Avui fa nou anys que Uriel Bertran, Alfons López i Joan Laporta creaven Solidaritat Catalana per la Independència, els dos primers deixaven enrere ERC i CDC, i el tercer feia el pas a la política després d’una exitosa presidència del FC Barcelona. L’any anterior, havia sorgit Reagrupament Independentista un cop constatada la impossibilitat de redreçar l’estratègia d’Esquerra, que encara manté actualment i agreujada (l’eix dreta/esquerra, prioritari al conflicte Catalunya/Espanya).
En tots dos casos es pretenia bastir una alternativa independentista amb voluntat i capacitat de sostenir el conflicte amb el poder espanyol ateses les mancances endògenes i estructurals de CIU i ERC per assumir aqueix lideratge un cop va encetar-se, com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional liquidant l’Estatut del 2006, el procés independentista en curs. Joan Carretero va sabotejar tot just engegat el projecte Reagrupament per fugir d’estudi vergonyosament després del fracàs a les eleccions al Parlament del 2010. L’èxit efímer de Solidaritat va durar només dos anys, (aquí també amb desercions notòries com la d’Alfons López), però deixant enfilat el camí amb propostes efectivament rupturistes com la proposició de llei de declaració d’independència, tot i ser rebutjada al Parlament el desembre del 2010.
A partir de l’Onze de Setembre del 2012 el sobiranisme cívic (ANC i Òmnium) propulsen l’independentisme polític a emprendre la via independentista des de les institucions on són presents CIU, ERC i CUP, en unes etapes que passen per la consulta del 9 de novembre del 2014 i culmina amb el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre del 2017. A partir de la declaració d’independència del 27 d’octubre la manca d’estratègia col·lectiva s’ha fet evident i és deliberadament volguda per ERC amb el propòsit de desconstruir el procés independentista per substituir-lo per una confrontació esquerra/dreta dins de l’ordre estatal i autonòmic on espera assolir l’hegemonia electoral. Aqueixa involució d’Esquerra ha donat ales al sector del PDECat contrari a la línia del president Carles Puigdemont per afegir-se a la renúncia a persistir en el conflicte, un pas que no haurien gosat donar sols si ERC hagués demostrat voluntat de lideratge cridant a la unitat al voltant de l’objectiu comú de la independència.
En aqueixa fase de regressió estratègica (que no pas electoral, ja que els resultats globals de l’independentisme a les diverses eleccions d’enguany es mantenen a tocar del 50%) han aparegut dugues propostes electorals fallides (el Front Republicà a les eleccions espanyoles del 28 d’abril i les Primàries per la República a les municipals del 26 de maig), que són símptomes de la necessitat sentida pels sectors més compromesos de l’independentisme cívic de dotar-se d’una organització política rupturista i innovadora.
Entremig hi ha la nebulosa que gira al voltant de l’actitud persistent del president Puigdemont que encara no ha concretat com s’expressa organitzativament (Junts per Catalunya o la Crida Nacional per la República) després de l’èxit de les eleccions europees. I també, la CUP pot evolucionar cap a plantejaments més unitaris en una línia republicana, com sembla indicar la seva participació efectiva al Consell per la República, l’únic organisme unitari realment existent.
És clarificador el primer apunt del bloc d’Albert Pereira estrenat ahir: “L’hora crítica dels partits independentistes” cara a les perspectives de creació d’una nova alternativa superadora del sectarisme i l’esquerranisme abstracte d’ERC i els neoconvergents del PDECat. Personalment en comparteixo les anàlisis però veig inevitable una ruptura entre les estratègies divergents personificades en els lideratges de Junqueras i Puigdemont que afectaran tot el ventall que va des del PDECat a la CUP.
Per construir una unitat prou sòlida com per persistir en el conflicte que el poder espanyol està disposat a mantenir fins a l’esclafament total del “problema catalán“, un primer pas seria l’entesa coordinada entre les entitats i partits que comparteixen aqueixa actitud no claudicant: l’ANC, la CSC en el terreny sindical, potser Òmnium si segueix el “Ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart. L’experiència històrica recent demostra la dificultat de bastir de manera estable una nova força política amb incidència electoral decisiva, però a la vista del front progressista de bloqueig contra l’independentisme que estan congriant ERC, Comuns i PSC en sintonia amb el PSOE a Madrid, resulta una necessitat estratègica ineludible.
Post Scriptum, 27 d’abril del 2022.
Fa deu dies justos, Vilaweb Elisenda Paluzie torna a proposar: “Una quarta candidatura pot obligar els partits a reposicionar-se”. Ahir, s’hi va afegir Albano-Dante Fachin: “Un quart partit independentista potser ajudarà a moure les coses”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!