Aclariments sobre el FNC de Ripoll

L’aparició de la candidatura del Front Nacional de Catalunya a les eleccions municipals del proppassat 26 de maig a Ripoll ha tingut repercussions més enllà de l’àmbit local que he mirat d’analitzar en dos apunts: el primer, ja l’any passat, defensant Sílvia Orriols dels falsos antifeixistes, i el segons, de fa pocs dies, situant el seu cas en el context de la desorientació política que viu el país.

Vaig demanar el parer sobre el FNC de Ripoll a Robert Surroca i Tallaferro, memòria històrica del Front Nacional de Catalunya i patriota d’una autoritat moral reconeguda entre els independentistes veterans. Abans d’ahir va respondre amb un correu obert que transcric tot seguit amb la seva autorització per tal que les seves opinions siguin tingudes en compte per la mateixa Sílvia Orriols, per la gent que li fa costat, i per tots aquells que intervenen en la polèmica en curs sobre l’origen i el caràcter d’aqueixa nova organització:

“Benvolgut Jaume, em requereixes perquè digui alguna cosa sobre el FNC de Ripoll. Abans que res et posaré en antecedents.

El maig de 1990, el Front Nacional de Catalunya va acordar fer una Assemblea de militants per decidir el futur de la nostra organització. Van presentar-se tres línies: la representada pels militants de la primera fornada, Malaret, Espriu, etc.. que van mostrar-se partidaris de congelar les sigles. L’avalada, sobretot, per militants de comarques, de la mà de Josep M. Casablancas, proposava dissoldre el partit i incorporar-nos a Esquerra Republicana de Catalunya. I la que vaig defensar jo, acompanyat de l’Antoni Turró i els joves del FNC, que optàvem per seguir l’experiència que havíem iniciat amb Catalunya Lliure amb les eleccions Europees de 1989, i els actes de la Diada i del Soldat Català posteriors. Després de debatre les diferents opcions i, abans de procedir a votar-les, es va prendre l’acord, que tots hem respectat escrupulosament, de que ningú s’aixecaria amb les sigles del Front, fos quin fos el resultat. Va guanyar l’opció d’ERC i van designar a en Josep M. Casablancas i a mi per parlar amb l’Àngel Colom.

Amb data 19-11-1999, per iniciativa de Jordi Casacuberta, ex-Estat Català que va fer-se acompanyar per Ventura Niubò, ex-Estat Català, Unitat Nacional Catalana i Xavier Andreu, ex-Estat Català, ex-CEDADE -cap d’ells han militat al FNC- van inscriure les sigles del Front Nacional de Catalunya al registre del Ministerio del Interior. D’això ens en vam assabentar el 2013, arran d’oferir, en Casacuberta, aqueste sigles a altres organitzacions: entre elles Reagrupament, que per gestions nostres, va rebutjar el nom. Vam parlar amb en Niubò (ara ja mort), Xavier Andreu i es van posar a la nostra disposició per qualsevol acció que volguéssim emprendre per recuperar les sigles. El Xavier, persevera en aquesta predisposició. Se m’ha insinuat que en Casacuberta renunciaria a les sigles a canvi d’una compensació econòmica, però estic completament en contra de fer-li el joc.

Aquest grup de Ripoll ignoro si han rebut autorització d’en Casacuberta o ha estat una iniciativa seva per aprofitar el prestigi de les sigles del Front. Vaig telefonar a la Sílvia Orriols (una Cardonista a matar) amb qui havia tingut una petitat relació epistolar el 2006, i es va mostrar molt tancada en banda; és més, va acusar el Front d’haver traït els seus principis en diluir-se dins l’ERC.

Ara bé, a mi no em trobaràs mai en el camí de les picabaralles entre independentistes (masses n’hi ha) i creant discòrdies amb persones que estem a la mateixa trinxera. Suposo que tothom té clar que aquest Front no té res a veure amb l’històric (1940-1990). Tot això ho dic a títol estrictament personal; si bé hem comentat el fet, amb alguns antics companys, no s’ha pres cap mena de decisió consensuada”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *