidéo amateur devenue virale sur les réseaux sociaux s’est rapidement imposée comme un symbole de toutes ces femmes qui ôtent leur voile et se coupent les cheveux pour protester contre le code vestimentaire imposé par la République islamique.”
Post Scriptum, 2 d’octubre del 2022.
Dimarts va haver-hi una “Concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona pels drets de les dones a l’Iran. Protesten contra el règim iranià per la mort d’una jove detinguda per dur el ‘hijab’ mal col·locat”, segons informa Vilaweb. El més significatiu és l’absència total de les feministes nostrades que defensen les portadores del vel islàmic però no les dones que se’l lleven al preu de la seva vida. Avui, a Le Figaro, Suzanne Azmayesh, escriptora francesa filla de refugiats iranians clama: «En Iran comme partout, le voile incarne des valeurs contraires à l’égalité entre hommes et femmes». Ahir, a Vilaweb, Anahita Nassir: “Les iranianes cremen el vel perquè representa el règim que les oprimeix”.
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2022.
Emily Schrader denuncia avui al Jerusalem Post que els mitjans occidentals (per exemple, New York Times) i els lobbys pro-iranians difuminen la causa profunda de la revolta del poble iranià contra el règim: “Iranians of every class and culture are protesting for a regime change. International media has failed to expose the people who are actively working against the protesters in Iran.” Són pocs els intel·lectuals de la talla de Bernard-Henri Lévy que alcen la veu contra el totalitarisme islàmic: “Les femmes contre les mollahs“. En canvi els mediocres com Ángel Sánchez Bahíllo l’edulcoren des de les pàgines del Diario.es: “El doble rasero con Irán“.
Post Scriptum, 25 d’octubre del 2022.
Brillant, com sempre, Xavier Diez avui a la revista Mirall, “De vels al cap i benes als ulls“: Fa poques setmanes vaig tenir el privilegi de participar en el cicle “Contra el Silenci”, al Casal Font d’en Fargues, sobre els totalitarismes del passat i la seva connexió amb la ultradreta actual. A banda d’una descendent d’una família jueva que va poder escapar (en part) de l’holocaust, d’un politòleg del Cidob especialitzat en els moviments d’extrema dreta europeus, i jo mateix, amb una ponència sobre els crims del franquisme i la seva continuïtat en el règim actual, vaig tenir el privilegi de compartir taula amb Nazanin Armarian, escpritora i politòloga originària d’Iran, i exiliada des de fa prop de quaranta anys.
Armarian, una referència en qüestions relatives a Relacions Internacionals i, per descomptat, una de les escasses expertes en Iran, el seu país d’origen, va acaparar, com no podia ser d’altra manera, tota l’atenció, a l’hora d’abordar la revolució que es viu a Teheran i moltes altres ciutats de la “República Islàmica” (disculpin l’oxímoron), que, tot i ser un dels esdeveniments més transcendents de l’any -i probablement de la dècada- ha estat força passat per alt pels nostres mitjans de comunicació.
Aquesta politòloga formada a Barcelona va explicar unes quantes coses que no diu ningú, i que permeten explicar la magnitud del que està succeint en un dels punts calents del planeta, i evidencia la incompetència de periodistes i polítics per minimitzar aquesta qüestió de la qual n’hauríem d’estar parlant a diari. Aquests darrers dies, a més, a Alemanya, un dels llocs on es concentra una gran comunitat iraniana, kurda i d’altres nacionalitats de la regió, es va produir una manifestació de més de 80.000 persones en contra del règim teocràtic dels aiatol·làs, en un any on, recordem, Salman Rushdie va patir un atemptat teledirigit des d’aquesta potència nuclear, on, tanmateix, el 70% de la seva població és pobra (i ho continuarà essent com a instrument polític de supervivència del règim).
Armarian, una de les dones musulmanes valentes, de les poques que han tingut el valor de denunciar el suposat “feminisme islàmic” com a emblanquiment de la misogínia generalitzada amb pretext religiós (disculpin altra volta per l’oxímoron), va deixar anar uns quants fets que expliquen el sentit de la marginació legal, social i patriarcal que pateix la meitat de la població. A tall d’exemple, a banda de l’obligació de portar aquesta peça de vestit, de constituir una “policia religiosa” composta pel lumpen, i que funciona en base a la poc subtil consigna “ya rosari, ya tusari” (o vel, o pallissa), explica que és aquesta una imposició que busca precisament l’anihilament nacional. Iran és un extens país multinacional amb nombroses minories nacionals i religioses, cadascuna de les quals amb la seva indumentària pròpia, que busca amb una mesura com aquesta eradicar les diferències. De fet, a les dones, no és només que les obliguin al vel, sinó que tota la seva indumentària només pot ser negre, gris o blau marí. A banda d’això, va relatar com un dels països més avançats en matèria d’emancipació femenina va caure en aquest forat negre que representa un fonamentalisme religiós on van desaparèixer la totalitat dels seus drets fins a convertir les dones en objectes, ésser permanentment supervisats pels homes de la seva família, una colla de fanàtics religiosos o un Estat totalitari i omnipresent. Tot plegat, entre el silenci (per tant, la complicitat), d’occident.
Certament, Iran forma part d’allò que Bush va denominar com a “eix del mal”. Nord-Amèrica, una gran potència que fonamenta la seva política exterior en una hipocresia llegendària no ho fa en base a la violació dels drets humans (i l’apartheid contra les dones, amb drets disminuïts i unes lleis de família que permeten la pederàstia -es va rebaixar l’edat del matrimoni a les dones als 8 anys-, en són una prova documental), sinó perquè són adversaris estratègics dels seus aliats israelians i saudites, o pel fet que hi ha un vet iranià a la intervenció de companyies nord-americanes en el sucós negoci del petroli. Tampoc les esquerres saben exactament quin tracte donar. Més aviat, sovint sorgeixen simpaties desconcertants, tenint en compte que el règim islàmic, a banda de la teocràcia, dibuixa un sistema econòmic neoliberal, amb privatitzacions d’escàndol, corrupció generalitzada, i prohibició de partits, de sindicats i de qualsevol entitat que no estigui controlada per aiatol·làs. Iran és un país vergonyosament desigual, amb uns nivells ofensius de pobresa, malgrat ser un dels principals productors de petroli.
Ara bé, de manera incomprensible, bona part de la nostra esquerra no ha convocat pràcticament cap protesta, s’han vist pocs signes de solidaritat amb les dones iranianes, ni amb les víctimes de la repressió (s’especula amb centenars de morts). Sembla que quan es toca un tabú -en aquest cas, el mal anomenat “vel islàmic”-, hi ha una certa por a ésser associat amb el racisme (i ja vam veure els atacs rebuts contra Lluís Llach durant aquest estiu per una simple fotografia al twitter), o ésser acusat d’estigmatitzar una determinada comunitat. El vel al cap de les unes sembla tenir efecte de posar una bena als ulls dels altres.
De la mateixa manera que l’esquerra té les seves obsessions i denuncia (amb raó) l’apartheid contra la població àrab dels territoris ocupats, no tingui la capacitat de la coherència quan assistim a situacions equivalents o pitjors. De fet, sobta el silenci generalitzat davant l’imminent mundial de futbol de Qatar, una altra teocràcia fonamentada en l’explotació despietada de centenars de milers de treballadors sense drets, ni sindicats, ni res que se li assembli, molts dels quals han mort a les obres d’esgotament, en països on també les dones tenen un estatus legalment de subhumans (en el millor dels casos, de menors d’edat) i la condició d’homosexual pot comportar repressió, presó o mort. Sí, efectivament, alguns milionaris jugadors de futbol, per emblanquinar la seva complicitat amb aquest totalitarisme petroller lluiran alguna polsereta amb els colors de l’arc iris, quan probablement, el boicot hauria d’haver estat la solució lògica. Espòiler, allà, ningú no entendrà el símbol d’aquest trosset de plàstic o tela.
Com que aquest mijtà és molt procliu a parlar de futbol, voldria recordar què va passar al Mundial de futbol de 1978. Johann Cruyff, el millor jugador del món, i probablement l’home més valent que ha trepitjat mai el Camp Nou, va decidir no anar al mundial, perquè no volia emblanquinar la terrible dictadura argentina. Qui això escriu, que aleshores tenia dotze anys i es va mirar bona part dels partits, inclosa la dramàtica final en què Argentina va guanyar Holanda per 3 –1, no va saber res d’aquell gest, silenciat pels mitjans, fins molts anys després. A pocs metres de l’estadi on Kempes va marcar els gols que van portar la victòria a la selecció llatinoamericana, s’estaven torturant opositors, o simples persones que no tenien res a veure amb la política. Hauríem d’aprendre de la dignitat de Cruyff, que evidentment va haver de patir les crítiques dels seus propis conciutadans, o fins i tot de molts aficionats del Barça. I, ho sento molt per aquells que acusin aquest articulista de moltes coses que no són, tanmateix, cremar vels és avui un acte de dignitat.
Post Scriptum, 7 d’agost del 2023.
Pierre Saba descriu avui a Tribune Juive “La solitude des femmes iraniennes“: En Iran, des femmes poursuivent leurs combats désespérés … pour décider de leurs vêtements. Elles sortent dans l’espace public, travaillent et évoluent sans le voile imposé par des lois islamiques. Un temps éclipsé, la “police des mœurs” réapparaît dans les rues, les frappe, les verbalise, les incarcère et les assigne à des condamnations ultérieures destinées à briser leurs vies ou à les tuer. Au mépris des droits humains les plus élémentaires, leurs familles sont alors menacées et leurs emplois supprimés.
En face, les démocraties occidentales, au premier rang desquelles deux membres permanents et fondateurs du Conseil de sécurité de l’ONU (USA et France), continuent de négocier le fameux accord nucléaire avec le régime liberticide et féminicide des mollahs. Quant aux mouvements féministes nationaux et internationaux, ils se taisent ou protestent si bas que nul ne les entend et les diverses commissions de l’ONU, son assemblée générale, ses institutions, ses organisations diverses et variées regardent ailleurs.
La légitimité d’un tel régime criminel, qui viole l’intégralité des dispositions réglementaires et juridiques de l’ONU et de sa charte, n’est remis en cause par aucune entité internationale. Il est vrai que s’attaquer obsessionnellement à des États libres et démocratiques (Israël, Taïwan, etc) est plus lucratif que dénoncer les dictatures bellicistes, illégales, illégitimes (Iran, autorité palestinienne, etc). En Iran les femmes sont bien seules.
Post Scriptum, 28 d’octubre del 2023.
Avui, The Times of Israel publica allò que els mitjans antisemites nostrats no gosen: “L’adolescente Armita Garawand est décédée après un mois de coma“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!